El Gall Editor (Pollença), 2004
Pel setè centenari del naixement del rei en Jaume
Benhaja el punt i l'hora en què infantà Maria
de Montpeller! La glòria ungí l'infant reial;
rebut fou amb presagi; i amb l'aigua baptismal
l'Apòstol Fill del tro son nom li conferia.
En Jaume! Al segle d'or de la Cavalleria
ningú brandà com ell l'espasa triomfal:
al segle de grans reis un ceptre paternal
ningú estengué millor als pobles que regia.
No fou sa excelsitud la flor que en el cimal
d'una nació ja feta ostenta l'ideal:
¡fou qualque cosa més de força i vigoria.
Va esser el tany robust, qui de la rel pairal
cresqué, replè de saba, en tronc patriarcal...
I al cap de set-cents anys son poble s'hi congria!
Adorant
Déu és aquí! Fugiu, ombres de vida,
davant Aquell qui és...
Obriu-me el fons d'abatiment sens mida,
abismes del no-res.
Dins l'avenc tenebrós de ma baixesa
postrat en sant terror,
oh abisme sense fi de la grandesa!,
oh Déu!, jo vos ador.
Baix del carro vivent i formidable
de vostra majestat,
batega el cor en confusió inefable
d'amor i feretat.
A vostres peus, oh Rei de la victòria!,
jo el tir com una flor:
passau-li per damunt en vostra glòria,
passau sobre mon cor.
Que l'esclafin les rodes sacrosantes
que aixequin pols de llum,
sols que puga, morint a vostres plantes,
donar-vos un perfum.
Sols que puga mon cor, perdent la vida,
amb son batec final
alçar-vos una nota més sentida
dins l'himne universal.
Oh Llum de llum, Essència tota pura!,
mirau-me fit a fit,
i, eclipsada a mos ulls, la criatura
se perdi en fonda nit.
Massa en la boira del fondal malsana,
oprès d'enuig i dol,
entre besllums de tota imatge vana
jo us he amagat, oh Sol!
Mes ara el raig que tot error engega
vull ja, Sol adorat,
encara que amb la vista quasi cega
ne resti enlluernat.
Vull beure vostres raigs de viva flama,
oh Sol abrasador!
Cremau!..., que és dolç a l'esperit que us ama
patir més set d'amor.
Cremau, secau-me tota saba impura,
tota llecor de llim:
no és la vida d'Adam ni sa ventura
la sort que ara jo estim.
Paradís terrenal no m'aconhorta
ni en vull d'hort delitós,
que d'un altre verger m'obriu la porta,
més alt, perquè és penós.
Que ma vida se torni desolada
com un desert aquí,
sols que hi sentí la viva solellada
d'amor que no té fi.
Que se ressequi al meu entorn la terra
de tanta ardor i llum;
així el cor de tot fang més se desferra
i s'alça amb més perfum!
Així a les terres d'Orient sagrades,
de dies sempre plens,
dins el cor de planures abrasades
creix l'arbre de l'encens.
Allà degota mirra que depura
i bàlsam que és consol,
perquè fa fruits de cel la terra dura
dins l'èxtasi del Sol!
La Seu de Mallorca
Alta, gran, ardida, heroica, canta l'himne triomfal,
adreçant a Déu cent braços d'ossatura colossal
sobre el mar que humil li besa l'escambell del setial.
És la Seu de les primícies d'aquell Rei Conqueridor
que devia alçar mil temples, oh gran Verge!, en vostre honor,
mes aquest vos oferia de sa vida al punt millor.
D'aquell hèroe, d'aquell segle aquí es mostra l'ideal:
per això un tedèum de pedra és aquesta catedral,
per això és figura i símbol de l'Església maternal.
A les naus, l'Església-poble, que és ramat del Bon Pastor;
més amunt, l'Església-mestra, tribu ungida del Senyor,
i allà al fons, l'Església-glòria, entrevista en l'esplendor...
Sots la rosa més enorme que ha florit l'art ogival
temple a part hi forma l'absis per al chor sacerdotal,
dominant-hi tots els ordres la cadira episcopal.
Entre apòstols i grans àngels pel gran absis esculpits,
qui del culte i la pregària duen signes exquisits,
finestrals altíssims clamen pels vitratges colorits.
Allà al fons, damunt el trono de mitrada autoritat,
guaita excels, inabordable, un terç temple més sagrat,
santuari del misteri de l'augusta Trinitat.
Tot obert son finestratge deu teixir-li vels de llum
on l'encens, flotant, irisa les boirelles del seu fam,
on set llànties representen la pregària qui es consum.
Els set àngels qui assisteixen a davant l'Omnipotent
aqueix temple t'explicaren, oh Gaudí, son alt sirvent:
tu, sentint-ho, en penetrares el simbòlic pensament,
tu, vident, l'has revelada, nostra augusta catedral,
renovant per dellà els segles son concepte original,
restablint-hi clar el símbol de l'Església maternal.
Canti, doncs, per les centúries Seu tan plena de sentit:
de Déu canti les lloances, de la Pàtria, l'Esperit,
i no manqui tal prodigi fins que el món serà finit.
