Glosa (fragment)

Jo no sé com, pro un vent de profecia
corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
¡jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d'Argelers,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provençalès;
i tu, Aragó més alt, i tu. Navarra;
¡oh! catalans que a l'altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa:
s'acosta el dia que serem tot uns...

«Aquelles muntanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran».

Pareixerà l'Amor — damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavor,
i la que fou barrera
serà el trono reial de la unió.
Nostra parla suau, que s'acolora
als mil reflects de nostres valls semblants,
d'uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l'aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten — idèntics tornaveus.
De mar a mar només hi ha uns Pirineus.
Jo hi tinc l'amor i és ell el qui m'inspira.
Donzelles i fadrins ja m'entendran:
¡un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant — és la nova guspira,
d'un nou incendi els cims s'abrandaran!

«Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són».

Sol, Solet...

Quan jo era petit

vivia arraulit

en un carrer negre.

El mur era humit

però el sol hi era alegre.

Per llà Sant Josep

el bon sol, solet

lliscava i lluïa

pel carreró estret.

I en mon cos neulit

llavors jo sentia

una esgarrifança

de goig i alegria.

Oda nova a Barcelona (fragment)

A la part de Llevant, místic exemple,

com una flor gegant floreix un temple

meravellat d'haver nascut aquí,

entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,

que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa

contra tot lo humà i lo diví.

Mes, en mig la misèria i la ràbia i fumera,

el temple (tant se val!) s'alça i prospera

esperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:

és com un mal donat, de tu s'exhala:

que ets vana i coquina i traïdora i grollera,

que ens fa abaixar el rostre

Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!

Barcelona nostra! la gran encisera!

Conjugal

La flor de l'abraçada ja ha granat

i ets com el cep que duu la dolça carga:

tota tu t'has estès i reposat

com ple de pàmpols el sarment s'allarga.

Com en una visió misteriosa

ta mirada sovint fixa s'extasia:

la teva mitja rialla és majestuosa

i en la boca et floreix plena de gràcia.

En el teu si fecond, què pot haver-hi

que et llença una llum viva pel semblant?...

Els dies són comptats del gran misteri.

Oh dona, do'm el fill que estimo tant!

Oda infinita

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai;

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,

m'han sigut dictats nous cants;

pro, cada any que el temps s'emporta,

veig una altra esparsa morta

i perduts els consonants.

Ja no sé com començava

ni sé com acabarà,

perquè tinc la pensa esclava

d'una força que s'esbrava ,

o dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura,

sens saber si lliga o no,

va enllaçant la mà insegura

crits de goig, planys d'amargura,

himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,

que si algú aquesta oda sap,

al moment en què jo mòria,

me la diga de memòria

mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d'orella

esbrinant-me, fil per fil,

de la ignota meravella

que a la vida ens aparella

el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses

—¡oh poeta extasiat!—

hi ha un ressò de les cadences

de l'aucell d'ales immenses

que nia en l'eternitat.

Excelsior

Vigila, esperit vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil·la

l'aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front an el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble,

sempre, sempre mar endins.

Fora terra, fora platja,

oblidat de tot regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.

Furient va esclatant l'odi per la terra,

regalen sang les colltorçades testes,

i cal anar a les festes

amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal — la gent trèmola es gira:

la crueltat que avança, — la por que s'enretira,

se van partint el món...

Mirant al fill que mama, — a la mare que sospira,

el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,

que deixa, satisfet, la buidada mamella,

se mira an ell, se mira en ella,

i riu bàrbarament

Oda nova a Barcelona (fragment)

«¿On te'n vas, Barcelona, esperit català

que has vençut la carena i has saltat ja la tanca

i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,

lo mateix embriagada de tan gran llibertat?»

«Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,

i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,

i me'n vaig... És l'amor que m'empeny cap enfora,

i me'n vaig delirant amb els braços oberts.»

«¡Oh, detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,

com te faixa de blau fins al baix horitzó,

els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,

que se'n van plens de sol vorejant la blavor.

¿I tu fuges del mar?...»

«Vinc del mar i l'estimo,

i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,

i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços

perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.»

«Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,

de les serres que riuen al sol dolçament:

per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,

ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.»

Oda nova a Barcelona (fragment)

Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa.
I encara te'n rius.

Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i amb vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, ¡oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ¡ai!, que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai, en el flanc!

L'aufàbrega

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles;
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan;
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.

L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que, llençant la flaire enlaire,
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!

I en el matí d'aures blanes,
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.

Diades d'amor

Tot l'estiu l'he enyorada dintre el cor,

i ara l'han vista els ulls que resplendia

amb el novell infant ja al braç, i fort.

L'he vista molt lluny a ple migdia:

ella alçava l'infant davant del sol

i el besava en la llum que els revestia.

Invertir l'enigma

IV

Avui he vist que en sos costats de verge

porta un infant amb forta melangia,

que he vist al fons dels seus grans ulls de verge...

He anat a meditar-la en l'harmonia

de ressons musicals plens d'una queixa.

Estava núvol, pro s'ha alçat el dia...

Ella porta un infant en sos costats

i els seus ulls n'estan com enlluernats...

Els ressons musicals plens d'una queixa

diuen l'infant que en sos costats s'agita:

la gran dolçor del cel és la mateixa

dels seus ulls, feta immensa e infinita.

V

Tot l'estiu l'he enyorada dintre el cor,

i ara l'han vista els ulls que resplendia

amb el novell infant ja al braç, i fort.

L'he vista molt de lluny a ple migdia:

ella alçava l'infant davant del sol

i el besava en la llum que els revestia.

Dins sa cambra

Una tarda vaig entrar

en la cambra de l'aimia

i no sé ben be com fou

que em trobí tot de seguida

el cap nu, i agenollat

com aquell que s'humilia.

La finestra mig badava

i l'aureig entrava a dintre

petonejant de passada

les florides clavellines

que omplien de dolça flaire

aquella estada senzilla.

El coixinet de fer puntes

era a sobre una cadira;

a damunt la calaixera

dos gerros de blava pisa

eren rublerts de flors fresques

collides el mateix dia,

posats davant d'una dolça

estampa de la Puríssima.

Vaig obrir (Déu m'ho perdoni)

un calaix i vegí a dintre

la robeta de les festes

ben plegada i molt polida,

tota enrotllada de pomes

que llencen flaire tan rica;

el seu llit a l'altra banda

fet de lliris pareixia.

Mentre encisat me'l mirava,

sento que canta i refila

alegre la cadernera

dintre una gàbia molt xica;

mes sos refilets joiosos,

¡que és estrany!, jo els entenia:

«Foraster, prou que et conec:

la boqueta que a mon bec

per donà'm pinyons s'arrima,

sempre em conta que t'estima;

foraster, prou que et conec».

Després els clavells parlaren:

«Fadrinet, si tu sabies

lo que ens diu cada vegada

quan ens rega ta estimada,

fadrinet, ¡com t'hi fondries!».

Del coixinet de fer puntes

tots els boixets responien:

«Be n'hi fem de balladetes

entre els dits de ta estimada

mentres canta cançonetes;

de les seves cançonetes

els sospirs són la tornada».

La coixina del seu llit

murmurava amb veu molt fonda:

«Quan s'adorm en sent de nit,

i al matí quan se deixonda,

els seus llavis més d'un tomb

tremolegen dient un nom».

Fins la imatge de la Verge

respongué fent un mig riure:

«Deu ser el nom on se detura

mentres fa sa oració pura».

«Ella ve» — deia tot d'una

el clavell que més sortia.

Llavores tota la cambra

va estremir-se de delícia,

i mentres la cadernera

refila que més refila,

els meus llavis s'ajuntaven

i un petó enlaire es perdia.

¡Tros de cel, niu d'ignocència,

ton record omple ma vida!

La sardana
Ceres

I

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que, amb pausa i amb mida, va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la;
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van,
emportats per el símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's, suspesa de tal meravella...
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III

El botó d'eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquest ull gegant?
Potser un temps, al bell mig, s'hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
sembla estrafeta passada d'aucella
que canta volant:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV

No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant;
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
¡Ja hi tornaran de parella en parella!
¡Tota ma pàtria cabrà en eixa anellà,
i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan!

La tomba de mossèn Cinto

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se'n torna plorant:
l'esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

Del Montjuïc
En la tomba de Verdaguer

Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada...
però a davant del mar,
alçaren el poeta,
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.

