Editorial Selecta (Barcelona), 1972
Coratgia (fragment)
Hi ha certs paratges de la ciutat que em tenen el cor robat; i no són pas, certament, els paratges de més anomenada i prestigi per a turistes i historiadors o aquells en què major punt d'orgull finquen els barcelonins; no es concentra pas el meu esguard encuriosit damunt els superbs edificis de les Drassanes o del Barri Gòtic, no s'esmuny pas amb el corrent humà, tumultuós i multicolor, que circula per les Rambles, no s'escampa pas, envejós d'espai, vers el paisatge circumdant de l'urbs immensa ni les amplades immesurables de la mar, totes llampeguejants de miroteigs de sol i llustrejants de rebrillar de lluna, totes cofades amb les albes randes d'escuma o viades d'argentines esteles de navilis, totes remoroses de parrupeigs d'oratge o de ressons de glòria... No; la meva amor és més modesta i el meu esguard, en lloc d'eixamplar-se i enlairar-se, s'encongeix i humilia fins a terra; no em mena més enllà d'una dotzena de passes ni topa amb cap parany enlluernador. El paratge que em té el cor robat és una senzilla creuera de dues vies en la ciutat nova, i l'objecte de mes admiracions, tan petitó i poc cridaner que sojorna arran mateix de l'empedrat i ningú no s'adona d'ell; i tant no se n'adona ni en fa cas, que el trepitja i arrana cada dia, amb aquella implacable tenacitat profanadora i destructora pròpia de totes les inconsciències. En poques paraules; es tracta de l'herbeta que es cria en els junts de les pedres del sòl. És un serrellet verd com una veladura d'esperança i suau com una manyaga d'infantó; un petit serrellet que no munta més que el pla de la via i que contorna i perfila cada palet escairat, trencant la ingrata grisor de cosa morta del conjunt amb un rialler somrís de color i de vida.
L'Escala, 3 de desembre de 1909 (fragment)
Perquè V., bo i tenint la imaginació de novel·lista, no pot figurar-se l'emoció que serra i espauma el cor davant la descoberta i aixecament d'una estàtua que ha estat colgada durant segles i segles. Jo no vaig veure pujar lo bust, però sí el rest d'Esculapi, i me'n quedarà sempre el record com d'una impressió única i a part entre totes les impressions d'ordre artístic. Tota humida encara, tota velada de les obscuritats de la terra, mutilada i serena, dreçada solemnement sobre els ors i porpres de la posta, no ho semblava pas, una figura d'home fet; tenia turgències i elegàncies de forma i d'actitud enterament femenines, o, pel cap més baix, d'un Apol·lo o... d'un hermafrodit. I, malgrat la superposició del bust i son relatiu encaixament, jo... amb molts altres que en aquella ocasió la vegérem, persistim en lo primer cop de cor. Tingui present lo que li dic, senyor Oller. Tots los que fins ara han parlat d'Empúries i ses coses ho han fet a les palpentes; tot lo que se n'ha dit i potser molt de lo que se'n dirà encar, són hipótesis bambolejants, opinions llosques, subjectes a revisió. Empúries és una immensa interrogant dreçada davant la consciència dels estudiosos, i sols ella mateixa i en ella mateixa es tanca la resposta. Tots los que vulguen precipitar los aconteixements, tots los que vulguen endevinar, seran desmentits. I, si no, al temps.
I, ja que d'Empúries parlo, vull donar-li una nova íntimament relacionada amb ella i que pot devenir (meravelli's!) d'interès mundial. Se tracta de crear aquí un museu, principalment de coses emporitanes, mes que també en tancarà d'altres, procedents de dipòsits i donatius (per ara ja es compta amb l'oferiment de diversos objectes i sobretot amb la promesa d'un gran llenç firmat per un nom superbament reputat en lo món de l'art).
No cal dir que aquest Museu, prop de les runes, facilitant tots los coteigs i punts de vista als estudiosos, tindrà una importància capital si saben fonamentar-lo amb seny los que sien encarregats d'aquesta noble missió. Per ma part, com sóc una gran fadada per la misteriosa fada emporitana, lo projecte m'escalfa el cor de goig i ja rumio per l'honor i prosperitat de la nostra obra.
