La fi d'en Serrallonga

—Pare, absoleu-me: só cansat de viure.
—T'escomet a bona hora el cansament
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-te'n al repòs eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que et recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats.
—El primer pecat meu és l'orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al cos;
mai he pogut sofrir que algú em manare:
fer la llei a tot déu era el meu goig.
Perxò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot és lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «No em plau!» I, via fora!
he anat pel món com m'ha vingut a plaer,
he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,
i no he obeït llei, ni rei, ni res.
I, tant se val!, és una bella cosa
fer tremolar tothom i estar segur!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he baixat la testa per ningú...
—Mes, ara...
—Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—Quin altre pecat tens?
—La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,
me giro contra el món, Déu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he delitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perquè em plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
És una cosa dolça i fa alegria
veure un enemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler;
sentir plorar tothom i poder riure...
Ser com rei de dolor... És bell, a fe!
—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;
això és un mal esprit que tens al cos:
encara en parles amb la vista encesa
en foc d'infern!...
—No, no!... Ja ve el repòs.
Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que em feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota els peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que els meus, n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que en passaven, pobres d'ells! Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga
tothom en un mesquí i humil estol,
i al damunt En Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol.
—Mes, ara...
—Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia'm pobre
i amb la por d'anar a raure a l'hospital.
Ai! La cobdícia no em deixava viure,
era roí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet deu hores de camí.
Veure'm diner apilat me consolava;
mes fruir no podia'n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
«Això és ben meu —pensava—; això no falla:
els altres, si misèria o fam vingués,
que es pengin!» I, llavors, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Mes, ara...
—Mes, ara, que ja sé que compareixo en presència de Déu omnipotent...
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—La peresa, la gola i la luxúria
ben cert que foren mos pecats més xics;
pro algun cop m'ha plagut deixar la fúria
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreuant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que es batien, capsigranys!
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure
a bona ombra per fer la migdiada,
cantant cançons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna mossa
revinguda de cos, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa.
—I goses riure?
—Era cosa bona...
—Mes no ho és pas a l'hora de la mort.
—Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhort.
—Mes, ara...
—Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent.
—Te'n penedeixes?
—Sí, me'n penedeixo.
—Doncs, sia't perdonat.
—Amén, amén...
—I el tracte amb Na Joana, no és injúria
que clama també a Déu Nostre Senyor?
Acusa't:
—Pare, no!... no fou luxúria,
sinó una veritable estimació.
És cert que jo, en ses carns, moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de voler!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la força del seu braç;
cada migdia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol·lícit...
D'això també me n'haig de penedir?
—Fou un amor desordenat i il·lícit!
—Doncs... tant se val!... me'n penedeixo, sí!
—Tens algun pecat més dins teu?
—No, pare.
—De tots els que m'has dit i els que has comès contrit demanes perdó a Déu?
—Sí, pare.
—I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?
—Sí.
—Doncs en nom de Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén.

—Moriré resant el Credo;
mes digueu an el botxí
que no em mati fins i a tant
que m'hagi sentit a dir:
«Crec en la resurrecció de la carn.»

El pi d'Estrac

Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s'està secularment
bevent l'aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l'hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d'estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.

Cada dia vaig treballant més poc perquè tinc molta feina; veure com les criatures es fiquen al mar, fer volar l'estel... per ells, eh? anar a l'ombra d'un gran pi a veure tremolar la calitja del migdia, assistir a la sortida de les barques a posta de sol, portar la família a descobrir bons punts de vista sobre el mar, etcètera. [...] ara me'n vaig a Canet a sentir l'Orfeó d'íd. que m'hi ha convidat. Ja hi vaig ésser un altre dia a veure en Cambó. Mai l'havia vist tan bo. Encara penso estar aquí tot aquest mes. Després potser me n'aniré a Olot amb part de la família.

Aquesta que jo faig, sí que és vida tranquil·la; perquè no es pensi pas que el traduir Novalis em siga un treball: és més aviat una recreació, i vaig fent-ho amb una sàvia lentitud (encara que m'estiga mal el dir-ho) davant la majestuosa ratlla de l'horitzó marí, veient les pausades feines dels pescadors en la platja i sentint els xiscles de les criatures i les orenetes.

II

La mar estava alegre, aquest migdia:
tot era brill i crit i flor d'escuma,
perquè feia molt sol i el vent corria.
Al lluny se veia un gran mantell de bruma.
Damunt les ones, amb les veles dretes,
les barques hi brincaven com cabretes.

VII

Tot plegat mar i cel s'han ennegrit
i s'hi ha estès com una gran fumera:
tot era pluja i vent... I s'ha enfosquit,
i ja res ha sigut lo que abans era,
sinó un confós neguit
amb un soroll de caos...
..................................................

Per sobre el mar, arrossegant,
la cortina furienta se n'anava.
Fugia en un instant:
algú l'enretirava.
I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor,
i tot esborronat, que panteixava
amb un panteix seguit i sord...
Tot el cel se movia i clarejava...
I una veu tendra ha dit: -Mira la mar! -
i: -Ai! la mar! -
Mes la pluja s'hi espessia
altra volta. (-Ai! la mar!... Mira la mar!... -)
La riera, revolta,
s'hi eixamplava endins fins no sé on...
Ja no hi havia mar:
la terra se n'hi entrava...
I sempre aquell panteix seguit, pregon.
(Ai! la mar! i ai! la mar!...)
Pobra mar blava!

I

Vora la mar eternament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.

II

Degué ser un dia així que el bon Jesús
caminà sobre el mar; el cel i l'aigua
serien, com avui, llisos i blaus...
I la Visió anà ràpida a l'encontre
dels encantats deixebles en la barca.

III

El cel ben serè
torna el mar més blau,
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.

IV

El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça;
venint s'ageganta,
avença i s'acosta
callada que espanta.
L'escuma enlluerna,
l'onada s'esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

V

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

Cant dels joves

L'hora nostra és arribada:

tots ens hem desensonyat

amb el front il·luminat

per la llum d'una altra albada.

