Estel (Barcelona), 1910
Desglaç
La neu s'ha fos i el pla de la Cerdanya
s'és coronat de festa;
un riu de sol inunda la muntanya
i es perd l'últim udol de la tempesta.
Bevent-se l'aigua de les grans geleres
que baixen gorja avall escabellades
floreixen les pomeres
i es queden desmaiades.
I un vel de boira, que el seu front entela,
elles l'esqueixen tot cercant la llum...
Blanca visió de perfumada estela,
què bella que ets marxant a tota vela
per sobre un mar de fum!
Camí dels llacs
La tempesta ha caigut forta,
tota l'herba jau colltorta.
Surto a fora la cabanya
per veure com regala la muntanya.
La immensa vall del Querol
es bada gentilment pela de sol.
—Salut, pastor, per vós i la vacada
i per l'herba esplendent de la clotada! —
El pastor calla i riu, i un vedell passa
botant esbojarrat per la gran jaça.
"—Bon home, vós que sou d'aquests paratges
senyaleu-me el camí dels llacs salvatges!"
"Seguint aquest caient de fondalades
veuràs Llanós, el gran llac de les fades
i més amunt Carlit.
Prò, ja tens pit?..."
"—Pit i bastó!"
li vaig dir jo.
"Doncs, au!
que la tempesta és lluny i el cel és blau!..."
La vacada
La vacada mandrosa
pastura lentament
per la prada florida que s'estén
sota l'ombra frescal de l'avetosa.
Pastura esquellejant
poc a poc, poc a poc, tot esflorant
l'encantament de l'herba somniosa...
i el pastor ajaçat boca-terrosa
la contempla i s'adorm... I va baixant
prats enllà, cap al riu tota calmosa;
s'abeura i torna amunt a la pastura.
Des d'un cingle la guaita el gos d'atura.
I la vaca amorosa
alleta el vedell ros, i tot brandant
acompassadament
la llarga cua,
pastura lentament
sota l'ombra frescal de l'avetosa...
I el pastor, ajaçat boca-terrosa...
A mig carrer
Baixava pel carrer que du a la muntanya,
i al ser prop de la font
d'aquella font tan clara!
un riure fresc de dona
sorollà bellament fins a la plaça.
—L'amor és arribat –va dir el bon guia.
I s'assegué al pedrís de la font clara.
I esvalotant les oques
que dormien a l'ombra d'una entrada,
aparesqué la dona
de la fresca rialla,
mig obert el gipó
i amb un perfum de bosc que enamorava.
—Voleu formatge tendre?
no hi ha pas res millor per anar a muntanya!
l'he fet de bon matí
amb la llet d'una cabra tota blanca.—
Li vaig obrir el sarró
sens esgranar tan sols una paraula.
Però amb la pressa que duia per fugir
li vaig tocar la mà que tremolava.
—Poseu-la a raig de font!
—el bon guia em digué... I ella guaitava!...
L'escalf d'aquella mà
no me'l va treure l'aigua!
Cuca de llum
I
Nit estival,
nit de perfum.
Cuca de llum
pren el fanal.
Ronda el jardí,
ronda a l'atzar,
que el vigilar
no té camí...
II
Ronda rondant
per la foscor,
sent el petó
d'un llavi amant.
Nit de perfum,
d'amor d'estiu!
La cuca riu
i apaga el llum!
La font
Racó tranquil, racó guarnit de molsa,
racó dels arbres vells, mig desmaiats;
la font que hi neix té una naixença dolça,
no té el dolor dels naixements forçats.
Brolla gentil i alegrement davalla;
la filla de la neu mai no falleix;
meitat cançó i altra meitat rialla,
és una vida en flor que resplendeix.
Jo quan baixo dels cims, a l'hora santa,
cerco el racó tranquil, la font que canta
el misteri sagrat del fil de glaç
i la veig d'un tros lluny que ja m'espera
com una dona fresca i riallera
portant el càntir ple sota del braç.
El vell pastor de Núria
El cel és gris! Molt gris! La boira baixa
s'estimba cap ais gorgs; la neu ens faixa,
i l'herba emmalalteix.
Vailet! Tanca la porta,
s'ha acabat el bon temps, l'anyada és morta
l'hivern ens persegueix.
Digues adéu a les muntanyes santes,
als estanys encantats d'aigües serenes,
aixís, crida ben fort, que a les cascates
se'ls hi han glaçat les trenes.
Del vell Puigmal l'esplèndida congesta
guaita com baixa cap als rius gelats,
l'assota el torb, que aixeca la tempesta,
quan els portals de Núria són barrats.
No sents pels engorjats com ploren
les rosses goges tremolant de fred?...
Diu que cada any com cigalons, se'n moren
penjades pel brancam d'algun avet.
Fugim com fuig l'isard. La bella vida
se'ns ha esflorat com a l'estiu que ve;
tu, al maig vinent tindràs mes embranzida,
i, jo, qui sap, potser ja no hi seré.
Anem... anem baixant, que el llop udola
i al seu esglai tot el remat tremola...!
Però, i que trista que es queda la cabanya,
pel silenci emboirat de la muntanya!...
I al davallar els pastors per la clotada
comença a dalt als prats la gran nevada.