Barcelona (Editorial Columna), 1986
Port-Mahon sous la lune
Amorraràs la barca a l'altra riba. És imminent. Al menjador de casa han entrat les músiques de violins i l'horabaixa, amb les herbes urgents, invasores. No tens escapatòria. Les muntanyes es gonflen, a les cambres de bany els rius surten de mare. Portes closes i llavis muts penjnt al sostre. La soledat és teva, del teu pronom. Antònia morta, voltada de ciris, de codonys, d'escabellades fruites, riu sarcástica a nivel dels lliris. Diràs que la nit s'enfonsa, corcada de claror, travessada d'acordions o banyarriquers, mentre el cor se't romp i rebenten les venes embussades. Camí de l'altra riba. Les trompetes marcials del vespre, banderes al vent, es baten en retirada. Els norais et fermen, gelosos d'afirmacions, però cal que amorris la barca a l'altra riba. Escanya l'acordió un ocell nocturn, mentre la lluna es vesteix d'alimares, d'hores de foc, ciclàmens.
Us veig, senyor Sant Jordi, en els
batecs blavosos del capvespre,
en les mans decandides de ponent;
us veig llunyà, minúscul,
fent-vos enfora amb la cançó i la rosa;
us veig en els cantons de la nostàlgis,
cavaller de claror, espurna en la tenebra.
Adesiara
Em passeu per la vora, llampec, frisança.
Portau l'espasa al cint,
al broquer fulgurant la creu de flama
i, enarborat,
el penó d'or i sang
tremolant en el vent de l'esperança.
Puig dels Molins
Les arrels per ventura li engraparen
el cor, la boca?
¿Tal volta és per això que té l'oliva
gust de les seves llàgrimes?
¿És per això, potser,
que, molt tènues,
l'oliu diu en el vent
les paraules adormides als seus llavis?
La pregària ritual de l'amant vora una tomba en el Puig dels Molins
Escampa,
oh poderosa,
la teva llum d'argent en el seu rostre.
Que el ventre
li floreixi en la nit
a nivell de magnòlia.
Que el teu gest immortal l'acariciï
i que un pensament d'encens
li allunyi ganivets al voltant de la sina
Oh Tànit blanca,
omple-li
els ulls de papallones,
el cor de roses.
Plant i memòria de Manuel Sanchis Guarner
Et recordam entre fràgils margarides d'hivern,
per difícils plujoles i somriures,
et recordam pels bells revolts de la paraula.
Adesiara esperances que s'ablamen,
que s'apaguen porugues en el racó del gat.
Matins d'estiu desats als guarda-roba
sota bolles de gas, branques d'espígol.
Et recordam per etimologies
d'aquell esguard que s'alça de puntetes,
per correctes gramàtiques dreçades
contra gestos obscurs en el capvespre.
I encara el ruixim de l'alba incerta
que tot sovint ens acarona els polsos;
en el caliu que ens crema la mà dreta
quan la cendra esdevé suau domini.
Et recordam al nostre pa de cada dia,
en el despatx, en el carrer, per les sabates,
tot fent cua al cinema, en la tristesa
d'un diumenge horabaixa amb flautes tendres.
Et recordam en la grisor de lluites fosques,
en la fatiga que ens rosega la mirada,
absent i pur, part damunt de les hores,
tu que ens mostrares el camí del somni.
Et recordam.
València
Cansades vironeres s'agombolen en els ulls els morts. Un aire de tango s'esmuny a tall de serpent per les finestres dels pisos buits. Hi ha una mà de seda, unes mitges de seda abandonades lànguidament damunt la consola, per terra les lligacames. Totes les flors són de pedaç, totes les llums festegen vermellors d'alcova. Blennorràgies velles i naftalina, amor meu de setembre. A la plaça de bous ombres amatents esfullen margarides. La fira, les flors, les taronges. Barrets i capells de trona. Cortesies cap a la mort. El violí de Manolo Granero xerricant aperduat per qualsevol capvespre. Horabaixa de dissabte amb landós i berlines, runes i adéus per onsevulla, triomf de la mort. Amor meu de setembre. El sol de mil nou-cents em llustreja les botes enmig d'un devessall de cossiolers amb palmes. Cambra d'amors i de llençols de fil persianes closes, assegetades de claror de mil nou-cents. Llangueix el tango en els salons deserts, les vironeres en els ulls dels morts. Passa la processó pel carrer de les barques, entre dues fileres de cavallers tristíssims, tirats de frac, guants blancs, bastó amb inicials al puny de plata, clenxes pentinades amb llavor de puça. Cerimònia i reverència dels bigotis cargolats. Mor escanyat l'últim compàs del tango. Dalt la carrossa, somriu Agnès impàvida.