Pirinenques

Estel (Barcelona), 1910

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Pàgines: 21-22
Indret: Placeta de les Monges o de l'Ajuntament (Puigcerdà)

Desglaç

La neu s'ha fos i el pla de la Cerdanya
s'és coronat de festa;
un riu de sol inunda la muntanya
i es perd l'últim udol de la tempesta.

Bevent-se l'aigua de les grans geleres
que baixen gorja avall escabellades
floreixen les pomeres
i es queden desmaiades.

I un vel de boira, que el seu front entela,
elles l'esqueixen tot cercant la llum...
Blanca visió de perfumada estela,
què bella que ets marxant a tota vela
per sobre un mar de fum!

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Pàgines: 25-26
Indret: Plaça de l'Església (Tor de Querol, la)

Camí dels llacs

La tempesta ha caigut forta,
tota l'herba jau colltorta.
Surto a fora la cabanya
per veure com regala la muntanya.
La immensa vall del Querol
es bada gentilment pela de sol.
—Salut, pastor, per vós i la vacada
i per l'herba esplendent de la clotada! —
El pastor calla i riu, i un vedell passa
botant esbojarrat per la gran jaça.
"—Bon home, vós que sou d'aquests paratges
senyaleu-me el camí dels llacs salvatges!"
"Seguint aquest caient de fondalades
veuràs Llanós, el gran llac de les fades
i més amunt Carlit.
Prò, ja tens pit?..."
"—Pit i bastó!"
li vaig dir jo.
"Doncs, au!
que la tempesta és lluny i el cel és blau!..."

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Pàgines: 86-87
Indret: Monument a Cèsar August Torras (Camprodon)

La vacada

 

La vacada mandrosa

pastura lentament

per la prada florida que s'estén

sota l'ombra frescal de l'avetosa.

Pastura esquellejant

poc a poc, poc a poc, tot esflorant

l'encantament de l'herba somniosa...

i el pastor ajaçat boca-terrosa

la contempla i s'adorm... I va baixant

prats enllà, cap al riu tota calmosa;

s'abeura i torna amunt a la pastura.

Des d'un cingle la guaita el gos d'atura.

I la vaca amorosa

alleta el vedell ros, i tot brandant

acompassadament

la llarga cua,

pastura lentament

sota l'ombra frescal de l'avetosa...

I el pastor, ajaçat boca-terrosa...

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Pàgines: 130-131
Indret: Monument a Joan Maria Guasch (Camprodon)

A mig carrer

 

Baixava pel carrer que du a la muntanya,

i al ser prop de la font

d'aquella font tan clara!

un riure fresc de dona

sorollà bellament fins a la plaça.

—L'amor és arribat –va dir el bon guia.

I s'assegué al pedrís de la font clara.

 

I esvalotant les oques

que dormien a l'ombra d'una entrada,

aparesqué la dona

de la fresca rialla,

mig obert el gipó

i amb un perfum de bosc que enamorava.

 

—Voleu formatge tendre?

no hi ha pas res millor per anar a muntanya!

l'he fet de bon matí

amb la llet d'una cabra tota blanca.—

Li vaig obrir el sarró

sens esgranar tan sols una paraula.

 

Però amb la pressa que duia per fugir

li vaig tocar la mà que tremolava.

—Poseu-la a raig de font!

—el bon guia em digué... I ella guaitava!...

 

L'escalf d'aquella mà

no me'l va treure l'aigua!

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Pàgines: 179-180
Indret: Monument a Joan Maria Guasch (Camprodon)

Cuca de llum

 

I

Nit estival,

nit de perfum.

Cuca de llum

pren el fanal.

Ronda el jardí,

ronda a l'atzar,

que el vigilar

no té camí...

 

II

Ronda rondant

per la foscor,

sent el petó

d'un llavi amant.

Nit de perfum,

d'amor d'estiu!

La cuca riu

i apaga el llum!

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Pàgines: 137-138
Indret: Font del Vern (Camprodon)

La font

 

Racó tranquil, racó guarnit de molsa,

racó dels arbres vells, mig desmaiats;

la font que hi neix té una naixença dolça,

no té el dolor dels naixements forçats.

 

Brolla gentil i alegrement davalla;

la filla de la neu mai no falleix;

meitat cançó i altra meitat rialla,

és una vida en flor que resplendeix.

 

Jo quan baixo dels cims, a l'hora santa,

cerco el racó  tranquil, la font que canta

el misteri sagrat del fil de glaç

 

i la veig d'un tros lluny que ja m'espera

com una dona fresca i riallera

portant el càntir ple sota del braç.

Autor: Joan Maria Guasch i Miró
Indret: Via Crucis. Pleta de la culminació (Queralbs)

El vell pastor de Núria

 

El cel és gris! Molt gris! La boira baixa

s'estimba cap ais gorgs; la neu ens faixa,

i l'herba emmalalteix.

Vailet! Tanca la porta,

s'ha acabat el bon temps, l'anyada és morta

l'hivern ens persegueix.

 

Digues adéu a les muntanyes santes,

als estanys encantats d'aigües serenes,

aixís, crida ben fort, que a les cascates

se'ls hi han glaçat les trenes.

 

Del vell Puigmal l'esplèndida congesta

guaita com baixa cap als rius gelats,

l'assota el torb, que aixeca la tempesta,

quan els portals de Núria són barrats.

 

No sents pels engorjats com ploren

les rosses goges tremolant de fred?...

Diu que cada any com cigalons, se'n moren

penjades pel brancam d'algun avet.

 

Fugim com fuig l'isard. La bella vida

se'ns ha esflorat com a l'estiu que ve;

tu, al maig vinent tindràs mes embranzida,

i, jo, qui sap, potser ja no hi seré.

 

Anem... anem baixant, que el llop udola

i al seu esglai tot el remat tremola...!

Però, i que trista que es queda la cabanya,

pel silenci emboirat de la muntanya!...

 

I al davallar els pastors per la clotada

comença a dalt als prats la gran nevada.