Homenatge de Mallorca a la poesia valenciana en la persona de Teodor Llorente (fragment)
Doncs a vós, oh mestre, noble trobador,
el tribut d'honor
que rendeix la nostra Musa mallorquina
a la vostra clara Musa valentina
qui vol coronar-vos de tot esplendor!
Vós ja posseíeu sos tresors de fada:
tot el cromatisme de floratge i llum,
filtres de mils sabes, ones de perfum,
gust de tota fruita la més delicada,
riure de les aigües entre tarongers,
pompa de rosers
qui formen bardissa destriant els horts,
a on cova idil·lis la barraca honrada,
monuments dels avis, palmes i records
d'on sorgeix València reina coronada;
bàlsam evangèlic, amor patri sant...,
tot lo que és la vida, tot lo que és encant,
tot lo que és la glòria d'aqueixa encontrada!
Tot això conté
l'obra que haveu feta;
i la llevantina reina en vós ja té
sa mental imatge, son verb, son poeta.
Càntic a la Mare de Déu de Lluc
Salve, Reina coronada,
qui regnau a l'illa d'or,
nostra humil renovellada
vos aclama de tot cor.
Per Vós ara eixit d'escola
canta i vola
un esbart de cors novells,
com per vostra altura santa
vola i canta
l'alegria dels aucells.
Som l'estol de dòcil creure
qui va a beure
a font clara de virtut,
lluny de fang i de metzina
que enverina
tanta pobra joventut.
Per això us donam, Senyora,
en penyora
d'avorrir malvats errors,
monument de magisteri,
el misteri
de Jesús entre els doctors.
Estampau en nostra fibra
el sant llibre
de Jesús sempre adorat,
perquè és Ell alfa i omega
que ens entrega
la divina veritat.
Reina i Mare coronada,
dolça amor de l'illa d'or,
protegiu vostra fillada
qui us entrega vida i cor.
La vall
Jo sé una vall galana,
que enmig de nues serres se destria,
i, harmònica, agermana
delícia i pau, bellesa i melangia.
Tant si de neu blanquegen
les serres, com si hi bull la soleiada,
tot l'any hi remoregen
les fonts entre la murta perfumada.
Pel bosc tot solitari
son camí condueix cap a l'ermita,
ombrívol santuari
a on la quietud dorm i medita.
Allà és més escoltívol
el cantar dels aucells, l'alè de l'aire
i el regueró fresquívol...
Allà tot quan floreix dóna més flaire.
Si a voltes cal que fugi
de les banals converses de la vida,
oh, quin sagrat refugi
troba mon cor dins eixa vall florida!
M'agrada sos paratges
tot sol anar trescant a la ventura,
o dins aquells ramatges
reposar com absort en la natura;
i, quan el Puig altíssim
minva a ponent una claror daurada,
i el dolç estel claríssim
somriu damunt el dol de la vesprada,
llavors ran de l'ermita
baix el ciprés m'assec; i en aquella hora
de tendresa infinita
s'aixequen mos records, i mon cor plora.
Llavors amb més dolçura
entona el rossinyol tendres passades,
i l'aigua en la foscura
secrets imita i sospirar de fades.
Llavors, per l'hemisferi
sura un vol d'inefable poesia,
que en vagorós misteri
ungeix el pensament i l'extasia.
Alens d'altra existència,
perfums del paradís el cor alcança,
meravellosa essència
en què es mescla el conhort i l'enyorança.
Processó
Impressió de Setmana Santa
Per la frescor de març perfum de violetes,
celatge moradenc per l'horitzó flotant,
i sobre l'esperit les uncions secretes
del dia moridor... Era el Divendres Sant.
Baixant entre xiprers, des del veí Calvari,
seguia poc a poc la llarga processó:
brillaven ja sos llums, i el càntic funerari
de lluny feia sentir sa lenta oració.
Les notes d'aquell cant, com un vol d'aus nocturnes,
per l'auba de la nit giraven vagament,
fins a tocar del Puig les roques taciturnes,
fins a morir avall pel remorós torrent.
Cendrosos olivars i bosc obscur i roques
i camps de sembradiu fonien les colors,
sargint com un trofeu palmeres d'altres soques,
damunt un llunyedà de pàl·lides blavors.
Com una reina en dol de tràgic infortuni,
la lluna amb roig esguard de dins la mar sortí,
com escampant records d'un altre pleniluni
en què suor de sang guaità a Getsemaní.
Semblava ella parlar de l'única diada
en què el sol per horror va cloure el gran ull seu,
i en què ella cap al tard vegé la Immaculada
plorar sobre el cos fred la mort de son Fill Déu.
Llavors mon esperit volà dins l'harmonia
del cant i la besllum, de l'hora i dels records;
i al fons de lo indecís pintà ma fantasia
la immensa processó que formen vius i morts.
I vet aquí que arreu generacions passaven:
misèries i esplendors, lo dèbil i lo aspriu;
i, essent tan diferents, d'enfora s'igualaven.
com són iguals de lluny les ones d'un gran riu,
Mes, alta damunt tot, se veia la figura
de l'abatut suprem, de l'Home de dolors,
vessant amor sublim del fons de sa amargura
i de sa horrenda creu un rastre de dolçors.
