Montflorit

Autor: Víctor Català
Pàgina: s.p

Montflorit

Montflorit! la gaia terra
del bell viure i del bell nom!
Espargida entre pla i serra
per millor plaure a tothom.

Per tothom ets temptadora
com terra de promissió
que en tu grilla i fruita alhora
la llavor de la il·lusió.

A recés de Barcelona
sents roncà'l mar allunyat
i l'espai te don corona
dels blaus pics de Montserrat.

Betes d'aigua cristal·lina
van faixan-te cims i conreu
i entre ells el carril camina
amb l'esquerp pas de guineu.

Anys enllà els ibers vegeres
ran de tos cims crestejar
i parlar amb grans fogueres
amb els de Puig Castellar.

Grecs i Romans els seguiren
de llur glòria i retaló
i en la gleva ensebolliren
misteris i resplendor.

Al baixar ells de l'altura
mateix que màgica allau,
com un mantell la boscura
cobreix tota l'ample afrau.

En son si'l sengallar espunta
l'ullal en alt pinatell
i no bé el sol apunta
tot són refilets d'aucell.

Però ço al hom que desvarieja
reclòs dintre la ciutat
de cop li revé l'enveja
de la joia que ha deixat.

Car ets tu massa atraienta
per romandre en solitud
i en ta solitud plaenta
hi veu ell gaudi i salut.

Amb l'or de les ginesteres
pur dels afanys que dón l'or
en daurar vol ses quimeres
i enriquir a senys son cor.

Amb ta flaire embaumadora
d'espígol, menta i timó
gams de la ciutat traïdora
li clamen bon guaridor.

Montflorit! La gaia terra
del bell viure i del bell nom!
espargida entre pla i serra
per millor plaure a tothom.

Qui s'apropa s'enamora
del més màgic fadament
i sols a la teva vora
sap trobar contentament.

Montflorit d'una veu calda
cantarem tot dolç encís.
Rep-nos com mare en sa falda
rep infant enyoradís.