Quaderns Crema (Barcelona), 1987
Sextina urbana
A Judit i Enric Satué
Com niu resolt al carrer,
una façana es pot tornar museu;
amb el sol reflectit a les parets,
o el mirall d'unes lletres a un fanal,
s'encén una botiga pels mosaics
i, a fora, l'alfabet posa senyals.
On les ales fan senyals
es foraden els grisos del carrer;
al mateix riu, flors blanques de mosaics
encenen els fanals d'aquest museu;
l'ensenya que guarneix cada fanal
ens guia en una selva de parets.
Bosc penjant d'unes parets,
creixen els rètols amb tot de senyals,
com una por es desarma en un fanal
o treu el cap la terra pel carrer.
Tots som els visitants d'un tal museu,
on els rètols i els símbols fan mosaics.
L'hora pessiga els mosaics,
i és lliure el ciutadà enmig de parets;
tothom té al seu abast el llarg museu
que reposa a l'atzar en uns senyals
pintats, tallats, forjats, en ple carrer,
i ens fa claror amb mirades de fanal.
Damunt el mapa, el fanal
del laberint sotmet tots els mosaics
i mouen les palanques d'un carrer
els rètols sobre portes i parets.
No enganya aquesta festa de senyals
que duen als carrers veus de museu.
S'aixeca el sol al museu;
el destí porta alt aquest fanal.
Com un llibre tancat ple de senyals,
el pensament empara els seus mosaics
i gira fulls damunt les mil parets
que acoten el teatre del carrer.
Fem del carrer, així el nostre museu!
A les parets la ment obre un fanal:
aigua o mosaics n'estenen els senyals.
Sextina per a un poema visual transitable, en tres parts, situat en un espai urbà, a l'entorn del Velòdrom d'Horta
Als arquitectes Esteve Bonell i Quico Rius
La primera de les lletres,
alta de setze metres, és de pedra,
enmig de balancins, voltada d'arbres.
(Més endavant la podrem veure a trossos).
Ve a ser com la primera part d'un llibre,
on els signes no són res més que signes.
Sobre un parterre hi ha els signes
de puntuació. Entre les lletres
corre un camí vermell (el curs del llibre).
Per fi, entre desmais hi ha els blocs de pedra
de la mateixa lletra feta a trossos.
El caminal es vorejat per arbres.
Aquest "text" rodejat d'arbres
i junt amb el parterre ple de signes
apunta el pas dels dies fins als trossos
de la segona A. Entre les lletres,
hi trobeu plantes, arbres, herba i pedra,
i, tot plegat, ho imagineu un llibre.
Vol ser, com la vida, un llibre
que té comes i punts enmig dels arbres,
un naixement i un curs damunt la pedra
i un sol final, ben lluny de falsos signes,
perquè la vida aquí fuig de les lletres
si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.
Moltes miques fan bons trossos.
Aquí el secret escapa de tot llibre
i en passejar pel mig de dues lletres
podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.
Les coses i el paisatge són els signes
per entonar el discurs de pedra a pedra.
L'última lletra de pedra
ens recorda el destí, caiguda a trossos:
l'assolament de la vida; i els signes
d'entonació o pausa —com al llibre—
són incidents del discurs. (També els arbres
poden enraonar més que les lletres...)
Amb dues lletres, i pegant en pedra,
en camí d'arbres veus desfer-se trossos
de mots d'un llibre nat sota mals signes.