Poesia completa [Miquel Martí i Pol]

Andorra (postals i altres poemes)

Edicions 62 (Barcelona), 2013

Autor: Miquel Martí i Pol
Pàgines: 487-488
Indret: Sant Andreu d'Arinsal (Maçana, la)

 

D'Arinsal en recordo moltes coses:
el poblet que sorgia de cop sobte
darrere d'un revolt, l'aigua abundosa
d'un sequió, l'hotel on feien «pisto»,
tot de prats suavíssims que escortaven
un torrent brogidor, i aquella clapa
de neu perenne del Coma Pedrosa.
Però un record esborra tots els altres:
el tir al gall. L'animaló el tenien
lligat per una pota en una pedra
al flanc de la muntanya; els tiradors
eren a baix, a peu de carretera;
pagaven no sé quant i disparaven.
Em sembla que el trofeu era la bèstia,
perquè a la vora seu hi havia un home,
degudament parapetat, que quan
el gall moria n'hi posava un altre.
A cada tret la vall s'omplia d'ecos
i el gall, esparverat, esbategava
les ales en un foll intent de fuga.
De tant en tant li voleiaven plomes,
al pobre gall, i els tiradors lloaven
la bona punteria del col·lega.
Jo vaig trobar l'espectacle un xic bàrbar,
i ho vaig dir, i encara ara me'n recordo.
Però els costums dels pobles de vegades
són la part més austera del seu ésser
i s'han de respectar mal que no ens plaguin.
Era festa major. Hi havia tires
de papers pels carrers, que el vent movia,
i barrejaven el seu soroll plàcid
amb les rialles clares de les noies.

Autor: Miquel Martí i Pol
Pàgines: 479-480
Indret: Plaça Príncep Benlloch (Andorra la Vella)

 

Recordo Andorra amb cuixes de turistes.
El cafè a la placeta de l'església
—cafè l'Isard, em sembla que se'n deia.
Dessota els para-sols de coloraines
contemplàvem la lenta desfilada.
Tribus senceres, com en els grans èxodes,
passejaven la mandra apegalosa
d'havent dinat, enmig de les corrues
incessants d'automòbils que avançaven
a pas de processó i encara gràcies.
Eren els «venturosos» anys seixanta
i amb uns àrabs tranquils i candorosos
als del Mercat Comú els ponien totes.
Hi havia, és clar, cuixes de totes menes:
d'homes, de dones, poderoses, flàccides,
grasses, primes, senils i jovençanes;
però la majoria no passaven,
per dir-ho clarament, de mediocres.
Només de tant en tant, com en un somni,
dues cuixes esveltes, quasi sempre
servant un cos de rodonors bregoses,
ens permetien de pensar que encara
el món, ai las!, no anava a la catàstrofe,
com diu el gran Vicent en unes èglogues.
Tu sobretot blasmaves els francesos,
que portaven, a guisa d'uniforme,
samarreta a l'imperi, gorra blanca,
calces curtes, mitjons i sabatasses,
i escridassaven els menuts que sempre,
com els de tot arreu, marranejaven.
Parlàvem poc. Cadascú —ara ho penso—
devia defensar amb més o menys traça
el seu bocí particular de somni.
Tornàvem cap a casa a mitja tarda,
lentament, pels carrers silenciosos,
i ens deturàvem sempre davant l'àguila
que feia de reclam a Can Calones.
Algunes voltes (poques, massa poques)
en ser tots sols ens besàvem febrosos
i, gloriosament impúdics, fèiem
l'amor mig despullats i tot s'omplia
de claror, d'harmonia, d'esperança.

Autor: Miquel Martí i Pol
Pàgina: 481
Indret: Casa de la Vall (Andorra la Vella)

Aquest monstre que creix i que en créixer es devora
també és Andorra. Des de qualsevol
balcó amb neguit de geranis i fúcsies,
o des de la finestra més remota
que només s’obre al buit del ciment i del vidre,
podràs, sol i de nit, si pares bé l’orella,
escoltar la remor de l’aigua que davalla
dels cims nevats, o sentir el vent que xiula,
desmesurat, pels còrrecs solitaris.
També és Andorra aquest gran pop que estén
uns tentacles d’asfalt per vulnerar silencis,
i el griu encisador i el gos desemparat
són també Andorra.

Torno d’un llarg exili de quietuds i et trobo 
vehement i dispersa com abans i com sempre. 
Cada pàtria es diu diversament. Transcorren 
els anys sense fer cas de les nostres foteses, 
cavem sense saber-ho la nostra pròpia tomba 
i només per allò que estimem, tal vegada, 
algú ens recordarà. Jo estimo molt Andorra, 
l’Andorra que conec, amb tots els seus defectes, 
que mai no assolirà la perfecció suprema, 
però es perfà, tenaç. Estimo molt Andorra, 
estimo el monstre, el pop, el griu que meravella, 
l’Andorra de les fondes, solemnes placideses, 
i la del foll traüt, sempre desmesurada. 
Proclamo aquest amor, a més, amb veu ben clara:
vull que sigui la deixa que faig a aquesta terra 
que per a mi ha estat sempre una segona pàtria

Autor: Miquel Martí i Pol
Pàgines: 486-487
Indret: Sant Miquel d'Engolasters (Escaldes i Engordany, les)
A Sant Miquel d’Engolasters, hi vàrem  
pujar una tarda amb en Toni, que havia  
vingut a Andorra amb en Joanot Hösle.  
Mentre el Volkswagen engolia corbes,  
nosaltres tres, a dins, organitzàvem  
un concurs de cançons religioses  
en llatí preconciliar. Recordo  
que vaig guanyar-lo jo, i avui encara  
me’n sento enorgullit, que els rivals eren  
dominadors experts de la matèria.  
L’església, com sempre, era tancada,  
però vam admirar-ne l’esveltesa  
singularment harmoniosa i simple.  
De dalt estant, Andorra i les Escaldes  
eren un rusc del qual pujava, a estones,  
un bruit desficiós que es diluïa  
dins el silenci clar, sense alterar-lo.  
La pau és l’equilibri de les coses,  
ha dit algú, i aquella tarda em porta  
records d’una harmonia quasi màgica.  
Tot tornant per una altra carretera,  
mentre en Joanot Hösle interpretava  
cançons en alemany, en Toni deia  
que baixàvem de nou cap a l’infern.  
Havent sopat vàrem sortir una estona; 
no hi havia traüt en aquella hora.  
Quan, ja ben fosc, tornàvem cap a casa,  
en Joanot, de cop, va confessar-nos  
la seva fonda passió pels tangos.  
Jo vaig quedar parat, en Toni reia,  
i allí mateix, davant d’una botiga  
d’antiguitats, va esbossar-ne uns quants passos  
tot cantant amb braó «Adiós, muchachos».