A tocar mateix de la placeta de Sant Esteve, a la placeta de la Consòrcia, l’antic Hostal Calones va allotjar, després de la Guerra Civil espanyola, un gran nombre de refugiats. No vaig dinar mai a l’Hostal Calones, però he dinat més d’una vegada a l’Hostal Cisco de Sans, el més antic de la capital andorrana i un dels darrers hostals històrics d’Andorra. M’assabento que d’aquest hostal del carrer d’Anna Maria Janer, al qual accedeixo per la placeta Monjó, era l’Antònia Duró, la cuinera de la Casa de la Vall, durant quinze dies al mes; l’altra quinzena la responsable dels fogons parlamentaris era la Maria Montanya, de l’Hostal Calones.

De la Seu a la frontera andorrana hi poso un quart escàs. Aquesta és una de les darreres fronteres interiors i terrestres envoltada de territori de la Unió Europea que queda al vell continent. La primera vegada que vaig passar sol, sense els pares, per les duanes espanyola i andorrana d’aquesta frontera tenia dotze anys i anava en un autocar escolar. De tornada, baixava un paquet de cafè El Conseller per al pare i un projector de plàstic, dels de joguina, amb tres o quatre cartrons de diapositives del Pilar de Saragossa, per a la mare. A la duana, el cor m’anava als quatre vents. Tenallat per la por, aquella por inseparable d’uns anys tendres i grisos, temia que els guàrdies em requisessin el meu humil fardell de contraban, sense descartar —ai!— una agressiva i aterradora detenció. Cinquanta anys després, mentre em disposo a travessar les dues duanes i el pont internacional que deixa córrer per sota l’aigua del riu Runer, ho recordo amb un somriure i un pessigolleig a la boca de l’estómac.

M’encamino, ara, cap al cap de la vall. Passat el bellíssim pont romànic d’Ordino —traslladat aquí, al costat de la carretera, des del Lloser d’Ordino el dia 15 de febrer de 1980—, les Salines —un enclavament de la Massana dins d’Ordino— i el riu de Rialb, el Serrat, emplaçat entre el riu esmentat i el riu de Tristaina, tanca la vall habitada. Poc més amunt, el Parc Natural de la Vall de Sorteny, parc des de l’any 1999, amb espècies de flors i plantes úniques al Pirineu —i amb els Estripagecs, un conjunt escultural inspirat en les reixes de ferro de les finestres, de Pere Moles—, s’estén lliure com la pau per una vall d’origen glacial, un dels espais més ben preservats d’Andorra. Muntanya amunt, el port de Siguer, de 2.395 metres d’altitud, havia estat el pas històric i natural de molts andorrans per anar a França. 

Torno a Ordino perquè el coll del mateix nom, de gairebé 2.000 metres d’altitud, em dugui, en poc més de divuit quilòmetres, a Canillo, la parròquia més alta d’Andorra i la segona menys poblada, amb uns quatre mil vuit-cents habitants. 

Pel camí del port, faig dues aturades: l’una al mirador, a 1.620 metres d’altitud, des d’on observo Ordino i la seva vall —amb els seus quatre mil tres-cents habitants, la parròquia menys poblada del Principat— i els pics de Comapedrosa i Casamanya, enfilat, aquest darrer, fins als 2.740 metres; l’altra, al collet de Montaup, per observar les estructures autogeneradores, «un símbol de la voluntat de l’home enfront de la immensitat de les muntanyes», de l’escultor mexicà Jorge Duban, fetes amb fusta de bolondo, un arbre tropical de l’Àfrica.