Editorial Selecta (Barcelona), 1968
El dia abans havia anat a Perpinyà a passar el Nadal amb els néts, amb aquells quatre infants de la seva filla Dolors i de Ferran Rahola, que ell, ancià venerable, havia dut de la mà pels carrers de Prada. A la tarda, anà a casa els Hurtado, i ja no va trobar-se bé. A la nit, en lloc d'anar a dormir a l'hotel amb la seva esposa, com en principi estava previst, es quedà a dormir a casa en Rahola. L'endemà, celebrà el Nadal en família. I en el tren, de tornada, és quan va trobar-se molt malament. En baixar, a Prada, s'ofegava, no podia caminar.
—Reposa una mica... —li deia la seva esposa.
—No, no... Arribem a casa...
Feia un Nadal molt fred i, en aquella hora del vespre —de vuit a nou—, no hi havia ningú a l'estació, ni pels carrers de Prada.
Carola s'avançà per anar a cercar la llet, obrir la porta del carrer i la del pis, i escalfar les cambres per a quan arribessin a casa. I Fabra, del brac de la seva muller, respirant amb dificultat, aguantant-se, de tant en tant, a la paret, anà avançant fins a la "Route Nationale", la seguí fins a la "Rue des Marchands", entrà a l'escala de casa seva i, com va poder, anà pujant els graons fins al segon pis. Dins aquella escala, sol amb la seva esposa, lliurà la darrera batalla. Tenia prop de 81 anys. Era el degà dels refugiats. L'home més vell que havia passat cap a Franca. El cap més blanc de tots... Lluità fins que va poder. Quan entrà al menjador, es deixà anar sobre un balancí, i demanà un got d'aigua. L'agafà amb la mà i, en anar a beure'l, el braç li caigué sense força. L'aigua es vessà per sobre l'abric, i ell queda immòbil, amb el cap endarrere i la boca oberta... Havia mort.
L'adroguer de baix, el senyor Malgrat, previngut per Carola, només hagué d'avisar una família catalana, la que vivia més a prop. Aquesta corregué a avisar-ne una altra i, al cap de poca estona, pels carrers mig foscos i deserts de Prada es veien grups de gent apressada que anaven a trucar a les portes dels catalans. La gent s'estava a taula, prop del foc, tancada dins les cases.
—Ha mort el Mestre Fabra!
—Com dieu?
—Que ha mort el Mestre Fabra! Aviseu els amics!
—Verge Santíssima!
Tothom feia cap a la "Rué des Marchands".
El matí de l'enterrament, el saló de l'Alcaldia, les escales i la gran plaça eren plens de persones que havien arribat de totes les poblacions. Prada tancà les botigues, i tothom estigué pendent de l'esdeveniment. La gent omplia les voravies i mirava amb respecte aquella manifestació extraordinària. La caixa, portada sobre les espatlles de quatre homes a banda i banda, baixà les escales de l'Alcaldia i, travessant la plaça, es dirigí, lentament, seguida d'una gran gentada, cap a l'església. Aquesta ja era plena de gent de Prada i de refugiats que, preveient l'aglomeració, havien anat a assegurar-se el lloc. Vist des del balcó de l'Ajuntament, el taüt, cobert amb la bandera catalana — seguit per Rovira i Virgili, Pau Casals, un representant de la Universitat de Tolosa, un representant de la Prefectura, l'Alcalde de Prada, Ferran Rahola —gendre de Fabra—, Amadeu Hurtado, Arthur Conté, Josep Terradellas, Martí Barrera, Ventura Gassol, etc., voltat pels que curàvem dels relleus dels homes, semblava un vaixell abanderat seguint una mar en calma.
En arribar davant l'església, ens deturàrem, i el "grup de Prada" prengué el relleu. Els pocs que ho sabíem, no havíem dit res a ningú del que anava a passar.
—Què espereu? —ens demanava la gent. I, de sobte, el cap d'un amic que, venint de dintre l'església, avançava entre la gentada, va dir-nos;
—Ara!
—Ferms! —cridà algú de nosaltres. I tots redreçàrem el cos. El taüt estava ben encaixat dintre les espatlles.
—Un moment! Espereu que comenci! I començà. A l'orgue de l'església esclatà, potent, el cant d'un himne. Les cames ens tremolaren.
—Aguanteu fort! Avanceu! A poc a poc!
Entràrem, pel passadís central, al ritme, majestuós i viril, de l'antiga cançó, que ressonava per aquelles voltes. Tothom s'havia posat dret, impressionat per aquell espectacle triomfal. Amb els ulls entelats per l'emoció, la gent mirava enlaire.
—Qui toca?
—Deu ser el Mestre Pau Casals...
Seguits per la multitud, arribàrem fins al centre de l'església, i ens hi deturàrem fins que la cançó s'acabà. Després, deixàrem el taüt damunt un túmul, i ens retiràrem als costats, posant una cadira prop del fèretre. I aleshores, Pau Casals avançà sol, pel passadís central, amb el violoncel. Va asseure's, i tocà: Vine, dolça mort, de Bach, i el Cant dels Ocells.
El matí de l'enterrament, el saló de l'Alcaldia, les escales i la gran plaça eren plens de persones que havien arribat de totes les poblacions. Prada tancà les botigues, i tothom estigué pendent de l'esdeveniment. La gent omplia les voravies i mirava amb respecte aquella manifestació extraordinària. La caixa, portada sobre les espatlles de quatre homes a banda i banda, baixà les escales de l'Alcaldia i, travessant la plaça, es dirigí, lentament, seguida d'una gran gentada, cap a l'església. Aquesta ja era plena de gent de Prada i de refugiats que, preveient l'aglomeració, havien anat a assegurar-se el lloc. Vist des del balcó de l'Ajuntament, el taüt, cobert amb la bandera catalana — seguit per Rovira i Virgili, Pau Casals, un representant de la Universitat de Tolosa, un representant de la Prefectura, l'Alcalde de Prada, Ferran Rahola —gendre de Fabra—, Amadeu Hurtado, Arthur Conté, Josep Terradellas, Martí Barrera, Ventura Gassol, etc., voltat pels que curàvem dels relleus dels homes, semblava un vaixell abanderat seguint una mar en calma.
En arribar davant l'església, ens deturàrem, i el "grup de Prada" prengué el relleu. Els pocs que ho sabíem, no havíem dit res a ningú del que anava a passar.
—Què espereu? —ens demanava la gent. I, de sobte, el cap d'un amic que, venint de dintre l'església, avançava entre la gentada, va dir-nos;
—Ara!
—Ferms! —cridà algú de nosaltres. I tots redreçàrem el cos. El taüt estava ben encaixat dintre les espatlles.
—Un moment! Espereu que comenci! I començà. A l'orgue de l'església esclatà, potent, el cant d'un himne. Les cames ens tremolaren.
—Aguanteu fort! Avanceu! A poc a poc!
Entràrem, pel passadís central, al ritme, majestuós i viril, de l'antiga cançó, que ressonava per aquelles voltes. Tothom s'havia posat dret, impressionat per aquell espectacle triomfal. Amb els ulls entelats per l'emoció, la gent mirava enlaire.
—Qui toca?
—Deu ser el Mestre Pau Casals...
Seguits per la multitud, arribàrem fins al centre de l'església, i ens hi deturàrem fins que la cançó s'acabà. Després, deixàrem el taüt damunt un túmul, i ens retiràrem als costats, posant una cadira prop del fèretre. I aleshores, Pau Casals avançà sol, pel passadís central, amb el violoncel. Va asseure's, i tocà: Vine, dolça mort, de Bach, i el Cant dels Ocells.