Irradiava llum son cap cenyit d'espines.
llençant sobre aquest món un raig net i suau;
i com dins un boirim de llàgrimes divines
li feia nimbe entorn l'arc iris de la pau.
Blanc d'immortals amors i d'odis implacables,
damunt l'oneig del temps seguia son camí,
mostrant-se. mai confós, entre corrents mudables,
profundament humà, profundament diví.
Profundament humà de penes i tendresa,
profundament diví d'oracles i virtut:
be es veia esser l'Ungit d'eterna realesa
per Salvador del món culpable i decaigut.
Ell víctima innocent, redempció sens mida;
Ell consol infinit, un Déu que sap plorar:
Ell sant treballador, exemple i llei de vida;
Ell mestre del morir que pot ressuscitar...
És l'únic que desclou el llibre del misteri,
tancat amb set segells que mai obrí ningú...
És Ell que a terra i cel eixampla son imperi...
Ell és principi i fi. Ell és qui ho fa tot u.
Adoren cels de cels davant sa faç humana,
adora també el món, adora fins l'infern,
puix tot lo que contra El1 s'aixeca en lluita vana,
baix de sos peus caigut, acreix son soli etern.
...................................................................
Això per un moment amb claretat intensa
llavors més bé que mai vegé mon esperit,
mentres moria el so i per la volta immensa
s'alçaven transparents les ombres de la nit.
Nocturn
Quan la nit amb son misteri
encisa serres i valls,
i el pastoret solitari
sent que és l'hora de l'espant;
quan les muntanyes escolten
parlar en somnis la mar,
i qualque estrella caiguda
se perd per l'immens espai:
quan la flor somniadora
bada son calze nevat,
i beu rosada, i aixeca
son aroma virginal;
llavors, a voltes, boirosa,
llunyana te veig passar,
reina blanca de mos somnis
qui del cel no baixaràs!
Sion i el Cenacle
Corona de la ciutat de David era aquest puig;
ara, assolat, jeu a fora dels murs de Jerusalem.
Què resta dels fonaments posats damunt les altures santes?
A on foren les portes que Jehovà estimava sobre tots els tabernacles de Jacob?
Solitari el cap de Sion griseja d'escampades pedres;
s'inclina silenciós sobre el barranc de la Gehenna taciturna.
A dalt una confusió d'edificis senyala sublims recordances;
ses voltes, refetes dels Creuats, cobreixen el solar de la Cena.
Ah!, el primer temple de la Nova Llei, el Santuari eucarístíc...
és ara mesquida de Mahoma.
Rompent sos pactes, el turc se n'apoderà
per posseir la tomba del Rei Profeta.
Aqueixa misèria de sepulcre, que un dervix senyala, és la tomba de David?
No: Sion oculta dins ses entranyes de roca el sepulcre de son gran monarca.
Antics llibres ne conten meravelles,
coses d'espant ne refereix la veu del poble.
Diu que, endins, hi ha un palau inviolable;
té columnes de jaspi, paviments de marbre, parets crostades d'or i argent.
Salomó, enterrant-t'hi son pare, diuen que hi sepultà tresors;
diuen que ningú ha pogut esvair mai tanta riquesa...
Per treure'n, s'atreví a baixar-hi Herodes,
mes un llamp soterrani li abaté els companyons, i ell, aterrat, pogué sortir-ne.
Al cap de centúries, diuen que dos jornalers cavant a l'acàs s'hi trobaren,
mes a l'entrar-hi ja els aturà un prodigi.
Un vent de gel va tombar-los esmortits
i romangueren allà en terra fins que una veu com humana ordenà que sortissen...
Oh entranyes del puig de Sion, si m'era concedit penetrar-vos,
si conseguia arribar al secret del Rei Profeta!,
bé hi deixaria allà tresors i ceptre i corona,
sols me'n duria l'arpa d'or del Salmista.
Per alçar el salm eucarístic dins el Cenacle:
un salm qui commogués cels i terres.
Un salm qui amb l'aleteig de sa volada dissipàs l'abominació,
com la fumassa d'un campament apestat que el vent dissipa dins la llum.
Un salm que, amb llengües de foc del Paràclit,
purificàs, oh Sion!, ta excelsitud profanada....
Epitafi
Visqué... Dins l'ombra augusta de sa vida
ningú hi va veure sinó l'ull de Déu;
i el món lleuger, que de lo gran s'oblida,
s'oblidà d'aquell cor, que no era seu.
Sofrí... Les dolces llàgrimes filtrades
d'aquella vida pels secrets fondals,
fabricaren, fluint purificades,
tresors de meravelles virginals.
Així, dins coves on sols Déu habita,
les gotes d'aigua, com a plors caient,
fan obres de bellesa mai descrita,
temples de l'Esperit Omnipotent!
Cala Gentil
Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!
Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de lo més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!
Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!
Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!
Aquí ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria més solitari,
repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!
És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.
Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina
m'hi sent confondre dins la divina
Serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!