Proa (Badalona), 1930
Sota el cel estelat, vibrant ja, en vaporosa blavor matinal, la muntanya de Montjuïc aixecava la seva tossa opaca, poblada de llumetes que brillaven misteriosament, entre atapeïdes foscors. De la plaça d'Espanya estant, l'auto enfila l'ampla avinguda que acabava als peus de quatre grans columnes d'obra que eren com l'entrada al parc en construcció i les primeres fites de l'Exposició en projecte.
Amb la potència del seu pit d'acer, la màquina passà per davant la columnata com un llampec i, virant cap a la dreta, emprengué el passeig circular dels jardins, ple de nit i de foscor encara. Claudi veié desfilar, a banda i banda de l'auto, com en un desvari, arbres i arbres, estrafets de formes i de colors, que fugien reculant, ràpids i adelerats. Ningú no transitava per aquells indrets foscos, que l'automòbil, amb els fars encesos com ulls d'un monstre de llegenda, semblava profanar. L'aire que fuetejava la cara de Claudi era dolç i perfumat per les invisibles flors dels erols i marges, que en la pau de la nit llançaven llurs perfums. La màquina, ardent i trepidant, s'afalanyava a córrer, i a pujar, i al seu pas els jardins emergien de la fosca, com atacats d'una malura verd-groguenca... I es desfeien i es fonien, en rampelludes contorsions, vertiginosament engolits per la foscor altra vegada.
Fins dimecres al matí un noi no li passà un avís que, a les vuit del vespre, fos al quiosc de begudes del Marquès del Duero, davant el carrer de Sant Pau. Impacient, eixí molt abans de casa, i es deixà caure, en tardejar, a l'ampla avinguda.
Per fer temps es barrejà amb la gernació obrera que omplia el gran carrer. Un batibull de carros envaïa l'ampla calçada amb un eixordador i pesat sotraguejar. Les bèsties fatigades, xopes de suor, anaven a les quadres amb la resignació de l'esclavatge, capcotes i feixugues. Els carreters, en cos de camisa o samarreta, sense res al cap, asseguts dalt dels carros amb posats de fatiga, destacaven, com viva expressió del treball corporal, bast i ferreny, llurs siluetes estrafolàries sobre el ponent encès. Per les quatre línies de l'avinguda, els tramvies pujaven i baixaven, plens de gom a gom, de gent obrera que, neguitejada pel constant suar, romania a les plataformes, espitregada o en cos de camisa, prenent l'aire. Una polsina enrogida pel ponent surava arreu com una boira finíssima, i aquella atmosfera rogenca era tallada per l'enlluernadora resplendor dels cables de les línies aèries dels tramvies, que, ferits pel sol de posta, lluïen com el fil d'una daga. Els estaferms que sostenien aquells fils de llum semblaven barres de foc en esclatar-hi el ponent.
Entre la riada de carros navegaven immenses tosses de camions carregats a curull: sacs, gàbies, caixes... Ací sonava una botzina, allà campanejava frenèticament un tramvia, i entre aquell enrenou que tufejava a greix i a suor s'escorria, de tant en tant, silenciós i lleuger, l'auto burgès, amb l'amo dintre, sense que ningú hi fes atenció.
El port, les fàbriques i els obradors de la Barcelona vella, de Sants, d'Hostafrancs, de la Bordeta, del Poble Sec i de la França Xica abocaven a l'ampla artèria la gentada treballadora que, retinguda durant el dia, corria adelerada ara als seus quefers o a la seva dèria o al seu vici. Entre els obrers es barrejaven gitanos de les barriades de Montjuïc amb llurs cares de bronze i els cabells de sutge; trinxeraires descalços que collien burilles i duien manyocs de coto afanats, amagats sota la camisa; paperaires amb sacs a l'esquena... Treball, misèria, vici, aventura, tot passava, barrejat, per aquella immensa avinguda!