Edicions de l'Albí (Berga), 2007
1
Déu te guard, Vicent! T'escric,
bon rector de Vallfogona,
ben bé per passar l'estona
com qui parla amb un amic.
Tan cansat de tot estic
que la tristesa se'm menja,
una tarda de diumenge,
d'un diumenge qualsevol,
que em trobo sol mentre el sol
cap a ponent es despenja.
2
És tan minsa, a fe de Déu,
la llumeta del sagrari!
A voltes sents bategar-hi
un cor de carn com el teu;
a voltes, de glaç i neu
s'hi fa un silenci espessíssim
i és talment com si sentíssim
en el nostre desconhort
que de sobte se'ns ha mort
el Qui va fer que existíssim.
5
Sort també, tot sigui dit,
—ai, vici que m'encomanes—
de les nou folles germanes
amb qui folgo cada nit.
A trenc d'alba em fico al llit,
faust i exhaust, colgat de versos
(per-versos i no perversos)
com de fulles la tardor.
Fills del goig i del dolor,
em paguen prou tals esmerços?
8
Els rectors de Bellesguard,
dels Banys i de Pitalluga
feren feina malastruga
per defensar-se amb bon art.
Per bé que una mica tard,
la teva fe en Déu paleses
quan per les culpes comeses,
«idòlatra sacerdot»,
abans d'anar-te'n al clot
tiraves fletxes enceses.
21
Que difícils d'imitar
les teves cèlebres dècimes!
Les meves, ja ho veus, són pèssimes,
per dir-ho clar i català.
Sóc poeta de secà
i a mi ningú no em celebra.
Treballant com un orfebre
rima a rima i vers a vers
s'agafen, oh fat advers,
moltes dècimes de febre.
44
Adéu, Garceni! M'he ben
guanyat el repòs del catre:
aquí tens quaranta-quatre
estrofes en compliment
dels teus anys i els meus. Amén
Espineles o espoletes?
Encara he de fer completes,
resar el rosari i sopar.
sort que s'apiadarà
Déu, dels capellans-poetes.
El mercat de Calaf
A Calaf n'hi ha un mercat
que té molta anomenada,
no per tot el que s'hi ven,
per les seves verdulaires.
D'entre totes les que hi van,
les que hi van cada setmana,
n'hi ha una que és un sol
ofuscant totes les altres.
Quan el fill del rei hi surt
a donar una passejada;
quan hi surt el fill del rei,
quin seguici de mirades!
— Cavaller, bon cavaller,
més de quatre l'escridassen:
podeu prendre el que vulgueu,
que no us calen or ni plata. —
La més bella no diu res,
que les altres criden massa,
fins que el jove se'n sorprèn
molt ofès d'aquell desaire.
— Pageseta, qui sou vós?
Per què feu aquesta cara? —,
li fa el príncep davallant
del cavall que cavalcava.
Ara el sol és en un punt
que la plaça es torna calda.
Colometes a ple vol,
com repiquen les campanes!
— De Viver de Serrateix
no venia per complaure-us,
senyoret del cabell ros,
hereuet de poc reialme;
però ja que gallegeu,
digueu què voleu comprar-me
d'aquest bé de Déu que tinc
d'ous i fruites i viandes.
No porteu pas prou diners
i no estic, no, per fiances. —
— No vull pas comprar, respon,
res d'aquesta gran parada;
és a vós que us vull comprar,
és amb vós que vull casar-me. —
— Doncs, llavors, només us cal
que em doneu una besada. —
"Ave, Crux!" (fragment)
Ja provocades per tres cops, les flames
no varen respectar-te pas llavors.
Vine. No temis. Tu mateix l'ablames
el foc que avui abrusa els nostres cors.
Quan embriacs de sang, orbs de follia,
cridàvem: - No existeixes, Déu, t'hem mort!-,
la teva imatge bruna s'imprimia
a la mortalla blanca del record.
Ja la portem en el dolor dels cossos
com tatuada amb foc, i ànima endins
com glavi nu, nosaltres, Crist, que els ossos
et recomptàrem un per un, botxins.
I la veiem, la vèiem. Orbs, ens basta
que, travessat el epi en ens aculls,
un fil de sang escorregut per l'asta
de la llança cruel ens toqui els ulls.
Oh Crist agònic, macilent de rostre,
enclí de cap, imberbe, bru, d'esguard
ombrívol que penetra dintre nostre
i en transfigura en alba el fosc captard.