La caixa fou alçada damunt de la gentada:
els ulls s'estamordien
tement-se un horror gros...
La caixa era corcada,
mes s'alçà curullada
de ginestes i altres flors.
Oh! Quina meravella
en l'hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i el poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.

Oh Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobreïx en flors.

La tomba és la roca viva:
les heures s'hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!

El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.
Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís...
Per la gracia del somrís,
has entrat en paradís.

Oda nova a Barcelona (Fragment)

Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ample que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies,
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

L'ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per 'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «—Atura't»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé'ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l'ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l'aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
¿me'n fareu una culpa més enllà?
Mes enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà'ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia'm la mort una major naixença!

Pirinenques

I

A dalt del Perineu
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.
El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta i clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d'eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta muntanya.

II

Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soletat,
lliscant per les quietes serralades
que enormes li mig riuen i arrugades
amb un somrís eixut tot esblaimat.

III

Ben ajagut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!
I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflects de llum enlluernadissa.

I el sol estès per tot.
I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.
Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...

I em vaig trobant tan bé an allà entremig,
í em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.

IV

Els núvols blancs i flonjos van caient
lliscant per la ferrenya serra avall;
del cel a grans bocins se van desfent
i baixen al silenci de la vall.
El sol enmig del blau, victoriós,
fa vibrar els colors de quant se veu...
Dels núvols l'estol blanc, silenciós,
va caient, va caient per tot arreu.

V

Acabada la pluja de la tarda,
els núvols lentament s'han esquinçat,
s'ha obert el cel blau tendre tot mullat,
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
rosseja el camp fangós,
verdeja el coll humit,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja el jorn que fina.

VI

Plau-me, el bastó del caminant al puny,
abraçar els horitzons d'una mirada;
fer-me entrar dins la immensitat del cel
i el gran adormiment de les muntanyes;
sentir el riu invisible per la vall
i el llunyedà ressò de la tronada;
a cavall de la serra veure immoble
altra serra de núvols molt més alta,
cotonosa, inflamada pel ponent...
.........................................................

Després, quan, sense el sol, la llum és balba,
descolorî's la terra an els meus peus;
del cel descolorî's tota l'amplada...
Les primeres tristeses de la nit
sentir entrar-me en els ossos, llavors, plau-me,
i al baixar de l'altura tot corprès,
creuar-me amb les tenebres que s'hi alcen.

A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.

Com hi deu ploure en les profondes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau mig partit pel llamp!

Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Les muntanyes

A l'hora que el sol es pon,

bevent del raig de la font,

he assaborit els secrets

de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal

he vist l'aigua virginal

venir del fosc naixement

a regalar-me la boca,

i m'entrava pit endins...

I amb els seus clars regalims

penetrava-m'hi ensems

una saviesa dolça.

Quan m'he adreçat i he mirat,

la muntanya, el bosc i el prat

me semblaven altrament:

tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir

començava a resplendir

pels celatges carminencs

el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor

i l'ànima n'era jo.

Jo l'ànima flairosa de la prada

que es delita en florir i en ser dallada.

jo l'ànima pacífica del ramat

esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l'ànima del bosc que fa remor

com el mar, que és tan lluny de l'horitzó.

I l'ànima del saule jo era encara

que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l'ànima profonda

on la boira s'aixeca i es deixonda.

I l'ànima inquieta del torrent

que crida en la cascata resplendent.

Jo era l'ànima blava de l'estany

que aguaita el viatger amb ull estrany.

Jo l'ànima del vent que tot ho mou

i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitud de la carena...

Els núvols m'estimaven llargament,

i al llarg amor de l'ennuvolament

congriava's mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts

nàixer en mon si, regal de les congestes;

i en l'ampla quietud dels horitzons

hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn

i reia el sol en ma verdosa plana,

les gents, al lluny, restaven tot el jorn

contemplant ma bellesa sobirana.

Però, jo, tota plena de l'anhel

agitador del mar i les muntanyes,

fortament m'adreçava per dur al cel

tot lo de mos costats i mes entranyes.

................................

A l'hora que el sol se pon,

bevent al raig de la font,

he assaborit els secrets

de la terra misteriosa.

L'ànima

Que és llarga l'eternitat!

Només fa mil anys que corre

el comte Arnau.... i està cansat.

