Família Gendrau Tuyet (Berga), 1976
La Patum
Patum, Patum. Tot giragonsa i llum.
La dansa es descabdella i es perfila
amb un delirí de cridòria i fum
o amb una llei d'inquietud tranquil·la.
Tens hores llises —clenxa d'infantó—
Tens hores folles —testa esvalotada—
Cant o estridència, ritme o passió.
Flama confusa, aura asserenada.
A l'hora que la dansa et fa roent
i el ruixat d'or perfora la tenebra,
elàstic, l'esperit cerca el moment
de capbussar-se nu dintre la febre.
Sentimental. Es fon ona i neguit
i escuma flonja de color de rosa.
Retorna el cant i s'esmicola al pit
aquesta mica de plaïble nosa.
L'Àliga ondula. Sota el degotís
de notes clares l'hora s'extasia.
I no se'ns posa gens balder el somrís
i és més oberta i franca l'alegria.
A l'àliga de la Patum
Oh mestressa reial
de repúbliques blaves:
el somriure malalt
de les joies esclaves
no t'irisa el vernís;
però tant se te'n dóna,
tu ets per viure feliç
amb espais i corona.
Les campanes de Queralt
En l'hora del silenci capvespral
—pessigolleig de llum i d'estelada—,
quan l'ombra del misteri nocturnal
baixa dels cims en trepidant colcada,
és bell, dins la palustre quietud
flairosa de fervors virgilianes,
oure el ressò que flota inconegut
del cant allunyadís d'unes campanes.
Sembla llavors que els cels s'hagin besat
i el bes ressoni excels, inemmudible,
i una claror rient d'eternitat
acompanya aquell cant ignot que ens fibla.
I sembla que sentim més dolçament
la pau i excelsitud de l'hora pia
i aquell joiós, pregon adormiment
desvetllador de cors i poesia.
Quan aquell cant, però, ve de Queralt
i pau i excelsitud són berguedanes,
té llavors un regust celestial
el ritme inconegut de les campanes.