La Mirada (Sabadell), 1993
Epigrames del port (II)
Damunt del mar
hi ha una escampadissa de taronges
i un ritme misteriós les fa dansar
damunt les ones flonges.
A l'entorn de les barques de Llevant,
hi vaguen les mirades
d'un infant,
d'un infant que es deleix per una fruita
i és poruc per poder-se-la abastar;
ell ja sap que no li serà pas duita
i vol mig plorar...
Aquests ulls de l'infant que cobdícia
m'han encès una poca pietat:
—Mariner, una taronja no hi hauria
per l'infant que les guaita enamorat?—
I aquell home de mar s'apiadava
i la fruita ens ha dut.
I l'infant la taronja es guardava
amb un goig en els ulls que em recordava
tot allò que d'infant cobdiciava
i que no he tingut.
Epigrames del port (I)
A l'ombra d'un vaixell un mariner somia
—una testa boirosa de mariner del nord—
i en despertar quiet, la mirada extasia
en l'aspecte magnífic de la visió del port.
Mes del somni venint, enterbolit encara,
ell que sobre del mar és etern vagabund,
sent un dubte d'infant i no sap pas a on
s'ha dormit, que la llum sigui tan bella i clara.
Epigrames del port (III)
En la quietud sonora del port a ple migdia
les sirenes entonen una cançó enervant
i aquell bruit estrident que les aus esbarria
sembla el plany dolorós d'una allau emigrant.
Per la rambla passa una dona amb un braçat de flors
Dins la remor d'aquesta via
ve una alenada de perfum;
passa una dona que tenia
damunt del braç un feix de llum;
passa una dona il·luminada
pel foc dels ulls i el de l'espai
i per la toia deslligada
que se li tomba de desmai
ran de la corba de la sina
com si la flor se li rendís
i amb una gràcia femenina
tota d'amor se li llanguís.
Dins la remor d'aquesta via
el gran perfum es va estenent.
Aquella dona que tenia
la flor de llum es va perdent.
I el vianant que l'ha seguida
clou la parpella transportat
d'aquella aroma indefinida
que per la Rambla s'ha escampat.
La Teva glòria
La Teva glòria, Senyor
és com aquesta llum
que s'esquinça generosa:
la gent se'n daura remorosa,
mes no sap fer-ne més llum.
La glòria, Senyor, és fum,
i per donar-la més humana,
munta amb la gràcia pagana
d'una mica de perfum.
És Ta glòria, Senyor,
com aquesta llum
que no ens deixa mirar enlaire.
La nostra glòria no és gaire
pura, però ens cap en sentits,
que són contents de no saber-se tan petits.