Editorial Empúries (Barcelona), 1987
Al final, s'ha comprovat, els camells
arriben a passar pel subtil cós d'una àguila.
Han batut el repte que els féu Crist
amb una sorprenent facilitat. Crist
no es va fixar en la gran perícia dels camells.
I el més trist és que solament ells troben
tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus...
Els camells, un cop passat el cós de l'agulla,
s'estiren, s'espolsen, es fan netejar les potes,
peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa,
el puro de la redempció, la colometa de la pau
i l'amnistia per tothom.
Hem d'admetre i no sense una certa pena
que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa
de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist.
Ara tot es tan confús, tan torbador...
Ara les nostres millors amigues són les seves estimades,
com Na Justícia, Na...
Pertot arreu un es troba amb els seus representants
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament
que ens amera del matí fins al vespre.
N'hi ha de camells segurs que, tirats de frac,
ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau,
ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal.
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara,
tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda
que entre ells no es miren
amb massa bona cara. Tots es belluguen,
corren, es paren trampes, es foten la punyeta,
s'associen, es barallen, s'armen, es desarmen,
fan guerres, amnisties, armisticis,
fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,
independitzen, fan negocis.
Les viletes provincianes
La lluentor, l'esgotament,
els rellotges de les viletes provincianes,
els rellotges dels ajuntaments i les rectories,
els bojos i els ris consagrats,
les festes, els sants i els coets,
les paperines, els cacauets,
les marxes i els himnes nacionals.
No serà per Minnesota
on cauran els ametllons,
sinó al volt de per son Quelles.
No serà per Minnesota
que el cor passi en carretó,
sinó pel volt de per son Quelles.
No serà per Minnesota
que dos àngels amb baiard
se l'enduguin a la Vila,
i baixant per sa Creu Nova,
un a un s'obrin en sec
els batents de les portasses.
Vaig néixer un 7 de febrer de l'any quaranta, i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d'imitació. Efectivament, quatre mesos abans, jo m'havia fugat de casa, aprofitant l'avinentesa que el pare, home molt temorós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots barons pagesívols, encara amb l'ardor d'haver guanyat la guerra.
Tots aquests fets tenien com a escenari una llar campanyola de la zona sud-est de la més gran de les illes, llar edificada per l'avi matern amb peces de marès, que extreia ell mateix d'una pedrera d'allí a la vora. Aquest avi havia marxat a l'Argentina, en un transatlàntic tot ple d'eslaus, que bevien, cantaven i suaven dins la bodega. En aquest país es va enyorar tant que hagué de tornar, sense portar altra cosa més que un revòlver que, ben aviat, es va rovellar, exposat als mals tractes de les criatures.
Així, els hiverns, els passava en companyia d'aquells devots, a la Capital; a l'estiu, en canvi, ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga, que s'havia comprat amb les joies de la seva esposa.
Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment de res d'especialment notable.
No patiu, sor Toninaina:
si en setembre és el traspàs
hi haurà escorta a la carrossa
i el solell no farà mal.
La costura serà closa,
dirà missa el rector nou
i les nines pentinades,
callaran, tot el camí.
La fossana de les monges,
quan pertoqui, quedarà
estorada amb corretjola.