No ho digui a ningú, Mestre i amic; resti la cosa com un petit secret entre nosaltres —lo secret que ha d'envoltar com pietosa auriola a l'almoina demanada i... concedida—. Si es fa el Museu, jo espero veure-hi instal·lada una vitrina que continga autògrafs de grans firmes i les plomes amb què hagin sigut signats; autògrafs d'obres cèlebres o que parlin en forma d'articles, notes, impressions, etc., d'Empúries la bella, d'Empúries la morta-ressuscitada; i, d'aquests autògrafs, lo primer, lo que ocupi el lloc d'honor, lo de mon reverenciat D. Narcís Oller. Mes, per ara, silenci: no vull que ningú me prengui la davantera i em malmeni la idea. Ziiit!'...
Com un teló de fons, la mar i el cel, fosos al lluny, semblaven la mateixa cosa; no es veia rastre de les muntanyes de l'altra banda del golf ni dels poblets i arbredes de ponent, part d'allà de la desembocadura del riuet. Fora les cases i els llaüts, tot el que s'albirava era d'un to blanquinós brut i amb aparences de flonjo, com si fos de tofes de cotó fluix refregat en cendres i ocres.
El Cranc, l'illot pelat de la boca del port, s'entreveia de tant en tant, com una clapada fosca, difumida, que les aigües cobrien abraonant-s'hi, esberlant-s'hi, i aixecant-se fins als núvols en polsaredes d'escuma d'un blanc suau i nítid de pòlvors d'arròs. Noves onades, brollant furients l'una darrera l'altra, s'embestien vertiginosament, esqueixant-se en milers de brolladors, que llançant gemecs feréstecs, es fonien en l'espai, com xuclats pel cotó fluix del firmament.
Després de banyejar el Cranc de banda a banda aquells formidables esquadrons d'escuma corrien desenfrenats -aixecant-se, retorcent-se, esquarterant-se i tornant-se a formar contínuament, amb una remenadissa frenètica- cap a la platja, i allà s'empenyien i s'amuntegaven per a llençar-se, amb ardideses de lleó rampant, a l'assalt de les cases de la Llenca Baixa, enfilant-se com esperitats, penyes amunt, fins a les parets, i rebotent i esclafant-se en elles; rebuts a peu ferm, eren rebutjats, polvoritzats, í entre rogallosos bramuls de despit i d'impotència, tornaven a caure a la mar, per revenir de nou, compactes, enferestits i perfidiosos, al cap d'un instant. De sobte en aquell camp de batalla, on el vencedor d'ara era vençut al cap d'un instant, i destruït per aquells exèrcits que es perseguien mutualment, calcigant-se, esclafant-se i esbandint-se, en cursa desesperada i sempre per sobre de les avançades, cap al port, s'aixecava, dominant-ho tot, com la senyera del combat, una ampla llenca blanca que la ventada furient, amb estrèpit de canonades, estripava, en un girant d'ulls, arrossegant-la, cap a ponent en filagarses, de les quals no en quedava ni el rastre de seguida.
Era una brega ferotge horrorosa, de les aigües fora de mare, que treien a flor, per a fuetejar-se a si mateixes, totes les immundícies de son llit i les engrunaven, rebolcant-se en elles, amb un panteix eixordador, imparable; una mena d'esgarip de ràbia i de dolor que es clavava al cervell i a les orelles.
Val més que tornem al rellotge. Diu que l'havien comprat ja vell, feia anys, molts anys, potser quan, tres centúries enrere, s'anava aixecant lentament, lentament el cloquer que havien de donar-li per demora. El cas és que quan jo vaig conèixer-lo ja presentava totes les característiques d'una indubitable longevitat. Era fantàstic i absurd com un patriarca de llegenda i obrava sempre segons el seu antull, amb l'impàvid despotisme dels grans tirans, conscients que cap llei, mesura o ordinació corrents s'han fet per a ells. A la millor, com si es deixondís d'un sobretaula sòpit i trastoqués les normes establertes, engegava, precedida d'un gruny de mal humor, una andanada d'hores, quan, en bona ortodòxia, els veïns no n'esperaven més que una d'isolada, i en canvi, aquesta queia del cel, alegra i ressonant, a manera de pam-de-nas burleta, cap allà a toc d'oració, quan els jornalers, llassats esperaven que anessin a deslliurar-los les sís escarcelleres que els havien tingut de sol a sol endogalats sobre la feina. Altres vegades, pres d'un rampell senil, abocava la senalla, esparverant la vila amb un ruixat de campanades, que com voladúries d'ocells mirífics, omplien els espais d'insòlites vibracions. Eren a dotzenes, a centes... La provisió sencera d'un dia, de molts dies, que, després, havien de restar en angoixós mudisme.