I esperem que surti el sol

per cantar-ne l'alegria:

quan veurem que s'alça el dia,

alçarem, cantant, el vol.

Com aucells ens alçarem,

movent l'aire amb la volada;

com a núvols creixerem

amb remors de pedregada.

I en les serres avials

remourem la gran tempesta,

fins que el sol, veient-nos alts,

ens vesteixi amb llums de festa.

I per l'aire, llavors pur,

de la pàtria rabejada,

baixarem amb vol segur

a repòs de migdiada.

El temple que naix (fragment)

El temple naixent ja té un portal: no té porta ni teulada, però ja té un portal que mira cap als barris dels treballadors. No pot encara aixoplugar, però ja en fa l'acció; ja convida a entrar, i això que tampoc té encara dos. No hi fa res. Tot just naix, i ja convida. Convida les generacions presents a comunió amb les generacions que han de venir, amb les que han d'omplir les futures naus de futures oracions.

Com seran les naus? ¿com seran les oracions? ¿quin son tindran els cants en la grandiosa caixa de pedra? Qui sap!... Però el temple ja convida, segur de la comunió amb aquella fe més alta. Convida el portal, guaitant cap al barri dels treballadors.

Aquest portal és meravellós. No és pas arquitectura, és poesia: vol parlar. No sembla pas una construcció dels homes. Sembla la terra mateixa, la pedra, esforçant-se en perdre la seva inèrcia i volent i començant ja a significar, a do­nar confosament imatges, figures o semblances del cel i de la terra, amb una mena de barboteig de pedra.

És un barboteig de pedra volent dir: Nadal. Allí les bèsties més humils de la terra, amb els àngels del cel, i amb el ramatge dels boscos, i amb la tosca de les grutes més profundes, i els símbols rústics de les idees més altes forcegen per vèncer i desembarassar-se de la penya on dormien sense forma, i la vencen i es configuren i apareixen cantant la Creació com un acte d'eterna renovació, com un Nadal etern. Des de les pesades tortugues que amb prou feines se desta­quen de terra com mig aixafades sota el pes que aguanten de tot, fins a les místiques palmes triomfants en l'altura, tot sembla que contempli al Jesús, a l'infant que acaba de nàixer, a l'etern Infant que naix sempre.

Així s'aixeca el portal de Nadal, guaitant cap al barri dels treballadors. Al damunt seu i més enllà no hi ha res acabat encara: el cel blau, els camps, el sol, el vent i els aucells coronant amb l'alegria de llurs cants i de llurs vols la lenta formació del temple.

A la "Sagrada Família" (fragment)

Ell treballa allí amb els seus deixebles (i qui sap si l'últim manobre que fa el morter és el primer dels seus deixebles), i el seu treball és aquell gran mur que s'alça lentament al sol, transparentant el cel blau pel brodat de les finestres i animant-se amb visions que semblen anar-se desemboirant del massís del mur, prenent figures de plantes i de flors i de fruites i de bèsties, figures humanes que es desvetllen del son espès de la pedra i avencen les faccions, con­tretes ja per l'esforç de la paraula que volen dir.

I aquest mur, alçant-se i estenent-se lentament en l'espai com uns grans bra­ços que s'obrissin interminablement en els segles, és l'obra d'aquells homes que treballen allí humilment, el mestre com l'últim manobre. I el mur potser no és més que el símbol de l'obra llur, l'obra de l'amor que ve, que ve del fons dels somnis dels esprits: que s'acosta, que s'acosta amb els braços oberts i la boca anhelanta: que sembla que ja sia aquí i mai hi és prou...

En el fons dels ulls blaus del mestre de cases barba-ros, jo hi he vist fulgu­rar resplendors del gran incendi, i la seva paraula humil ja en duia més d'una ardent alenada; i en els fronts pensatius dels seus deixebles silenciosos, s'hi reflecta com una gran llum llunyana; i el gest pacífic de l'últim manobre, designa que ell més que tots se sent germà amb el mestre; i en els vells que prenen el sol entre els carreus, i en les criatures que hi juguen refiades, i en els homes de bona voluntat que en­tre ells passen meditatius, i en l'esguard encantat enlaire de la gent que esdevé a passar per aquells volts, jo hi sento, hi sento que quelcom de gran s'està fent en la ciutat nostra, que la gent de la ciutat no s'ho pensa...

D'en Gaudí, no cal dir-li, cada dia el trobo més gran, més personal: és clar que jo no puc jutjar la seva tècnica, però és ell, l'home, que m'admira; amb aquell posat humil no diu paraula que no porti alguna llum; sense voler, sense adonar-se'n, em donà aquest dia, allà a la Sagrada Família, una espècie de conferència sobre lo que és la mida en les coses, referint-ho especialment a 1'arquitectura, que em deixà encantat i ple d'idees. Me'n vaig anar a casa amb la sensació d'endur-me'n un tresor.

L'últim xiulet (fragment)

L'altre vespre, devia esser per 'lla un quart de deu, que tot plegat vàrem dir: «¡Ai, ai, quin xiular més estrany que fa aquesta màquina del carril!». Era un xiular desesperat cap a Sarrià... El cor me va fer un salt. Era l'últim tren de l'últim dia. El tren de Sarrià ja no correria més. L'endemà —jo ho havia llegit en el diari—, l'endemà començava la tracció elèctrica. Ja no el sentiríem xiular mai més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adéu; el tren se n'anava no cap a Sarrià, sinó cap a l'eternitat: no el tornaríem a sentir mai més.

¡I tant que l'havíem sentit!, i tant que l'havíem sentit el meu pare, i el meu avi, i tants pares i avis, i tants nins que ja érem homes... Els nostres fills ja no la sabrien l'alegria del carril de Sarrià; ne sabrien d'altres... però aquella no. ¡Aquell xiular prim del tren d'anar a la torre!

«Sembla un carril de fira» dèiem quan nins, veient-lo passar tan xiquet, xiulant tan prim, corrent tan frèvol, que semblava que es feia córrer amb una bufada. Era una joguina dels ciutadans de Barcelona, que el veien passar amb una mitja rialla enternida, sabent que aquell carril no duia cap malícia.

[...] Aixís els barcelonins, vegent-lo córrer cap a la muntanya que tanca Barcelona, restaven mig rient, tranquils, dient: «D'allí no passaràs». Fins tenia un túnel. ¡Jesús! Però aquell túnel no travessava cap muntanya; per a no destorbar la son d'un bon carreret de Sant Gervasi, li passava humilment per sota, que no se n'adonés. Els barcelonins ho sabien, tot això, i per això mig reien enternits. Sabien on donava aquell túnel; sabien on duia aquell tren, amb tot i els seus esbufecs; i per això el miraven tranquils.

El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a una torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur —en la seva edat d'or— al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o a Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, i la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan i la xacolata amb melin­dros de les tardes, i el pom de flors que un s'emporta a entrada de fosc cap al piset de Barcelona. [...]

Jo parlo de l'edat d'or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a muntanya, i calia llevar-se a les cinc del matí del diumenge, i la dona ens esperava amb els burrets en l'estació de Sarrià; quan Gràcia era el primer poble que es trobava; i parlo dels temps aristocràtics del Putxet! [...]

A l'endemà vaig pujar amb la tracció elèctrica. Vaig cercar amb els ulls el senyor de guants de seda de color de tórtora, a les cosinetes, a les colles de Sant Mus... ja no hi eren. I el camí a fer semblava el mateix; però tot lo món havia canviat. Amb mi anava només un jove tot afaitat, amb gorreta inglesa, guants de cuiro i polaines, que —segons va dir-me— havia vingut de Londres expressament per a prendre part en un match de foot-ball, i l'endemà se'n tornava amb un auto de 433 cavalls. ¡Reina Santíssima!

L'ànima barcelonina de tots els meus avis se'm ficà horroritzada naturalesa endins amb un xiscle com el de l'últim tren de Sarrià. I no l'he sentida piular més.

En Puig i Ferreter vingué a casa. És un xicot d'un aire pagès (si no fossin els cabells un xic llargs) afrancesat. A la cuenta estava com de jove de companyia i professor d'espanyol a casa d'uns senyors del camp, prop de Dijon, Altrament, la seva vida no me l'explicà gaire. Però sembla que amb el noi de la casa corrien molt pel país i passaven a París alguna temporada.

I en aquests temps fou quan ha escrit. Sembla retret i temorós; parla poc, baix, amb una certa cantarella i vacil·lació, i amb marcat accent de Lleida. Sembla també un xic atuït per l'èxit, sobretot de la Dama alegre, que enca­ra no he vist, però tothom me'n dóna una impressió de fortalesa. Diu que el seu més gran desig és anar-se'n lluny a França (no a París) i des d'allí enviar lo que escriga, sense haver de posar-se en contacte amb l'èxit. Sembla que duu vida intensa a dintre i que sap lo que es fa. Els seus amors literaris són Shakespeare, Goethe, Ibsen... Em sembla que ja li he dit tot lo que en sé. En resum, crec que es algú.

Jo mai havia oït una missa com aquella. La volta de la iglésia
esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, ausents,
sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l'altar major, la solera
invisible sota la pols de la runa, cap banc per a seure, i tothom dret o
agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt, i un
torrent de sol entrant per l'esgalabrat de la volta amb una munió de
mosques dansant en la llum crua que aclaria tota la iglésia i feia semblar
que oíem la missa al mig del carrer. El sol queia de ple en la mesa de fusta
on el capellà, pobrament ornamentat, celebrava, mentres en el cor, sense
barana, cantaven els altres, arrambats a la paret per a no caure endavant.
Jo mai havia oït una missa com aquella. El sacrifici era allí
present, viu i sagnant, com si el crist tornés a morir pels homes, i altra
vegada en el cenacle hagués deixat el seu cos i la seva sang en el pa i el vi.
El pa i el vi semblaven fets de fresc: l'hòstia semblava palpitar, i el vi, a
l'ésser abocat al calze, a la llum del sol, semblava sang que rajava... Jo mai
havia oït una missa com aquella. I estic ben cert que tots els que érem allí,
davant del sacrifici celebrat en la pobra mesa de fusta blanca, davant del
crist maltractat, que era tot son ornament, entre la pols i la runa i el vent i el
sol que entraven, i sentint encara entorn nostre el rastre de destrucció i
blasfèmia que de tan poc havien passat per aquell mateix aire on ara
tornava a fer-se present el sacrifici, el sentíem com mai l'haguéssim sentit i
ens penetrava amb una virtut nova i actual, com sols poguessin haver-la
experimentada els primers cristians perseguits i amagats en un racó de les
catacumbes, delitant-se majorment entre el perill i la negació, en la
iniciació del misteri redemptor.
I llavores m'assaltà el pensament, el sentiment, de que la missa
sempre hauria d'oir-se aixís, tremolant, i me semblà que després d'oferir el
sacrifici, el capellà se girava de cara a la gent que anaven entrant encara pel
portal sense porta, la gent del carrer, corpresos al passar, de veure al
descobert la celebració del Sant Misteri i aturant-s'hi encantats; que el
capellà —dic— se girava i deia, cridant, a la gentada: «Entreu, entreu, la
porta és ben oberta: vosaltres mateixos vos l'heu oberta amb el foc i el
ferro de l'odi, i ara heus aquí que trobeu a dintre el misteri més gran de
l'Amor rediviu. Destruint la iglésia heu restaurat la iglesia, la que es fundà
per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la vèieu
tancada, enriquida per dintre, emparada pels que hi venien a adormir el seu
cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa i la vostra
rebel·lió i la vostra desesperació, n'heu envestit la porta, i en els murs tan
ferms heu obert la bretxa, i us l'heu reconquistada. I a nosaltres, els seus
ministres, heu tornat, amb la persecució, l'antiga dignitat, i a la nostra
paraula l'eficàcia amb la vostra blasfèmia, i al misteri de la sang una virtut
ja quasi desconeguda, amb la sang nova que s'ha vessat en la lluita. ¡Que és
estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l'odi al Crist ha
reinstaurat al Crist en sa casa... Aneu-hi entrant, aneu-hi entrant; aquí el
trobareu com encara no el coneixíeu, com Ell és en vida i veritat, com Ell
vol ésser conegut per tots, i sobretot, per vosaltres». [...]

Barcelona, 14 d'agost 1899

Anton:

[...]Altrament, aquí ens trobem molt bé i em sembla que et plaurà. Ara tinc als pares i a les germanes amb minyones, etc., de modo que això és una espècie de tribu. La casa és gran i espaiosa, bon jardí, i al peu del tren i del tramvia de vapor. És carrer d'Alfonso, nº 79, Sant Gervasi. No et facis muntanyes del venir-hi perquè tant se val agafar el tramvia com el tren de Sarrià, que en deu minuts te porta a l'estació de Sant Gervasi: baixes, puges l'escala que hi ha a l'andén i un cop dalt, a davant, decantant-se a l'esquerra veus una casa que està aislada i té un reixat a cada banda: passes davant del primer, passes davant de la casa; i en el segon reixat trobes una cadena, estires fort, se sent un so una mica majestuós, te vénen a obrir de seguida, i ja hi ets. Ves si és senzill.[...]

Joan

25 de setembre 1892

Pep Soler:

[...] Bueno; veniu a casa una tarda, home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que hi anéssiu amb cotxe propi: si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir en aquesta hora, vingueu a una altra; però veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És ben pesat no veure mai als amics. No ho cregueu que l'amor conjugal siga tan i tan absorbent: al contrari, crida a tots los altres afectes.

Que potser espereu un cap-al-tard de tardor que un s'emmurria: la tardor es lluny; us espero.

Maragall

Sortírem de Camprodon que es feia de dia: anàvem a veure el naixement del Ter com aquell que va a festa major, muntats en unes grans mules que la sella ens semblava un trono, i amb ulls molt oberts a punt de gaudir aquelles meravelles pirinenques que ens esperaven en les clotades i en els cims de les muntanyes.

Ens posàrem de seguida al costat del Ter ribera amunt, d'aquell Ter clar i transparent com el rostre d'un infant, per entre arbredes i prats fumejant dels vapors matinals, i per pedregams molt polits, en els quals sonaven alegrement les ferradures de les bèsties.

Travessàrem poblets pacífics i encantats, amb aquelles esglesietes romàniques rònegues i fosques que els absis semblen torrats pel sol i arrodonits pel fregadís de les pluges i els vents de tants de segles; amb aquella gent que s'hi està, de gestos calmosos i cares parades en una perpètua somnolència; i aquells carrerons solitaris i ombrius alegrats solament pel groc viu de la palla que sobreïx de les portes i finestres, animats per algunes oques, gallines i porcs que s'hi passegen llençant tot plegat un baf d'estable, fort, que tapa els esperits: poblets que un no s'afigura que puguin tenir nom, perquè els troba tots iguals.

Ifigènia era de la nissaga de Tàntal, que per haver pecat contra els déus va ésser condemnat an aquell suplici tan conegut, i els seus descendents fatalment portats a matar-se els uns als altres. Així van morir Pelops, Tiestes, Atreu... Fill d'Atreu era Agamèmnon, capitost dels grecs en la guerra de Troia. Tot marxant cap a la guerra, van deturar-se les naus gregues a l'illa d'Aulida, d'on després no podien sortir perquè mai s'aixecava el bon vent. Això ja durava massa, i Agamèmnon se va deter­minar a consultar l'oracle, que li va fer de resposta que no vindria el bon vent, ni les naus podrien sortir del port fins que Agamèmnon hagués sacrificat la seva filla Ifigènia en l'altar de Diana. El gran sentiment col·lectiu que duia als grecs cap a la guerra va ofegar l'amor de pare, i Ifigènia va ésser portada al sacrifici; però, en l'acte d'anar-la a immo­lar, Diana ja es va donar per satisfeta, i, acompadint-se de la joveneta, la va cobrir amb un núvol i la va dur per l'aire a l'illa de Tàurida, deixant-la per sacerdotessa en el temple que allí hi havia consagrat a Diana mateixa que el poble barbre de Tàurida honrava fent-li sacrificis humans de tots els grecs que anaven a parar an aquella illa. Mentrestant, els grecs van marxar cap a Troia. Aca­bada la guerra, Agamèmnon se'n va tor­nar al seu regne. La seva dona Clitemnestra, mentres ell era fora, s'havia lligat d'amor amb Egist, i tots dos van matar a Agamèmnon. El fill d'Agamèmnon i Clitemnestra, que es deia Orestes i llavores era petit, quan va ésser gran va venjar la mort de son pare matant a sa mare; però perseguit i aturmentat de seguida per les Fúries, va anar corrent món amb el seu amic Pílades, fins que a Atenes l'oracle d'Apol·lo va dir-li que seria perdonat si anava a Tàurida i prenia la imatge de Diana, que els barbres d'allí tenien en el temple, i la duia a Atenes a la vora del de son germà Apol·­lo. Quan Orestes arriba a Tàurida, on Ifigènia fa anys que és sacerdotessa d'aquella imatge que ell va a prendre, i a la qual com grec, i seguint la costum, hauria d'ésser sacrificat per mans de la seva pròpia germana, esclata el drama Ifigénia a Tàurida, que és el que Eurí­pides va compondre fa vint-i-tres segles, i el que Goethe va tornar a compondre ara en fa un.

Per veure mellor la Ifigènia de Goethe val molt el contrast amb la d'Eurípides.

Eurípides presenta la figura crua i neta d'una bona noia que dins del seu cor protesta temerosament del crudel sacerdoci a què ha sigut portada. «No puc creure que els déus siguin dolents —diu—. Això és que els homes, per a poder fer el mal que volen, s'excusen en els déus».

Goethe ens presenta una Ifigènia més asserenada pel resplendor del símbol que l'envolta. Ella, amb el seu encís de dona, ha vençut la costum barbra: des de que ella és a Tàurida ja no s'hi fan sacrificis humans dels grecs que arriben: el rei i el poble s'han tornat bons, i tot va bé en aquell reialme tan canviat. En els començaments del drama, el rei la demana per muller; però ella, que només pensa en tornar a la seva terra a estar amb els seus, de bones en bones li diu que no; i quan el rei se fa fort en la deman­da: «Creu-me —li diu ella—, jo sé lo que et convé més que no pas tu mateix: els déus me parlen al cor.» «I jo —li respon el rei—, ¿no tinc el dret de sentir­-los en el meu?» «Oh!. —fa ella—. La passió que hi bull no te'ls deixa escol­tar». La Ifigènia de Goethe ja no pensa temerosament en els déus: hi creu amb confiança, perquè ja són uns altres que els déus grecs: són els déus que la Ifigènia d'Eurípides tot just gosava pressentir; són els déus que parlen al cor, que ja han vingut. El rei, enutjat per la resistència, diu a Ifigènia que s'ha acabat la treva que s'anava concedint als grecs, i que qualsevol que n'arribi a Tàurida serà sacrificat per mans d'ella. Així ve el conflicte igual al d'Eurípides.

Orestes i Pílades arriben a Tàurida a cercar la imatge de Diana. Els agafen i els posen a mans d'Ifigènia per al sacrifici; i parlant de l'estimada Grècia, Orestes i Ifigènia es troben que són germans.

La d'Eurípides pensa de seguida en salvar-se amb el germà i l'amic, fugint. «Però si no ens podem salvar tots tres —diu—, jo us donaré l'estàtua de Dia­na que cerqueu i aneu-vos-en: a mi potser em mataran; però, tant se val!, les dones no som res, i en una casa l'home ho és tot.» «No, no: ens hem de salvar tots tres i emportar-nos Diana —diuen Orestes i Pílades—. Matem el rei i fugim». Però ella, tot admirant la valentia del propòsit dels homes, no vol de cap manera que matin al rei, que sempre l'ha tractada bé. «No: calleu i deixeu-me fer. (Me sembla que la veig dient això amb una rialleta de la picardia que se li desperta). Se m'acut un engany: diré al rei que a l'acte d'anar-vos a sa­crificar, Diana, girant el cap, ha rebutjat el sacrifici, i que allavors jo us he fet confessar que éreu uns criminals parricides; que amb això cal anar-vos a purificar (i a la imatge de la deessa també) amb aigua de mar; i veus aquí que si ens en anem a la vora d'on tin­gueu la nau, amb un salt ens hi fiquem tots i fugim». Així resol el conflicte la Ifigènia d'Eurípides.

La de Goethe, així que s'han reconegut amb son germà, lo primer que fa es donar gràcies als déus i adorar-los, dient que ells tot ho porten al seu temps per damunt de les impaciències i previsions dels homes. Després sols per la gràcia de la seva oració son germà ja se sent deslliurat de les Fúries i tot retornat a la vida. És dir que la Ifigènia de Goethe no se sent gens moguda a 1'acció: la seva activitat és tota espiritual. Però Orestes i Pílades que volen fugir, inventen el mateix engany de la Ifigènia d'Eurípides: la purificació amb aigua de mar per poder-se escapar amb la nau. La Ifigènia d'Eurípides, per poder-se salvar tots sens matar al rei, s'empesca una mentida: la de Goethe no pensa amb mort, ni amb salvació, ni amb mentida, com quedant ja satisfeta i descansada només amb la pura pensa d'haver trobat i redimit a son germà.

ACTE PRIMER

ESCENA PRIMERA

IFIGÈNIA

A la vostra ombra, movedisses copes

d'aquest sant bosc tan vell i ple de fulles,

lo mateix que en el temple de la deessa,

hi entro més frisosa avui encara

que el dia en què hi vaig dâ aquells primers passos:

la meva ànima no acaba d'avenir-s'hi.

Ja fa molts anys que em serva aquí reclosa

un alt voler, an el que jo em rendeixo,

pro com el primer jorn so forastera.

Que em separa la mar dels que jo estimo,

i passo hores i hores a la platja,

vers la terra deis grecs anhelant sempre;

i contra els meus sospirs només revenen

sordament les onades bramadores.

Ai! malaurat aquell que lluny dels propis

està sol; tot plaer se li amarganta,

i els pensaments tothora se l'enduen

vers la casa pairal, allí on va veure

el sol aclarî el cel el primer dia,

i a on els jocs lleugers de la infantesa

l'anaven enllaçant amb uns i altres...

Jo no em queixo dels déus, però és ben trista

tanmateix la sort nostra, pobres dones!

És poderós a casa i a la guerra

l'home, i es sap valer siga allà on siga:

tot posseir és per ell, tota victòria,

i sempre té amanida una mort noble.

Les ditxes de la dona són mesquines.

Ja és consol i és dever ensems per ella

l'estar subjecta al dur marit; i ai! pobra

si mala sort la porta a terra estranya!

Així, jo, que ara amb ferms i sagrats llaços

so aquí pel noble Thoas retinguda,

quina vergonya em dono, oh tu, deessa,

d'haver de confessar que sols per força

vaig servant ton altar... Tu, que em salvares!

Ma vida havia d'esse't consagrada

per servî't lliurement, i encara espero

en tu, Diana, que al mirar la filla

del rei més gran que hi ha damunt la terra

de mort amenaçada, la prengueres

en tos divins i piadosos braços.

Filla de Zeus, si an aquell home insigne

al qui, afligit, la filla demanaves;

si al gran Agamèmnon que als déus s'assembla

i que en l'altar te va donar la filla,

dels murs vençuts de Troia a casa seva

has tornat gloriós, tornant-lo als braços

de l'esposa, dels fills, de quant estima,

torna-m'hi també a mi: ja que em salvares

de la mort, salva'm, doncs, d'aquesta vida,

que ara es per mi com una mort segona.

6 de juliol  1894

...perquè no he fet pas vot de tancar-me a casa al casar-me i al tenir ... dues nenes. Sí, Anton, sí, ja en tinc dues des de la vigília de Sant Joan a quarts de sis del matí. [...]

Com he dit, per ara tot va bé i estem projectant anar a muntanya dintre un mes. És possible que anem a St. Joan de les Abadesses, perquè amb tanta impedimenta fan por els viatges llargs, cotxes, hotels, etc. (Ara es posa a plorar la menuda. Alabat sia Déu! La gran dorm al costat del meu llit. Ja t'asseguro que estic ben arreglat. Però, i si no fos això, què? Tot ve a ser el mateix.) [...]

Va el paquet de diaris; encara en aquest paquet n'hi trobaràs a faltar un, però ja procuraré que no succeeixi més. Tinc unes minyones que tot m'ho destrueixen. Adéu, Anton

Joan

31 de juliol 1895

Roura: Des de la meva última carta no n'he rebut cap de teva. Estic amb un peu a l'estrep: demà marxo a Sant Joan de les Abadesses i estic molt atrafegat. Deixar preparada la meva absència en la Secretaria de l'Ateneu i en la del «Diari», trasbalsar tota la família, dona, criatures, raspes, mundos, bressols, etc., t'asseguro que és un xic pesat. [...]

Me'n vaig a Sant Joan a fer un "descans absolut" d'un mes i tornar luego a la batalla. [...]

Joan

15 setembre 1893

Estimat Anton: Tinc dues cartes teves per contestar. La primera acabada en 3 de juliol, me la van donar a l'arribar jo de Sant Joan de les Abadesses a últims d'agost. [...]

En "L'Avenç" trobaràs una poesia que vaig fer a Sant Joan, "La vaca cega". [...]

Joan

St. Joan de les Abadesses, 16 agost 1894

Aquí m'estic amb la dona, les criatures, la família dels pares i el meu cunyat Ubaldo; l'altre cunyat meu, Guillem, està el pobre esperant la mort en una torre prop de la Bonanova. No crec que hi hagi remei per ell ni que allargui gaire.

En Pep Soler me va prometre que em vindria a trobar aquí a Sant Joan per a fer una llarga excursió del Pirineu cap a Ull de Ter i altres punts, dormint per les muntanyes i menjant fred; però no acaba mai de venir ni m'escriu. Entretant faig llargues caminades per aquestes muntanyes amb l'Ubaldo i el meu nebot Pepet. [...]

Joan

St. Joan de les Abadesses, 15 agost 1895

[...] Ara me'n vaig a missa de dotze a l'església bizantina del vell monestir on, segons la llegenda, el comte Arnau anava a veure a l'abadessa Adelaisa, filla de Jofre el Pilós.

Sant Joan de les Abadesses, 15 agost 1895

He rebut la teva carta, que deu ser escrita a mig juliol i la contesto començant per dir-te que jo no vaig amb levita pels carrers; la levita me la poso unes quantes vegades l'any per enterros o altres coses solemnes, que assisteixo a les menos que puc. Si vols saber com vaig pels carrers de Barcelona sàpigues que vaig quasi a tot temps amb un complet d'americana blau marí fosc i barret tou de color marró. Ara, aquí a Sant Joan porto un vestit gris clar, sabates rosses i gran barret de palla. Quedi, doncs, aclarida en aquests termes la meva indumentària. [...]

Així que un hi entra en aquell claustre, sembla que s'enfonsi segles endarrere. Dins d'aquells murs rònecs, turmentats d'obertures tornades a tapar  i ja inexplicables, la llum hi és estranya i diferent.

Un entra allí, i, tot plegat, ho sent tot lluny. Les campanes, que són gairebé al damunt mateix tenen un so ofegat que sembla que toquin qui sap a on. Els crits de la quitxalla, que juga allà fora mateix a la plaça, també s'allunyen. Les orelles xiulen com quan fa molta quietud. I es sent una fredor estranya i un entorpiment de tot.

I, al mig, les vuit arcadetes menjades i arrodonides per les pluges i els vents de tants cents anys; els capitells amb aquells entortolligaments de pedra consumida. Ara, a dins, hi han plantat un jardinet molt trist. El tell del centre ja s'ha mort i assecat de seguida.

I pensar que allí dins hi ha la llegenda del comte l'Arnau; que aquell era el claustre de les monges que diu que ell anava a veure per una mina que deu ésser per allà sota... I més, sentir-se a fora tot rodejat de muntanyes altes... Tot plegat, fa una cosa!

Una tarda que m'hi estava allí assegut en el pedrís sota els arcs, va entrar l'agutzil del poble amb una regadora, i des d'una espècie de galeria que hi ha a dalt va començar a regar els arbustos fent-los com una pluja de misericòrdia. Jo li vaig fer preguntes sobre l'edifici, i em va dir que... ui! havia servit per moltes coses: hospital quartel, cort pel bestiar. I m'anava senyalant: Aquí la comuna dels soldats... Per allà corrien els porcs... A mi la llegenda se m'anava entelant, enfonsant endins, endins de segles d'abandonament i de brutícia.

Emperò, aquell era encara el claustre de les monges, tan petit. En aquell temps tot devia ser així, encofurnat, baix; tot devien ser amagatalls; em volia afigurar una d'aquelles monges de mil anys endarrere (qui sap com devien anar vestides?) passant amb naturalitat pel claustre. I el comte Arnau, que gros devia semblar allà dins, quan hi entrava! Com devia ésser?

Ve't aquí que em veig a davant a un noi del poble que li diem l'Agustí. És un xicot beneit que mentres sóc allà dalt no em deixa mai de petja: de tant en tant li dono cèntims (ssèntims, que diu ell, amb l'aigua a la boca), i sempre me'l trobo al davant, brut com una guilla, esparracat de dalt a baix, amb un cap de cabells polsosos, i sempre amb un sac al coll.

—Qué hi dus en aquest sac, Agustí?

—Herba! -diu ell triomfalment. [...]

Mentrestant l'agutzil entrava i sortia amb la regadora, fent viatges per arruixar des de dalt les plantes tristes del claustret.

—I escolteu - li vaig dir una de les vegades que sortia-: ¿Que ja no es canta per aquí la cançó del comte l'Arnau? Que no hi ha cap rondalla?

Ell va mig riure toscament, així com per mostrar-se superior, ell i el poble, a aquestes falòrnies (allò, d'ençà que hi va el tren i hi ha una fàbrica, es va tornant com un raval de Barcelona), i diu:

— Ah! Sap qui ho sabia això? El vell Fajula que va morir aquest hivern. Aquell en cantava de vegades de coses d'aquestes; però ara ja és mort i tot això s'ha acabat.

I torna a sortir tot trempat amb la regadora, deixant-me sol amb l'Agustí.

"S'ha mort el vell Fajula, i ara tot això ja s'ha acabat!"  No sé, em va deixar fred.

L'Agustí, dret al davant meu, amb el sac al coll, em mirava tot seriós. Jo que refent-me, li dic així per riure:

—¿Oi que no, Agustí, que no s'ha acabat tot això...?

I ell, dòcil, s'engresca i crida amb cantarella feréstega:

— No... se... nyor!

No sé com ho va dir que cap endins dels seus ulls esgarriats hi vaig veure una reculada de segles espantosa.

Sr. D. Felip Pedrell.

Estimat Mestre: Aquí li envio lo que tinc fet de la segona part del Comte l'Arnau, ja que vostè es digna interessar-s'hi, i fins aplicar-hi el seu art. ; quina glòria per mi! –Això que li envio és lo que se m'ha anat apareixent, perquè aquesta obra se'm va fent tota sola sense que la voluntat o el propòsit hi intervingui per res. Va fent-se en mi sense pla: quasi puc dir que ja no sé com començava ni sé com acabarà, ni si l'acabaré jo, ni res. De tant en tant se m'apareixen els personatges, parlen, i jo els escolto, i apunto lo que diuen, i després se'n van, i no hi penso més fins que tornen l'hora menys pensada... i així; jo no hi puc res. Tornaran demà, avui mateix? No tornaran més? No ho sé. ¿Ja s'hi ha pensat bé, vostè, en lligar-se a una producció d'aquesta mena? No deixa d'ésser ben singular (i pel meu gust li confesso, atractiu, misteriós) veure un músic i un poeta encantats en una aparició intermitent i que en compte de dominar-la es deixen dur per ella, com obedients a un misteriós etesi. En fi, sia com vulgui, si a vostè li sembla que lo que li envio va seguint bé, anem fent, i veiam que en sortirà. Jo considero una gran sort que vostè hagi posat afecte an aquesta obra. Déu vulgui que lo que avui li envio no el descoratgi.

Així sortírem damunt la Coma de Vaca. Saltàrem en terra i començàrem a caminar encisats, com si anéssim pels camins del cel: a ambdós costats de la carena augusta, valls eternes. Res s'hi mou, ni s'hi sent: tot hi està mut, immòbil, com si en son clos encantat, de línies i colors severes, tota remor o moviment morís en l'aire envidriat. Ni ¿què es mouria o sonaria, si no hi ha res viu, ni una herba, ni un ocell. Pedra, pedra i pedra... tot de pedra.

El cap buidat per l'altura, el pas tremolós, el pols precipitat pel cor sens ritme, ens abocàrem a mirar, i al fons d'una vall d'aquelles se'ns obriren uns ulls blaus, immaculats: eren els estanys de Carençà somrient divinament perduts entre les muntanyes...

No podíem més... A entrada de fosc baixàrem estamordits a la llòbrega vall de Núria.

Eixint de l'últim ens sentírem desemparats de tota humana habitació, i diguérem adéu a tot ablaniment de la natura per entaforar-nos en els estrets de Morens, foscos i aspres. Tota verdor hi va morint: un coneix que entra en el regne absolut de l'aigua i la roca viva. Entre els murs immensos d'ella, els homes es tornen petits, petits, i de ses llunyanes altures pengen les terribles cingleres amb lleus relleixos que tot just s'obiren freqüentats sols pels isards; i pel fons, a empentes i rodolons, relliscant pel llit de grans roques estimbades, hi corre el riu-infant, plorant i rient i cantant tot sol per aquelles tremendes soledats, digne esbarjo de la infància d'un gegant. Allí el riu Ter no sap encara el que és llot: ni una gota es filtra de ses aigües tan transparentes que no dissimulen ni un gra de les pedres del seu llit: el corrent és com un vel finíssim d'aire líquid que s'arruga de tant en tant en blanca escuma. I així va formant-se i creixent amb el tribut de les cascades enlluernants que baixen nues, corrents, de les altures desertes, o amb la més humil i callada de les fonts misterioses que li naixen per tots costats i se li abandonen de seguida silencioses.

Amunt, amunt... El riu es fa prim, gairebé ni es veu entremig d'aquelles esllavissades grandioses que se'n diuen els Racons, devas­tació sublim com de muntanyes senceres que un temps foren i després haguessin caigut totes plegades desmembrant-se i desfent-se en confós enrunament de blocs gegantins tirats de qualsevulla manera per aquí-en-enllà, verges de petjada humana, sense ni una herba, abandonades, i que semblen estar-se queixant perpètuament amb un horrible bram silenciós, inacabable, de soledat i mort. I alçant-se damunt d'aquesta devastació, el Gra de Fajol, el pic trencat, de color de rosa, altíssim, ideal, com si toques el cel, ja.

Al peu d'aquest i del Puig de Bastiments, en una ampla fondalada pedregosa amb alguna taca d'herba curta i miserable, prop l'enderroc d'una barraca de pastors abandonada, i entremig d'un gran apilotament de roques, brolla amb feble vagit una font d'aigua molt freda. És el Ter que naix.

Era migdia. Un migdia clar, sense núvols, sense ni un tel de boira, cosa estranya en aquelles altures. Asseguts en les roques pelades, entorn de la font, sota el pàl·lid sol de les muntanyes, menjàrem un bocí amb aquella fam malaltissa de l'home de ciutat que puja a muntanya per vint-i-quatre hores.

Després tornàrem a muntar en les bèsties i emprenguérem l'aspra costa del Coll de la Marrana; i al treure el cap per ell a la vista immensa de les altes soledats pirinenques ens hi sobtà el terrible vent de les altures volant desenfrenat per damunt dels cims, atronador, irresistible, menyspreador de les forces i els sentits dels homes, que sense pietat ens assotava.

Atuïts i gairebé sense bleix, difícilment avançàvem, quan tot d'un plegat entre l'interminable tro del vent, començàrem a sentir unes notes amplament sonores, suaus, vellutades, com d'un orgue colossal, fent una estranya harmonia i desplegant-se en una certa melodia vaga i grandiosa. ¿Què era allò, aquell so que minvava i creixia, tan aviat prop com lluny, fugia i tornava, com si anés amb l'huracà, o fos cosa d'encantament? Restàrem com aterroritzats pensant que els nostres sentits en aquell món tan nou per ells haguessin sigut desballestats de sobte. ¿Què era aquella massa bella música, en aquelles soledats massa estranya?... Eren les esquelles d'una eugassada innombrable que peixia allà al davant nostre a l'altra part de l'abim en un pendís immens. Eren les esquelles de les eugues sonant pels espais en ales de l'huracá.

Travessàrem, i ens perdérem. No dic que perdérem el camí perquè a les altures no hi ha camins, però perdérem l'esma, doncs, i no sabíem a on anàvem. El pastor d'aquelles eugues, mig ajagut a terra davant l'olla fumejanta, vigilada atentament pel vailet assegut damunt dels talons, ens signà amb gestos sublims i rares paraules una vaga drecera que seguírem fins emprendre la pujada de Tirapits. A fe, bon nom! Les mules s'hi enfilaren arrapant-se com llagostes en el pedregar movedís que s'anava esllavissant darrera seu, i nosaltres, doblegat el cos damunt de la sella, ens abraçàvem al coll de les pobres bèsties panteixantes.

Després... ah! sí, una aparició clara, neta: l'ermita blanca de Sant Grau (fins em recordo del nom) al cim d'una muntanya.

Es veu la mar des d'allà. Jo bé tinc esment d'haver vist una amplada de mar que espantava des d'una gran altura; i ara em recordo que, poc abans, a l'altre costat havia vist molta terra: una plana mig confosa entre les boires i alguns pics nevats de la gran serra a l'altra banda...

Menjàrem i beguérem alegrement allà a Sant Grau: i em penso que de seguida emprenguérem la confosa davallada. I ara diré els records que em resten de Tossa, que puguin tenir algun interès general. De primer, recordo que és una gran satisfacció arribar a poblat a migdia sota el bat del sol, amb el desig de trobar repòs i frescor per fora i per dintre. Després, jo m'havia afigurat Tossa un racó de món tot rònec, i que la gent miraven als forasters amb mal ull i que amb prou feines els parlaven; i em vaig trobar amb un poble quiet, sí, dolçament quiet i retirat dintre una capsa de muntanyes, a la fresca vora del mar; però també molt endreçat amb cases boniques de gent que saben viure. I la gent, Déu meu! d'un bon tracte, d'un compliment... però d'aquell compliment que surt del cor: se us em porten a casa, us assenten a la bon a taula, us posen al bon llit, i no us en adoneu que ja us han guanyat el cor; heu arribat al migdia com estranys, i al vespre ja esteu en família, i a l'endemà de matí, quan voleu marxar, us sentiu que heu posat arrels i us costa d'arrencar-les com si fugíssiu de casa vostra.

Després em recordo del mar, que em semblà més bell que de costum, més clar i més pur al peu de les altes penyes fosques gegantinament tallades, totes treballades de baumes i coves. I avençant sobre el mar veig alçar-se sa vila veia, com somni d'antigor entre muralles, merlets i torres en runes, i pels grans esvorancs es veu el mar tremolant a baix, amorós, en la platja fina. Això era cap al tard que ho vèiem, i jo sentia una mena d'esvaïment delitós, com si visqués fora del temps en un món de visió. Aquells carrerons tan foscos entre muralles, i de tant en tant, l'aparició clara del mar allà baix...

Després hi baixàrem a la dolça platja, i sentírem aquell harmoniós parlar dels pescadors que pertot hi fan sentir la s com ressò de l'etern fresseig de vents i ones que envolta la vida llur...

Després recordo que la major part dels companys partiren cap a Sant Feliu en una barca que s'allunyà lliscant pel mar crepuscular, apareixent i desapareixent entre les negres roques de la costa: i cada volta que tornaven a aparèixer, cada volta més lluny, ens tornàvem a signar l'adéu... Es perderen enllà, i es féu nit de pressa. [...]

I ara l'última sensació que m'enduia de Tossa era la flaire de la ginesta llençada com encens sobre el mar blau...

Adéu entre olors, vila de Tossa!

Després, amb el bon amic que volgué restar amb mi la tarda abans, no sé pas com ens ho férem per a poder-nos arrencar al bon afecte que ens retenia; però havíem de marxar i marxàrem...

I encara em recordo que pel camí parlàvem d'en Vilallonga, el pintor fill de Tossa, el que sabia pintar les penyes i el mar de Tossa com volen ésser pintats, i que ens havia mig promès encontrar-nos-hi aquella tarda, primera i única volta que l'hauré vist, en un jardí de la Bonanova, gravement amable i ple de sentit, amb una rosa fresca que tenia en les mans... No hi vingué a Tossa aquell dia; hi anà més tard a morir... Ara ja no em puc recordar de res més.