Quaderns Crema (Barcelona), 1985
XXII
Sola una mija dent que li restava
de totes les demés a la mia tia,
amb la qual mil haçanyes emprenia,
l'altra nit li va càurer, pelant fava.
Turbà's i dix, molt enujada i brava:
«En fava tot mon mal cifrat venia,
talant des de la flor primera mia
fins a est negre pinyol que me'n restava.»
Jo detinguí la risa, i a la vella,
consolant-la, diguí que amb les genives
iguals me pareixia més graciosa,
ço és, que em feia més ríurer. Però ella,
llançant-la alegre entre les flames vives,
«Maleita», dix, «la dent tan enfadosa!»