Edicions Columna - 1995 - Barcelona
Voltants de Santa Caterina
Hi ha el carrer de Sant Pere més Alt
amb l'Orfeó, que fa pensar en Praga i en Fraga,
i el carrer de Sant Pere més Baix —amb l'Ajuda,
d'un color com de so d'harmònium.
Enciam, cireretes de Santa Caterina!
El carrer de la Claveguera
torç cap al carrer de Fonollar—
tendetes de color d'argila lluminosa,
de fulla tendra i mar d'abril
(penombra i sol, claror
de bombetes nues
i de translúcides barres de vidre),
amb uns espais d'absència.
Unes ombres de molt antic s'eixamplen,
en aquest barri de blanquers difunts.
Barri amic. Hi celegen,
blanca i acolorida, roba estesa als balcons,
i un mirall que es belluga
prop d'un fanal encara encès a ple migdia
(entre el fanguer, relíquies dels darrers aiguats),
escales boterudes,
i, a mig pujar al terrat,
cambres amb les parets reguarnides de cromos.
Un vol de mocadors ja eixuts
et donen el bon dia.
La nit, il·luminada pels vostres crisantems...
Versos meus i tants altres que, de tria en retria,
jo havia suprimit, em tornen aquí ara.
Vora Marcús, oberta per sorpresa,
la capella de Nostra Dona de la Guia.
La plaça de la Llana —edificis mudats—
sembla dir: «Estic contenta, em sento jove,
i no és mort, només dorm, i somia somia,
l'Hostal, l'Hostal que fou, i és, de la Bona Sort.»
Oda al carrer d'en Petritxol
Carreret de somriure,
clar fins els dies rúfols!
Gris verd blavenc viat de xocolata,
negres esmalts amb rosa i or,
tota mena de blaus, verds, grocs i blancs,
patines de pedra antiga i de pedra jove!
Més net de tu mateix que de la pluja
que et renta el cel i l'aire,
les bombetes enceses entre miralls i vidre
aquells matins de primavera tèrbola
i tothora que el món es fosc,
ets la perla de Barcelona,
amb la Verge que vetllen
frescor de flors (frescor de mans)
i el llantió brunyit i reblert d'oli pur
llengotejant amb un alè com un esguard.
Els dies de sol,
i sobretot els matins de diumenge,
ets la multiplicada flor, la cinta de sang
entre el ferro i el pi,
corn marí a cau d'orella i ressò de tenora,
i un vi de panses no tastat,
galta fina i cabell daurat o bru.
A les festes, i a l'hora més lenta i soliua,
se't senten refilar uns moixons
i fins vibrar el silenci.
Jo diria que et veig somiar el que ets
i el que, fruit dolç del temps, esdevindràs,
oh gran petit carrer de la Ciutat dels Comtes,
fundada per Alcides!
Carrer trèvol, mimosa, Eulàlia, Dulcinea!
Jorn fira de Mercuri,
amb aurores de Júpiter i postes de dissabte!
Tens cara i creu, carrer d'en Petritxol:
la creu és el carrer a mig camí solitari
on donen darreres de cases
(teus
i de la Rambla veïna),
aquell carrer d'un altre món
que té la seva menta
i el seu color difús de lluna morta.
Pel rellotge —dit sense parió—
medites a l'extrem el curs del dia,
indiferent als drames que l'omplen i el buiden.
Com ous de dos rovells, i fins de més,
el teu parell de dosos,
els vuits i els onzes triples,
els teus quatre dissets
i els teus divuits rematats pel rellotge
canten les variants de la cançó de la vida.
Aquell vespre, vigília de la Mercè, aquell vespre,
amb atxes flamejants
i brillant d'ornaments blancs, brodats d'or
—tot, agredolç de cors arraïmats
al llarg de la calçada i vessant pels balcons—
consagrava al bell mig del nostre segle
les essències que guardes en calze multitudinari!
Els teus balcons del segle divuit, i del dinou,
—de baranes de ferro de pal sec
o de dibuix exquisit—
proclamen, alegrats de flors, la teva joia,
la nostra joia,
que ja sabem on venir a retrobar.
Tempera'ns l'enyorança en el teu bany d'oreig,
enjoiella-la i calça-li els peus nus;
dóna'ns els teus encisos transparents,
aquest mons de paper, de teles i marbres,
de tendres animals i de llamins cristall de música.
