Edicions de L'Albí (Berga), 1987
A Sant Francesc
Francesc, germà de mi i de les coses,
dóna'm la mà com fan els germans.
Trobo que al cor m'hi falten roses
i ara m'enaigua l'aroma d'abans.
Si la meva bardissa es tornés rosa
—fins i tot rosa de color de sang—,
seria germà teu, rosa i alosa,
fill d'una mica de Déu i de fang.
Si jo fos llop i rosa i alosa
i Francesc —germà de mi mateix—,
trobaria que al món sols hi ha una cosa:
Jo mateix!
I l'amor de mi a mi que em lliga
—jo, cançó, calàndria, mel i vesc—,
i tindria una història tan antiga
com Crist i el nostre Pare Sant Francesc.
La Patum
Joiós dringar de la festa daurada!
Com saps lluir, sol berguedà d'estiu!
De la Patum —rialla d'argent viu—
ja ens duus el somni dins la matinada.
L'alegra festa és com una brotada
nova dels anys que el temps s'emportà esquiu;
sembla el passat que falaguer somriu
i amb el present es dóna una abraçada.
Ara rebot sobre la plaça encesa
de gallardets, de música i remors
el cop ferotge, de suau feresa,
retrunyidor, del tabal bel·licós,
o es gronxa el cor en la fresca dolcesa
d'un dring lleuger que salta harmoniós.