Comú d'Andorra la Vella (Principat d'Andorra), 1981
Tardor a Andorra
Clarobscur.
La tardor arriba, guarnida d'or fi
i el sol il.lumina la campanya umbrosa.
Surt una floreta en qualsevol camí
i desconhortada es colltorç la rosa.
Passen les libèl.lules en grans processons
-regiments de l 'aire cap allà al migdia-,
s'escola el Valira i escumant cançons
sota les crisàlides d'àuria pedreria.
S 'omple d'harmonia la lírica Vall.
Tot riu i tot canta dins la conca encesa;
els camps llagrimosos, d'irisat cristall,
de trèmul eròtic i tènue peresa.
I la llum es bolca cap a Meritxell
amb rampells grisosos de tota vesprada.
Tip d'herba brumosa salteja el vedell
lluent com el marbre... , la boca rosada.
A la verge de Meritxell
D’herbes tendres i oloroses,
de les que es crien pel bosc,
amarades de rosada
i del cant dels rossinyols;
de violetes senzilles,
que és la flor dels meus amors;
de romaní, farigola
i bella menta d’olor;
de grandalles i roselles
i altres dotzenes de flors,
que, del món, són meravella,
pels seus perfums i colors...
Jo voldria, Verge Santa,
oferir-vos en un pom
que a l’ensems, fos presentalla
de la meva ànima i cor.
Que d’aquest ramell que us parlo
encès de llum del bon sol
i, lleuger com l’oreneta
que gentil aixeca el vol,
els sers elevats i els àngels
li fessin guàrdia d’honor,
conduint-lo a vostres braços,
com si fos un gran tresor.
Canto l’Escut d’Andorra mil·lenària.
Que Déu et guardi el símbol dels quarters,
i el bes de la Ventada Trinitària
et gronxi avets i roures i rosers.
Bàcul i Mitra aparellat concert
amb el costum. Les barres catalanes
i les de Foix amb aire de germanes,
i l’esperança del Quarter que és verd.
I els altres, triple joia flavescent,
amb ritme de somrís de sol ixent.
I les vaques vermelles de Bearn,
Collar de pau, clavell de campaneta,
cantin l’amor, el riu, la font, la pleta...
I l’ànima en la barca de la carn!
El gran Carlemany, mon pare,
dels alarbs em deslliurà,
i del cel vida em donà,
de Meritxell la gran Mare.
Princesa nasquí i pubilla
entre dues nacions, neutral;
sols resto l’única filla,
de l’imperi Carlemany.
Creient i lliure onze segles,
creient i lliure vull ser
siguin els furs mos tutors
i mos Prínceps defensors,
i mos Prínceps defensors!
Andorra, al seu Príncep Benlloch
Quan corren aires — de primavera
per les cingleres — del Pirineu,
brolla la vida — de les entranyes
de les muntanyes, — i es fon la neu.
Doncs ara Andorra, — sempre gelada
s’ha desglaçada — com mai no sol;
perquè fa dies — que l’acalenta
la llum ardenta — d’un altre sol.
Veus abundoses — salten joioses
cap al Valira — remorejant:
són ses murmuris — himnes de glòria
a la memòria — del Príncep gran.
En la pexena — sonen esquelles,
belen ovelles, — canten pastors,
poltros renillen — i brauets bramen:
tots ells aclamen — al gran Senyor.
En quarts, parròquies, — viles, masies
llocs, pagesies, — en cada foc
s’ha alçat un ara — en què venera
Andorra entera — al gran Benlloch.
De les Escaldes — l’aigua bullenta
no és tan ardenta — com nostre cor,
que amb viva flama — en Benlloch ama
son més insigne — benefactor.
Sa blanca testa — lo gran Salòria,
nimbat de glòria, — alça arrogant
veient que el Príncep, — a qui rendia
sa pleitesia, — n’és un gegant.
Gegant que on branda — la seua crossa
parteix com brossa — los penyalars,
i arrana cingles — i aplana serres,
i en llurs desferres — nos obre pas.
I aixís deslliura — al seu imperi
del captiveri — i aïllament,
i amb fonts puríssimes — d’aigua de vida
deixa enriquida — la seua gent.
Per xo avui dia — ve riallera
la presonera — dels Pirineus,
ven agraïda — a feus ofrena
de la cadena — que duia als peus.
Quatre vaques i un matxo escadusser.
Dos pagesos mudats,
posat ferreny, rostre sever,
discuteixen afers embolicats.
La neu, que enguany ve primerenca,
encercla els torronaires...
El bram d’una somera trenca
la calma dels firaires.
Un home bada, l’altre va esverat
entre el matxo, les vaques i el que mira...
El cel és d’un blau desesperat...
Mentre, passa la fira...
El gran Carlemany, mon pare,
dels alarbs em deslliurà,
i del cel vida em donà,
de Meritxell la gran Mare.
Princesa nasquí i pubilla
entre dues nacions, neutral;
sols resto l’única filla,
de l’imperi Carlemany.
Creient i lliure onze segles,
creient i lliure vull ser
siguin els furs mos tutors
i mos Prínceps defensors,
i mos Prínceps defensors!
Andorra, al seu Príncep Benlloch
Quan corren aires — de primavera
per les cingleres — del Pirineu,
brolla la vida — de les entranyes
de les muntanyes, — i es fon la neu.
Doncs ara Andorra, — sempre gelada
s’ha desglaçada — com mai no sol;
perquè fa dies — que l’acalenta
la llum ardenta — d’un altre sol.
Veus abundoses — salten joioses
cap al Valira — remorejant:
són ses murmuris — himnes de glòria
a la memòria — del Príncep gran.
En la pexena — sonen esquelles,
belen ovelles, — canten pastors,
poltros renillen — i brauets bramen:
tots ells aclamen — al gran Senyor.
En quarts, parròquies, — viles, masies
llocs, pagesies, — en cada foc
s’ha alçat un ara — en què venera
Andorra entera — al gran Benlloch.
De les Escaldes — l’aigua bullenta
no és tan ardenta — com nostre cor,
que amb viva flama — en Benlloch ama
son més insigne — benefactor.
Sa blanca testa — lo gran Salòria,
nimbat de glòria, — alça arrogant
veient que el Príncep, — a qui rendia
sa pleitesia, — n’és un gegant.
Gegant que on branda — la seua crossa
parteix com brossa — los penyalars,
i arrana cingles — i aplana serres,
i en llurs desferres — nos obre pas.
I aixís deslliura — al seu imperi
del captiveri — i aïllament,
i amb fonts puríssimes — d’aigua de vida
deixa enriquida — la seua gent.
Per xo avui dia — ve riallera
la presonera — dels Pirineus,
ven agraïda — a feus ofrena
de la cadena — que duia als peus.