Peix el somni amb colors i amb torterols de dansa
i a la nit amb l'esclat de tanta llum i tan nova.
Oda al Poble Nou
Una paner de forner fou bressol de ta lluna,
més gràcil que les altres, la dels vellets xirois;
l'estel polar és l'estel dels nois
que els deixà als dits la corda bruna.
Penjarelles de fruita i espolsadors carmins
clenxinen les teves petites botigues;
la teulada de vidre del mercat, als matins,
té somnis de sirenes i d'aurores antigues.
El vent duu flors de sol als teus balcons
—aigües de nacre, roba jogassera,
son enganxada als porticons
amb teranyines de la primavera.
Pintada amb esponges del teu cel,
fa l'ullet una casa marina;
el xiulet del tren esdevé gavina
i la cresta del gall, estel.
Ah Poble Nou!, sense les sals macàbriques
de Mar Bella en tempesta a la boca dels pobres
tindrien menys de plor les obres
filles dels dits que es fan sang en tes fàbriques.
Icaria passa amb trontoll de carros. Oh Poble Nou,
se't fongueren les ales com espelmes del segle dinou?
Oh Poble, quan et desdibuixes
en la nit amb esclats de fira i carrusels
ets tan a prop dels cels
que els teus carrers extrems rossegen de tombs
[d'àngels i de bruixes.
Casa de mals endreços amb encís
d'un clavicordi rogallenc, paraigua
vermell, sol polsegós ensonyadís,
i a la vorera uns arabescos d'aigua
i en la fosca rellotges sonants del paradís.
El cor loquaç fa pausa: l'oratjol
recull l'alè, com de violes;
oh Rambla del Triomf, d'ombres penjades, ¿voles,
en aletes d'ocell, al mar que et vol?
Via del sol solemne
—estrafet pel comerç; amb agulles de fusta—,
sents lluny petges de dansa?: adorem-ne
l'olor de glasses que l'espai degusta.
Entremig dels teus arbres i els focs de Sant Joan,
passaren, passaran els Júpiters a colles:
Salut! —jo cridaria en el meu cant—
Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets i plats-i- olles!
Visca l'oreig del teu abril,
l'onda que fa tremir l'antena,
la joia visual d'un salt a corda nena,
la gràcia d'arengades al rodanxó barril!
(Ah si mon verb tingués més tintura
per miniar ta fira infinita —terrissa, cistells... —
d'una saliva dura
llampant en la posta —sonora d'orguenells!)
Racó de nit claror verd-poma:
prestatges, cordills; conserves, fregalls.
L'esguard incoherent, en tos miralls,
vessa les gotes de la teva aroma.
Impromptu a Sant Martí de Provençals
L'autumne afina sos reflexos dolços
als vidres de les cases i al setí.
Cadeneta al monyó, jo duc als polsos
el fred i el sol de l'estiuet d'aquí.
Als teus afores bruns, raval de l'alba,
jo hi aniria a somniar en l'amor:
masos vells amb calç nova i cortines malva,
hores de llautó sonor.
Ja tornaré a la carretera blanca
on els autos fan núvols a l'atzur.
A les brases podrides del teu caliu de branca
decantaré un record obscur.
Oda a Lloret de Mar (fragment)
De tots els airecels em plau mirar-te,
Lloret de Mar, no sols mar de Lloret:
cel de pedra i jardí florent que enarta,
fresc paradís, i, d'ànimes, floret.
La Dona Marinera és una fita,
Santa Cristina un clos de resplendors.
Dafne llorer? Apol·lo l'aprofita,
tots dos profusos als aparadors.
¿Fóres enllà d'un compte venturer,
al sol, a l'ombra de remota calç
i en trípode de fusta de llorer,
gong d'or, de plata, amb drings angelicals?
Encara papallones i libèl·lules
t'al·lucinen amb vagues lluentons.
No arreu se'n guarden cristal·lines cèl·lules,
ans se'n conserven pintadets cartons.
Oh, el bon pastís dels jovencells als pares
el diumenge de Rams! Els grans tortells
afermancen el goig dels vents que empares,
la tramuntana i un oreig d'anells.
Fonts, pujols, pares, vergers de tota mena
i el passeig de palmeres i de llum.
