Edicions Proa (Barcelona), 2006
Allà on Colon isqué del mar un dia,
com Atles amb un món en ses espatlles,
un monument aixeques, Barcelona?
Fes-lo digne de tu i digne de l'hèroe del geni
que fou dels hèroes i dels genis l'àliga.[...]
Aixeca-la ben alta eixa columna,
damunt lo front dels arbres,
damunt los parallamps i cresteries,
sobre els merlets que volten lo pinacle
sobre el pinacle que agullona els núvols.
Al veure-la, que diguin los navilis:
—Més alta és de bon tros que nostres màstils. —
Les fàbriques que diguen:
— És més alta que nostres xemeneies.
— I més que nostres torres
—repliquen los palaus. I el temple gòtic
responga: — I gairebé com mes agulles.
Corona la columna sobirana
amb lo globo del món, que amb mà divina
a arrodonir ell ajudà l'Altíssim.
Mes lo globo corona'l amb sa estàtua,
sa estàtua gegantina,
en actitud profètica i solemne
signant a l'occident, de quina porta,
feta de por i de misteri ombrívol,
ell tenia la clau dintre sa pensa.
A un rossinyol de Vallvidrera
Romancet dedicat a mos amics Don Antoni Rubio i Don Lluís Carles Viada
Rossinyol, bon rossinyol,
he sentida la teva arpa,
l'he sentida un dematí
de Vallvidrera a Valldaura,
fent rodolar-hi tos cants
com perles dintre de l'aigua:
cantaves l'amor a Déu,
l'enyorament de la pàtria,
los misteris de la nit,
les llums de la matinada,
ton amor entre les flors,
ton niuet entre les branques,
ta mainadeta, que viu
de cançons i becada.
Trobador del mes de maig,
rossinyol, refila i canta,
mes no deixes eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que cantin millor
los posa dintre la gàbia.
Allà on Colon isqué del mar un dia,
com Atles amb un món en ses espatlles,
un monument aixeques, Barcelona?
Fes-lo digne de tu i digne de l'hèroe del geni
que fou dels hèroes i dels genis l'àliga.[...]
Aixeca-la ben alta eixa columna,
damunt lo front dels arbres,
damunt los parallamps i cresteries,
sobre els merlets que volten lo pinacle
sobre el pinacle que agullona els núvols.
Al veure-la, que diguin los navilis:
—Més alta és de bon tros que nostres màstils. —
Les fàbriques que diguen:
— És més alta que nostres xemeneies.
— I més que nostres torres
—repliquen los palaus. I el temple gòtic
responga: — I gairebé com mes agulles.
Corona la columna sobirana
amb lo globo del món, que amb mà divina
a arrodonir ell ajudà l'Altíssim.
Mes lo globo corona'l amb sa estàtua,
sa estàtua gegantina,
en actitud profètica i solemne
signant a l'occident, de quina porta,
feta de por i de misteri ombrívol,
ell tenia la clau dintre sa pensa.[1]
[1] Verdaguer, Jacint, Poesies per "A Barcelona", dins Poesia 2. Totes les obres IV, Barcelona: Edicions Proa, 2006, p. 1022-1023.
Lo Montjuïc
Des de mon aspre, altívol promontori
a Barcino i a tu jo us vegí néixer,
i ja des del principi, de nom si
traguí
lo rocam que la fa créixer.
A tu et fa poc a poc desaparèixer,
i a mi em va l'herba sota els peus segant.
Amb sos morts a ponent,
amb sos vius a llevant,
me va estrenyent
i enderrocant.
Barbes amunt sos barris se m'arrapen,
los magalls amb ses urpes m'esgarrapen;
se'm clava al pit la dent de l'escodaire,
i em barrina lo cor lo barrinaire.
Fa tres mil anys tot ho sofresc per ella,
i ara com a un soldat
al seu costat
me fa fer de sentinella.