Editorial Dopesa (Barcelona), 1974
A l'Hemeroteca del carrer del Carme ho he tornat a viure tot. Però no igual. Ho he viscut amb l'ànim escaldat. M'han semblat impossibles les paraules pronunciades per mi fa trenta-cinc anys; cridades als carrers, places, altaveus, cines, plaça de braus de Barcelona. La Barcelona de la guerra. D'aquella guerra.
Insòlites paraules per ingènues, injustes de vegades. Les he llegides com si no fossin meves, però ho foren; ho són. He sentit una mena d'enveja d'aquella noia que era jo, que ja no sóc. Mirava les fotos d'aquell rostre fresc, agressiu, d'ulls flamejants com els de tot jove que creu, rabiosament, en allò que diu, encara que digui rucades, encara que prediqui utopies, les belles utopies sense les quals l'home no ho fóra.
De tant en tant he copiat una frase amb la mà tremolosa, una mica freda, i ja arrugada. He demanat a la bibliotecària fotocopia d'un article, d'una foto, d'un cartell de la guerra. Abans de tornar-me'n a casa, abans de veure'm el rostre a l'espill de la meva cambra, he buscat un banc entre els tarongers del pati de l'Hospital de la Creu, voltada de nois i noies que es besaven, o llegien o, senzillament, miraven els tarongers que a l'hivern són al seu punt mes lluminós. Noies i nois com érem nosaltres fa trenta-cinc anys, quan érem capitans.
El dia 3 de maig de 1937, Ràdio Barcelona anunciava a la població: «Uns insensats s'han tirat al carrer». Els «insensats» digueren que ho feien per salvar la revolució enfront d'aquells que la sacrificaven amb l'excusa de guanyar la guerra. El dilema es plantejava d'una manera simplista: el PSUC i el Govern volien fer la guerra i sacrificaven la revolució aliades a la burgesia i a costelles del proletariat. Els anarcopoumistes volien fer la revolució, perquè només així es podia guanyar la guerra. Com podia lluitar la classe obrera si les conquestes assolides el 18 de juliol li eren discutides i escamotejades? L'argument tenia pes, però, en realitat, el POUM es llançava al carrer perquè l'estalinisme no el destruís. On era aquells dies una servidora? Al Colón, naturalment, seu del Comitè Executiu de les JSUC, del qual jo era membre. En una reunió que va durar moltes hores, quan els «incontrolats» o els «insensats» (com deia la ràdio) es disposaven a envoltar el Colón amb tanquetes d'aquelles que els anarquistes guardaven a la rereguarda, es va decidir d'organitzar mesures de defensa de l'edifici amb les armes més adients, que també tenia el PSUC a la rereguarda. La Telefònica havia estat ja «netejada» per forces de l'ordre encapçalades pel company Rodríguez Salas. S'acordà igualment distribuir els membres del CE: uns dirigirien la «defensa» del Casal de la Joventut (Colón), d'altres anirien al local del PSUC al passeig de Gràcia i dos (entre ells una servidora) tractarien de parlamentar amb les Joventuts Llibertàries que tenien les oficines a la Via Laietana (Via Durruti en aquells temps). No era encara el moment de demanar audiència als JJLL, entre altres raons perquè la part baixa de la ciutat, entre la Rambla i Laietana, era «presa» pels «insensats». Un company que treballava amb els «peoners» vivia entre Portaferrissa i plaça Sant Jaume, en un d'aquells carrerons foscos i encisadors. Teníem, doncs, ocasió per acostar-nos als JJLL i tractar d'establir «la pau» mitjançant una crida en comú als joves de Barcelona.
