Ara, diari (Barcelona), 2016
Pujada de Sant Domènec
L'altre dia vaig anar a parar a dalt de tot de les escales de Sant Domènec, a Girona, al peu de la façana de l'església de Sant Martí Sacosta, amb el sant esculpit, que, de dalt del cavall, dóna la meitat de la seva capa a un pobre. Sant Martí dóna un tros de capa a un pobre, es treu de sobre una pell, i posat a sota el seu cavall jo vaig tenir una experiència semblant, com si també em desprengués d'una capa, perquè em venien records —quina paraula tan poc precisa i bruta, records: podríem dir sensacions, intensitats, romanalles, baguls, metralla d'explosions passades, potser impercebudes en el seu moment, llums—, records de fa un quart de segle, quan pujava aquella escala per anar a classe a la facultat, i aquests records van ser tan intensos —o tan tènue el present, tan superat per la potència dels records— que es menjaven la percepció del que vivia. Que el present funcionava per pura inèrcia, com respirar o com caminar, amb el pilot automàtic, i l'experiència —sempre imprecisa— de pujar les mateixes escales feia un quart de segle era més real que la que vivia ara mateix.
Encara tinc vint anys, vaig deduir. Ho sabia íntimament. Com un Alzheimer benigne i retroactiu, una intensitat recuperada, potser un reflex d'aquesta llum primaveral. Algun rellotge intern —una peça de dintre el cos, tan física com un fetge, un ronyó o una ròtula— va quedar clavat aquells dies i encara el tinc aturat a dintre, i sospito que em sobreviurà al nínxol, amb les meves dents, cabells i sabates.
I la resta són records, és a dir: el que experimento ara mateix, al peu de sant Martí, és un record del futur, que visc fa un quart de segle. Sóc llavors i no ara —llavors, gèrmens, sement—. I em veig veient-me a mi mateix allà mirant-me, en un joc de miralls, dos miralls diferents i acarats, un de nou, precís i intens, i un de fa un quart de segle, rovellós i picat.
La vida deu ser piramidal, amb una base ampla que suporta les capes cada cop més petites que van sobreposant-s'hi. Les làmines més baixes són les que tenim més lluny, i els límits de la infantesa s'esborren i es confonen amb la foscor de l'Univers. Les capes estan fetes de dies, hores, minuts, de segons imperceptibles —i sí, ens les podem arribar a treure, i encara més si et distreus i et deixes anar: la inèrcia et fa baixar pel tobogan, per les escales de Sant Domènec fins a baix de tot, potser rodolant, i des d'allà et veus a dalt, un quart de segle després, un quart de segle més, un quart de segle menys.