La mar garsa
Una de les primeres col·leccionistes de coses d'Empori, és la mar. Amb dobleses felines, quan està de bones, s'allargassa, mansoia i riallera, en la llongada, i ronronejant festosa, llepa manyagament els peus de la ciutat.
Mes, quan la inquieta el llevant o la tramuntana, s'enfada de seguida, s'estarrufa, enarca el llom i comença a miolar amenaçadora. I acte seguit se llança violent sobre la costa. El moll grec, com un gegant mesell, li para el primer cop amb ses espatlles i en sos carreus ciclòpics s'hi esberlen una a una les onades. Però l'esperó de l'obstacle no fa més que enferestir-la i, reculant per a prendre alè, se llança amb nova fúria a l'atac. Sos escumaralls de ràbia munten enlaire i recauen, fets alba polseguera, com un allau de neu: fais tèrbols i brunzents se precipiten a l'altra banda d'esculls i promontoris i res és ja prou per aturar-los-hi l'envestida. Aleshores cal que Empori tremoli, car, abraonant-la feréstegament, com els lleons als cérvols pintats en sos vasos i mosaics, se li abat al damunt, li destrossa els flancs a xarpades i la deixa feta una misèria. Rampant per la sorra acarenada de la duna, bota per damunt la mota de la carretera i cau dins l'antic port, com si volgués tornar a prendre'n possessió. La terra dipositada a bones gruixes prop les rompents per les vagonetes tombarelles de les excavacions, és soscavada, esgavellada, arrossegada mar endins, les pinedes adolescents que tracten de defensar-la corren la mateixa sort i les que no cauen resten greument ferides, desarrelades i cuites talment per l'alenada terrible del monstre. Són xuclades les platges i esbotzats els camins, desfetes les carenes i escatades despietadament les roques costeres... Tot li paga són delme de sang... I com si no mes que amb aquesta s'apaivagués la seva fúria, així que ha fet el mal, se tempera poc a poc. Minva son udol frenètic que omplia cel i terra i a través de les flotes d'escuma comencen a negrejar desferres i esculls... Aleshores, es l'instant propici; tot ran de la llongada apareixen, lluents i regalimant, petits genis marins que vagaregen com follets d'ací d'allà. Tenen la pell burella, de color de rap i antenes àgils com els pops. Són els braus, els pacients recercadors. Coberts amb vestits d'aigua, els peus enclavant-se en la sorra mullada i l'esquena en arc, espien la defallida de les ones per a furtar-les-hi, per a recuperar lo que elles, suara tot just, se'n han endut d'Empori. Perquè la mar, aquella mar tan dolça i ignoscent dels dies de bonança, no és res més que una gran garsa lladre, una gran furtadora; com tots los que fan guerra quan estan en guerra. I tan a flor s'esqueien les riqueses d'Empori, tan espargides per tot, tan barrejades amb la terra, tan confoses amb ella i indestriables, que les vagonetes ne dipositaven no petita quantitat en los terraplens que van aixecant a vora mar; i aquesta, a d'espatllar-los, desfà els grumolls i terrosses sens esforç, deslliurant del llur englevament monedes i cornerines, fragments de plats historiats, petites lucernes i fusaioles que hi estaven empresonades, i rentant-les-hi en un santiamén la cara, les hi retorna tota llur bellesa i acoloriment abans d'endur-se-les per sempre més cap a les cambres inviolables on tanca sos tresors; cap allí on guarda les naus perdudes, els bancs de coral, els fosforejants restes dels nàufrags...
Estimat Mestre:
Quina impressió va fer-me la mort de l'amic Casellas! I quina pèrdua representa per a Catalunya! Me dol, cregui, com si es tractés d'un pròxim parent, que parent i del mellor dels parentius és aquell que ens porta una ensenyança noble i alta i ens desperta una fundada admiració. Jo comprenc, doncs, perfectament lo disgust de V. al recordar l'amic perdut i a l'aplegar devotament la darrera collita d'aquella poderosa intel·ligència anegada en l'ombra. Ara, després de tants jorns d'ocorreguda la tragèdia, sembla aquest plany extemporani, mes per a qui sap lo que és l'esforç de produir l'obra intel·lectual la recança del que cau enmig de son esforç és sempre nova.