(), 0
Blai passaria la infantesa en una casa modesta, de protecció oficial. Era una caseta de dues plantes, senzilla i blanca. Fou el centre del seu univers. Estava situada en un petit altiplà a esquenes de la vila. Una costa maldestra el connectava amb el poble. Abans que hi edifiquessin les cases, al turó només hi havia el cementiri, que restava arraconat en un marge, dormint a la frontera d'un modest penya-segat.
La casa era part d'un grup format per cinquanta habitatges que s'asseien sobre un quadrat perfecte, en un plànol concebut com una mena de ciutat jardí. Dues rengleres paral·leles, de deu casetes adossades cadascuna, tallaven verticalment el territori i n'esdevenien els límits laterals. Dins l'espai resultant s'hi acomodaven els immobles restants. La urbanització era circumdada per una rambla que l'envoltava d'arbres. Tot plegat li donava un aire diferent, l'allunyava de l'estètica del poble; constituïda de carrerons estrets, traçat irregular i desiguals façanes grises. Les casetes del turó eren idèntiques, blanques, perfectament ordenades en amples carrers. El sol els donava esplendor il·luminant tots els racons.
El penya-segat limitava l'altiplà per una banda. Pel costat contrari, una petita pineda tancava la urbanització. Si la travessaves baixant el pendent del turó trobaves un garbuix de camins i un canal d'aigua que s'allargaven fins a l'infinit. L'indret era un excel·lent mirador. En dies clars podia observar-se el Montsec. Quan el vent bufava ho feia amb intensitat, arrancava matolls d'herba i els empenyia pels carrers. Per uns moments l'altiplà es traslladava a unes altres latituds; de vegades als tròpics, de vegades a les planures d'Arizona. A la nit, unes faroles d'esfera blanca provaven ingènuament d'imitar els astres, però no passaven de ser les espelmes d'un pastís quadrangular.