Edicions del Mèdol (Tarragona), 1993
Altura vora del mar,
mig nua i assolellada;
pels graons dels teus vessants,
els bocins d'hort i la casa.
Et tanquen els marges vells,
et guarden les atzavares,
com espases de guerrers
girades de punta enlaire.
Tens dosser de blau marí,
el blau cel et fa de volta;
les mates de romaní
blavegen entre les roques.
Floreix el farigolar
amb menudes flors rosades.
La garriga els dies clars
és tèbia i perfumada.
Entre els garrofers i els pins,
s'alcen, amples, les figueres;
els olivers d'argent viu
prop del vinyar s'arrengleren.
Un llangardaix virolat
sota els esbarzers s'escorre;
una puput ha passat;
ara passa un vol d'aloses.
De la platja ve l'olor
penetrant d'algues marines;
l'aire té la salabror
que del mar porta la brisa.
Corren trens pel terraplè,
cotxes per la carretera;
al fons, per teló blavenc,
les muntanyes amb pedreres.
La ciutat, dalt del turó,
senyoreja la contrada;
mirallegen uns balcons
en el llenç de la muralla.
El millor temps ha arribat;
dolç matí de primavera.
Per damunt dels camps llaurats
ja dansen les orenetes.
Veles blanques, arbres verds,
terra eixuta, pedres i ones,
la gran claror transparent:
paisatge de Tarragona.
Garriga dels meus sojorns,
casa que ets una miranda:
no sentiu ja la remor
de la gent que ve de França?
Aviveu tots els colors,
concentreu totes les flaires,
vestiu-vos de sol i amor
el dia de la tornada.
Tornaré pel camí antic,
arran de la costa esquerpa,
retrobaré els vells amics
que fa molts anys que no em veuen.
Obriré de bat a bat
els finestrals de la casa
perquè hi entri l'ideal
com hi entra la marinada.
Un dolor dominaré,
dolor de la meva vida;
ja no hi haurà la muller
I si trobo encara el pal
que aguantava la bandera,
arboraré els quatre flams,
que serà dia de festa.
A Francesc Macià
Aquesta nit, lluny de la llar paterna,
sense la mar, ni els fills, ni un trist bressol,
té una claror de mort que m'enlluerna
i no voldria que em deixessis sol.
He passat tants Nadals al teu devora
que un de més sense tu em faria por.
Tants tanys de mi com he perdut alhora
i amb tu al costat em torno a sentir jo.
Que si, un Nadal, la meva mà un xic balba
gosà tancar, esborronada, els teus ulls,
a teva em mostra el camí sense esculls,
obrint els meus al primer raig de l'alba
que esquinça el cel com un punyal gebrat
i encén al llavi un crit de llibertat.
L'ànima
Et duc en mi com una Morta-Viva
i aquest somriure amarg amb que has quedat
de mare humil i de senyora altiva
té llums d'alba i besllums d'eternitat.
Així com tu, i per tu, somriuré, un dia,
quan la mà de l'esposa em clogui els ulls
i em confiï a la mort sense altra guia
que l'esma de la fe dels que tu esculls.
Tots els que moren, segurs de reviure
i exiliats, serven l'amarg somriure
que ni l'esglai de la mort no esborrà
ni esborraran les pluges violentes
ni les nevades plàcides i lentes,
que ells cada dia somriuen més clar.
Pau Casals
L'arquet, mestre del temps per vostra mà,
senyoreja en l'espai i ens meravella;
que s'hi mou amb un ritme llarg d'estrella
d'un cel que ens enlluerna de tan clar.
D'aquest cel que ens atreu, de tan pregon
com el revela amb veu ampla i sonora
vostre violoncel, que així arremora
fins el silenci més secret del món,
vós en sofriu el goig i la tortura
i, de la melodia ardent i pura
sobirà ensems captivador i captiu,
tanqueu els ulls i la veieu més clara,
que al fons de vós descobriu, cara a cara,
l'ombra de Bach que escolta i us somriu.
A la memòria de Joaquim Folguera
Amic, aquesta nit tan estelada,
avui jo la voldria passar amb tu:
et trauria la pols de la mirada
i veuries de nou el cel com lluu.
Que l'amistat que et duc no s'enlluerna
davant de la feresa de la mort:
la mort l'ha començat de fer eterna
i l'ha lligada amb el lligam més fort.
Cada segon, cada hora i cada dia
que fuig, em vaig sentint tan a prop teu,
que no sé si la mort també m'occia
o si et duc, mort i tot, a dintre meu.
Embulla'm els cabells, que al cor em resta
el dubte de si ets mort o vius encar:
la teva mà damunt la meva testa
amb la seva fredor m'ho pot dir clar.
Però, en mirar llavors la teva cara
i en veure aquest somriure amb què ha quedat,
sentiré córrer per ma carn avara
frisaments de triomf d'eternitat.
Pau Casals
L'arquet, mestre del temps per vostra mà,
senyoreja en l'espai i ens meravella;
que s'hi mou amb un ritme llarg d'estrella
d'un cel que ens enlluerna de tan clar.
D'aquest cel que ens atreu, de tan pregon
com el revela amb veu ampla i sonora
vostre violoncel, que així arremora
fins el silenci més secret del món,
vós en sofriu el goig i la tortura
i, de la melodia ardent i pura
sobirà ensems captivador i captiu,
tanqueu els ulls i la veieu més clara,
que al fons de vós descobriu, cara a cara,
l'ombra de Bach que escolta i us somriu.