La pedra es fa paraula. El Verb hi emmena
petges de sant, bona aigua i bon perfum.
Hi ha, senyant el paisatge, quatre guies
cap al cel, quatre ermites: la de Gràcia,
i, amb Sant Quirze, la de les Alegries
i de Santa Cristina. Bellor, gràcia.
(Gràcia divina, bella i graciosa,
no sols quan et floreixen ametllers,
ans quan et plora amb aura delitosa
enyor de sons i somnis fetillers.)
Romanalla vistent i macadures
com de cara pigada i estimada,
naus en flascons, fervents musicadures
(fantasia amb cabells castanys d'amada).
Relíquies de la santa i cars vestigis
dels tractes amb Itàlia i les Antilles,
i el pi, soplujador de tants prestigis;
la «Blanca Aurora», fada entre flotilles.
El poble d'altres temps es desforrolla.
T'han descobert innumerables ulls,
uns ulls novells enclins a la forrolla
i humits de goig i de boirencs vasulls.
Romanitzada, selvatana, ibèrica,
senyorívola i sòbria en tot moment,
esfreixurant-te als esbarzers d'Amèrica
i alguns tornant-ne gaudiosament.
Ara Amèrica et torna i tot Europa,
i tot el món, que ja no et cap, Lloret,
amb cotxes, i amb vaixells amb vent en popa.
Oh, banderons guarnint panys de paret!
Cales (Fenals? Canyelles?) Temps! S'esbrava
l'estrangeria en nits d'estiu. Però,
com tota vila de la Costa Brava,
Lloret de Mar viu per damunt d'això.
Oda a Lloret de Mar II (fragment)
Oh, Lloret a l'hivern! Fogar d'estudi
(no pas fugir d'estudi en gran matí),
tot desitjant que el temps gentil trasmudi
les escaiences d'un tan bell bastir.
«S'amorra, amorra»? Gust de la vagància?
Molt de marina i de campestres déus.
Mes l'aire hi tresoreja la fragància
del socors lauretà als estranys i als teus.
La gent que et va fruir com a sorpresa
de joc de cartes, trompeteig de galls,
les vigílies de festa, queda ullpresa
amb ets teus nous acolorits blancalls.
El sol taronja i verd que s'esllavissa
del bosc a llunyes aigües de setí
acosta illes de plata com Eivissa
i agermana els fidels del ball més fi.
La processó per mar, amb «Ses Obreres»
(oh, el minuet, tan noble com alat,
i aquelles almorratxes enciseres!),
troba ensems terra nova i envelat.
Fora d'humana mida no resulta
res que es doni a Lloret. Atzar, fatic,
recordats piament, tenen un culte
al fons del cor com en un vidre antic.
Un vidre de banús o de l'arena
d'una platja com la virginitat
de l'aigua, tan diàfana i serena,
que et fa gemma de cristal·linitat.
Topazi de la Costa i maragdina
transparència dels canvis de la llum,
et vénen a cercar el tritó i l'ondina,
i a molts te'ns vas tornant un dolç perfum.
«Coneix-te a tu mateix» i «De res, massa»
et regulen. Prò, més que lluentells
de llegendes, Apol·lo et llueix massa
per retenir ales d'àguila i artells.
Àguila blanca, majestat florida,
vola a Venècia, a Cuba, als caps del món:
si tornaves vermella, malferida,
o cendra al mar, renaixeràs al mont.
Renaixeràs al mont, a la muntanya
espessa d'arbres d'òptima resina
i verds. Pinyons com llet, flor de castanya,
llorer, suredes, la senzilla alzina.
Parents de lluny semblant, llorer i lluer;
ambaixadors essent, rossinyols, merles,
oh, a l'alba, en temps novell, cor renouer,
com en surts, d'aquests boscos, molls de perles!
Entremesclall de sons i voladisses,
terra empreciosida d'encantàries,
ens fas les ànimes enyoradisses
d'estupefaccions involuntàries.
I enmig i enlaire, l'Àngel, marbre dur,
que, amb la Mare del Crist i el medalló
del dolç poeta i sacerdot millor,
dreça l'estrella que tothora lluu.
Ciutat de déus mereixes ser, Lloret,
Lloret de Mar, la de les fresques roses:
sigues Ciutat de Déu, vila que goses
i fas, com si et gronxessis a l'airet.