Que és llarga l'eternitat!

Totes les veus de la terra

se riuen del comte Arnau

perquè volta, volta, volta

bo i cercant son vell palau.

—Fill de la terra, —fill de la terra,

comte l'Arnau!

I ara què cerques? —I ara què cerques?

Ah! ah! ah! ah!

—Cerco mon ànima, —valga'm Déu val!

—I a on la cerques, —a on la cerques?

comte l'Arnau?

—A casa meva —dueu-m'hi, si us plau.

—Tu no tens casa, —tu no tens ànima:

tens un cavall,

corre que corre, —corre que corre!

Au! au! au! au!

Seràs arbre, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s'inflama,

seràs astre rutilant.

—Seré home sobrehome

perquè en tinc la voluntat!

—Ell vol esclafir la rialla,

fa un gran crit i arrenca un plor.

Al gran alarit que arrenca

tot plorant el comte Arnau,

totes les veus de la terra

se dispersen udolant.

El comte Arnau plora,

i dins de son plor

ha trobat son ànima

que és una cançó.

V

Nit!... Tota l'hermosura d'Adalaisa

jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre

per dins de les muntanyes silencioses.

Per damunt de la volta hi passa un riu

una estona... Després se perd i calla..

L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes

i la veu que adormia sa hermosura

tota ajaguda als peus del Cristo nu,

sense vels, sense toca, sense manto,

sens gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

"Quins cabells mes sedosos, Adalaisa!",

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc

se li amoroseix tota la cara

com reflectant el pas seré d'un somni,

fins que mig riu molt dolçament. Li vola

una estona el somrís entorn dels llavis.

"Quins llavis amorosos, Adalaisa!",

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d'ella

com onada del mar,  i s'aquieta.

"Quin pit sospirador tens, Adalaisa!",

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's,

la pren amb un braçat i se l'emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

Pirinenca

Dins la cambra xica, xica,

en la nit dormo tot sol;

part de fora, negra, negra,

la muntanya em vetlla el son.

La muntanya alta, alta,

que se'm menja tot el cel,

se m'arrima dreta, immòbil,

sentinella mut i ferm.

Els meus somnis volen, volen

cap als plans i vora el mar

on els meus amors m'esperen

sota el cel assolellat.

Jo somric an els meus somnis

adormit en la nit, sol...

Part de fora negra, negra,

la muntanya em vetlla el son.

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i profond

com mai cap més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, profond i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant quan entra en aquest lloc,

comença caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud:

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot lo món

en el silenci d'aquell lloc profond,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

La sardana

I

La sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan;

és la mòbil magnífica anella

que, amb pausa i amb mida, va lenta oscil·lant.

Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la;

ja volta altra volta a la dreta dubtant,

i se'n torna i retorna intranquil·la

com mal orientada l'agulla d'imant.

Fixa's un punt i es detura com ella...

Del contrapunt arrencant-se novella,

de nou va voltant:

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

II

Els fadrins, com guerrers que fan via,

ardits la puntegen; les verges no tant;

mes, devots d'una santa harmonia,

tots van els compassos i els passos comptant.

Sacerdots els diríeu d'un culte

que en mística dansa se'n venen i van,

emportats per el símbol oculte

de l'ampla rodona que els va agermanant.

Si el contrapunt el bell ritme li estrella,

para's, suspesa de tal meravella...

El ritme tornant,

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

III

El botó d'eixa roda, ¿quin era

que amb tal simetria l'anava centrant?

¿Quina mà venjativa i severa

buidava la nina d'aquest ull gegant?

Potser un temps, al bell mig, s'hi apilaven

les garbes polsoses del blat rossejant,

i els suats segadors festejaven

la pròdiga Ceres saltant i ballant...

Del contrapunt la vagant cantarella

sembla estrafeta passada d'aucella

que canta volant:

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

IV

No és la dansa lasciva, la innoble,

els uns parells d'altres desaparellant;

és la dansa sencera d'un poble

que estima i avança donant-se les mans.

La garlanda suaument se deslliga

desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;

cada mà, tot deixant a l'amiga,

li sembla prometre que ja hi tornaran.

¡Ja hi tornaran de parella en parella!

¡Tota ma pàtria cabrà en eixa anellà,

i els pobles diran:

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan!