CURBET COMUNICACIO GRAFICA (Barcelona), 2016
Isaac Albeniz
Esclata lluminosa la vida a tot sentit
en l'ampla evocació de ta més gran bellesa:
Ibèria, flor de sol vora la mar encesa,
a una ànima africana de nou ha ressorgit.
La Maja ha despertat del llenç, i ha descendit
per prendre en el claver una millor nuesa;
i el Cavaller del Greco, devot i apenedit,
a viure ha començat una altra jovenesa.
Ton geni enyoradís ha deixondit la raça;
Hispània, en l'ample acord on tota vida passa,
ha vist brollar en tes notes els seus més vells amors;
i han retornat les hores romàntiques d'un dia,
a vora la mar nostra, viventa d'harmonia,
al perfumar tes danses els tarongers en flor.
Ausiàs March
«Plena de seny, no tingau a gran bomba
car per vós muir e vaig no sabent on»
Asuiàs March
Observes tot per escatir-ho bé,
vas al futur tot mirant-te el passat,
copses la ment amb tot el que hi conté,
però no hi pots esbrinar l'entrellat.
La teua amor va ser el bany de foc,
il·lusió que encerclarà l'amat,
l'ésser real que vindica el seu lloc,
límit segur del virtual combat.
Vindrà la nit amb l'amarga temor
si com tu vols albirar veritat
trobes foscant l'esperada claror.
Negres falcons des del teu puny cansat
amb vol rasant desfaran el teu cor
trencant l'esper de l'enginy acaçat.
Joan Fuster
Ens descrivies atàviques primícies,
un bell rastre
d'estantisses troballes
que ens proposaves útils.
Una estranya victòria
d'amargues llambregades
en aquesta foscor que conreàvem.
Tota una arnada història
t'encalçava en l'esper,
un llarg estol d'espectres
i radicals exilis de la terra,
un rent
de solitaris dubtes,
un abandó feixuc entre l'escuma
de jove il·lusió.
Ens vares proposar
bastir la pàtria promesa amb parracs i destrosses,
amb evidències crítiques,
amb veritats d'antuvi rebutjades.
Recorries un èxode
d'escèptica puixança,
amb foscos llauradors i pasturatges que imaginàvem fèrtils,
amb adhesions difícils,
de gràfica insolència.
Un esquerp caminal en el crepuscle
-alba o capvespre encés-
d'ànima de paper
esvaït en el seny de la retòrica.
El que resta de tu
Jo no sé quin indici,
ni quina antiga onada,
ni quin nom,
ni quan em vas sobtar.
Sé que els dies m'allunyen
i el món no s'ha vestit de noces.
Com farem perdurar
aquesta catalanitat translúcida
que vaig trobar entre vosaltres?
El que resta de tu
és només un record
i unes paraules.
Sé que és només un pòsit.
Sé que la gent venia
d'arreu del món al port,
i que tot canviava.
Algú podrà demà
retrobar una idea?
Refer una paraula?
Sanchis Guarner
Volia que ens diguesses la paraula
que ens batega al cervell tota la vida,
aquella lenta arrel, o la ferida
d'estudi vell sobre la teua taula.
Fores gegant mentor per a la faula
de lluita per la pàtria, finida
dimissió, la nafra no guarida
evocada tothora des de l'aula.
Ens convocaves - pelegrí del treball -
per les senderes de la nostra història
que la tasca incessant feia més forta.
D'aquella lenta arrel, un devessall
viurà sempre present en la memòria,
i reviurà la flor que hi semblà morta.
Metamorfosi
No tinc altra memòria d'infantesa
sobre el voltant inexplorat de la ciutat
que aquell bell cercle blau de les muntanyes.
D'aquell bell cercle màgic de muntanyes,
un món, o laberint, d'ombries i de cingles,
d'humits indrets irrevocables
—amb l'amenaça alternativa de sequeres—.
Aitana n'és la reina,
amb les neus remotíssimes d'hiverns que imaginàvem
al redós del tendur.
Un món que colombràvem
agrest, puixant, reblert de meravella,
desconegut, profund a l'hora baixa,
sempre observat de lluny,
interior, verge, somiat.
Alacant, encara
Retornarà de nou sobre el meu port
l'eternitat del dubte entre senderes
d'escuma i de blavor. Per les voreres
potser mai més niarà el desconhort.
Viuràs la mar i fugirà la mort,
que semblarà més lluny entre palmeres.
I el sol romprà temors de les primeres
il·lusions que ens envia la sort.
Vindran marins del nord entre presagis.
Mirarem lluny, deslliurats del miratge.