El dia 3 de maig de 1937, la Ràdio Barcelona anunciava, a la població: «Uns insensats s'han tirat al carrer.» Els «insensats» digueren que ho feien per salvar la revolució enfront d'aquells que la sacrificaven amb l'excusa de guanyar la guerra. El dilema es plantejava d'una manera simplista: el PSUC i el govern volien fer la guerra i sacrificaven la revolució aliades a la burgesia i a costelles del proletariat. Els anarco-poumistes volien fer la revolució, perquè només així es podia guanyar la guerra. Com podia lluitar la classe obrera si les conquestes assolides el 18 de juliol li eren discutides i escamotejades? L'argument tenia pes, però, en realitat, el POUM es llançava al carrer perquè l'estalinisme no el destruís.
On era aquells dies una servidora? Al Colon, naturalment, seu del Comitè Executiu de les JSUC, del qual jo era membre. En una reunió que va durar moltes hores, quan els «incontrolats» o els «insensats» (com deia la ràdio) es disposaven a envoltar el Colon amb tanquetes d'aquelles que els anarquistes guardaven a la reraguarda, es va decidir d'organitzar mesures de defensa de l'edifici amb les armes mes adients, que també tenia el PSUC a la reraguarda. La Telefònica havia estat ja «netejada» per forces de l'ordre encapçalades pel company Rodríguez Salas. S'acordà igualment distribuir els membres del CE: uns dirigirien la «defensa» del Casal de la Joventut (Colon), d'altres anirien al local del PSUC al Passeig de Gràcia i dos (entre ells una servidora) tractarien de parlamentar amb les Joventuts Llibertàries que tenien les oficines a la Via Laietana (Via Durruti en aquells temps). No era encara el moment de demanar audiència als JJLL, entre altres raons perquè la part baixa de la ciutat, entre la Rambla i Laietana, era «presa» pels «insensats». Un company que treballava amb els «peoners» vivia entre Portaferrissa i plaça Sant Jaume, en un d'aquells carrerons foscos i encisadors. Teníem, doncs, ocasió per acostar-nos als JJLL i tractar d'establir «la pau» mitjançant una crida en comú als joves de Barcelona.
El dia 3 de maig de 1937, Ràdio Barcelona anunciava a la població: «Uns insensats s'han tirat al carrer». Els «insensats» digueren que ho feien per salvar la revolució enfront d'aquells que la sacrificaven amb l'excusa de guanyar la guerra. El dilema es plantejava d'una manera simplista: el PSUC i el Govern volien fer la guerra i sacrificaven la revolució aliades a la burgesia i a costelles del proletariat. Els anarcopoumistes volien fer la revolució, perquè només així es podia guanyar la guerra. Com podia lluitar la classe obrera si les conquestes assolides el 18 de juliol li eren discutides i escamotejades? L'argument tenia pes, però, en realitat, el POUM es llançava al carrer perquè l'estalinisme no el destruís. On era aquells dies una servidora? Al Colón, naturalment, seu del Comitè Executiu de les JSUC, del qual jo era membre. En una reunió que va durar moltes hores, quan els «incontrolats» o els «insensats» (com deia la ràdio) es disposaven a envoltar el Colón amb tanquetes d'aquelles que els anarquistes guardaven a la rereguarda, es va decidir d'organitzar mesures de defensa de l'edifici amb les armes més adients, que també tenia el PSUC a la rereguarda. La Telefònica havia estat ja «netejada» per forces de l'ordre encapçalades pel company Rodríguez Salas. S'acordà igualment distribuir els membres del CE: uns dirigirien la «defensa» del Casal de la Joventut (Colón), d'altres anirien al local del PSUC al passeig de Gràcia i dos (entre ells una servidora) tractarien de parlamentar amb les Joventuts Llibertàries que tenien les oficines a la Via Laietana (Via Durruti en aquells temps). No era encara el moment de demanar audiència als JJLL, entre altres raons perquè la part baixa de la ciutat, entre la Rambla i Laietana, era «presa» pels «insensats». Un company que treballava amb els «peoners» vivia entre Portaferrissa i plaça Sant Jaume, en un d'aquells carrerons foscos i encisadors. Teníem, doncs, ocasió per acostar-nos als JJLL i tractar d'establir «la pau» mitjançant una crida en comú als joves de Barcelona