Ancorarem la nau sobre l'amor
i no tindrem ja por d'antics naufragis.
Vaixells del món, a favor de l'oratge,
ens diran la paraula: germanor.
Panteó de Quijano
Era una selva. Per a nosaltres fou un paratge impenetrable. L'estil era de jardí espanyol, o italià, o àrab. Va ser un laberint inextricable. Hi vorejaven xiprers que impedien la visió des del carrer estant. I, dintre, cada contrada era un món diferent. Vetlaven quatre altíssimes araucanes excelses centenàries, i una munió d'olms feien l'ombra atapeïda i fresca dels somnis de la nostra infantesa; mentre les datures arborees exhalaven la flaire profunda de les primeres evocacions. Un acurat jardí, gelosament guardat: allí, a la caseta blanca i blava, hi vivia un drac que espatlava els infants massa atarantats dels anys quaranta.
Des del Carrer dels Arbres pujava un ensomni de brisa des del centre del mar.
Recorde en blanc
com tremola la tarda.
Ponent que purifica –de vermell i d'atzur-
els lleus tossals que Fontcalent congria.
Eixam de les paraules
que la mar multiplica.
Les palmeres convoquen pàl·lides avingudes.
Pàl·lides Avingudes
Pàl·lides avingudes
com el sol de tardor
reviu al nostre cor una nostàlgia.
La brisa de la mar vivifica l'esguard,
mentre fleixen les palmes,
al colp suau de la memòria,
un ensomni oblidat, o una recança.
Raval de tristesa
La pell d'una ciutat canvia.
Una ciutat canvia de missatge.
I veus els barris coneguts morir-se
com es moren els arbres
després d'un creixement fecund.
Canvia la ciutat
de seny i fesomia,
i és inútil mirar-la,
és inútil buscar antigues remembrances.
Els habitants són altres,
i dona igual anar a altres indrets
o recórrer els teus altra vegada.
Ha mort la il·lusió
i has de cercar-la
lluny de les portes closes,
enllà dels nous ravals i de les places.
Buscar altre camí
distint al que vas perdre.
Quan mor la il·lusió,
la mar té molts camins indestriables.
Mire la mar una vegada més,
conhort material
d'aquesta mort tan lenta que patim.
No vull restar ací per sempre,
contemplant com moren els carrers, els tossals,
la casa de la història.
Me n'aniré més lluny,
allà on algú restaure
un deler acomplert, una mirada.
Homenatge a Vicent Andrés Estellés
Demanàvem pedrega
entre l'ortiga blanca
i el cor buscant la plenitud.
No podíem somriure.
Les llandes rovellades
i la brossa a cabassos
femaven perfectament les punxes.
Escorcollàvem en refugis buits
i pastàvem el fang
il·lusionadament sense adonar-nos...
Era la terra tota com nosaltres mateixos,
feta de remitjons sublims,
eternament desada.
El raval era un rastre de figueres secant-se,
una munió de reptes
i de somnis podrint-se,
apegalós contacte d'un altre món inabastable.
La fona i l'esplendor
de l'amistat i dels presagis
que els cards serenament ens confessaven.
La colla solitària...
Parlàvem un clivellat idioma,
una resseca pell, una paraula
llunyanament vençuda,
una tírria amagada a l'antosta del temps.
Havíem de combregar amb còdols
i amb nosaltres mateixos
per les voreres de l'argila,
entre barrons de pedra,
alletats per l'enveja,
rebutjats per l'ensomni,
estranyats de la terra,
escanyant-nos en l'ànima.
Creixement sense sort
que no vam acceptar de cap manera.
Antoni Miró
Amb ordres liminars
i signes esquemàtics
remous la cendra col·lectiva
feta de quatre pals de sang i de crepuscle.
Qui podrà estructurar
el camí que ens proposes?
Qui podrà projectar
des d'antigues despulles
la nova coherència?
Sota la teua petja vivíssima del clam,
S'arrecera l'esper de la represa,
més enllà de renúncies
i iterades desfetes.
Com refarem la història?
Com guanyarem l'aurora?
Com bastirem un somni
entre un malson de segles?
Des del fons dels teus quadres
-espill en la selva dels dòlars
i les lletres de canvi-,
descrivies les nafres
d'un atzucac vastíssim
que subhastava el món
a còmodes terminis,
que venia les pàtries
a petites tongades,
amb el silenci espès
de falcons i de lladres.
Des de Sopalmo estant,
el nostre aprenentatge
ressegueix un camí indefugible
refet amb cendra viva
que encara sagna al cor
dins el crepuscle.