(Samalús), 1993
Poema de mitja nit
Blasme del temps
Què se te'n dóna a tu, campana pia,
que ens dius, fidel, les hores del temps breu,
si la Ciutat, al bruit que mou de dia,
ta veu no esmenta, que és la veu de Déu...?
Per damunt de l'encens d'idolatria
que al vedell d'or ofrena amb tràgic preu,
brunzen tes hores, volen i fan via,
i al lluny es perden como borralls de neu...
Beneïda nit, que ens poses florida
vesta d'estrelles dins la immensitat,
vers on se'n van les hores de la vida,
de goig i dol, de pler i adversitat,
volves de temps, d'aquesta gran mentida
que és pols i fum davant l'eternitat.
El sol
Lluny del lluny canta un gall. És que ens avisa,
fent vibrar, tant com pot, el seu clarí:
—Afanyeu-vos, que el sol frisa!
Ans de gaire ell serà aquí!
El seu crit estentori no ha mentit,
que allà al Montseny, ja a frec de sa carena,
entre núvols de nacre i or brunyit,
la mirífica rosa-damascena
del nou dia, oh miracle!, ja ha florit!
Oh, sol que ets vida! Sigues beneït!
Al·leluia! Al·leluia!
Quin goig fóra per mi,
si poesia em duia
durant tot el camí!
Potser la força de l'ermità de Samalús consistia a ésser el menys ermità de tots. Mossèn Ramon no regentava cap ermita en el sentit estricte de la paraula. Deia missa en un petit oratori que tenia a casa. Mossèn Pere Ribot descriu així aquell oratori: «Del petit celler del mas en féu una cripta de celebrar l'eucaristia. El banc de fuster del seu pare fou utilitzat per altar». L'exquisit poeta Marià Manent en veure aquell altar brevíssim, com una cova de Betlem, féu espontàniament aquesta quarteta a l'àlbum de visites al Mas Cuní:
He vist el vostre altar
Mossèn Ramon Garriga:
olor d'eternitat
i olor d'espígol.
Evoquem l'escenari del poeta tal com el descriu mossèn Camil Geis, íntim amic seu: «Samalús! Quin nom més eufòric! Un poblet escotorit, enfilat en un tossal: un manat de cases arrapades a un rústec campanar. Passant de llarg, no gaire més lluny, en un revolt de carretera, a mà esquerra, prendreu un camí veïnal que obre pas entre el petit edifici de les escoles i l'antiga masia de Can Mestre, ran de la qual hi ha l'ermita de Santa Eugènia, i sorprendreu la caseta Can Cuní, sota dos turons, com entre dos pits maternals. Allí sojornava l'Ermità de Samalús».
Passà una llarga temporada refent-se de les trifulgues de la revolta. Reprengué la seva vida eremítica i, amb motiu de produir-se una vacant a la parròquia de Samalús, el senyor Bisbe li proposà que la regentés. Com que llavors hi havia molta escassetat de sacerdots, ell acceptà amb la condició que no s'estengués cap nomenament oficial d'ecònom. Així es lliurà a la vida pastoral: misses, sagraments, catequesi, visita als malalts... i seguir la restauració del temple profanat durant la revolució, obres que ja havien iniciat els dos antecessors que passaren en breu interinitat per aquella rectoria.
Se li despertà la seva vella afició a l'escultura i es posà a pastar fang i a modelar orles que un cop cuites i decorades aplicava a les parets dels altars laterals en forma de retaules. Imatges de sants, uns canelobres, un ambó amb al·legories dels quatre evangelistes i de l'Esperit Sant, un bust de sant Andreu, patró de la parròquia, en una fornícula a la façana de l'església, un àngel que vetlla a l'entrada del cementiri, una creu de terme prop de l'església, i moltes figures de pessebre amb força encert sortides de les seves mans. Curiosa és la versió que féu dels tres Reis: en lloc seu posà els tres germans Garriga capellans. L'un amb els hàbits canonicals, els altres dos amb sotana, un d'ells amb la sotana esparracada, el més pobre, que deia ell, i que representava el propi autor, mossèn Ramon.
Algun liturgista purità li recriminava que poses al culte imatges de terrissa, que és trencadissa. Ell contestava: «Que no és més noble l'argila que qualsevol pasta feta d'una barrija-barreja de deixalles? No és de fang que Nostre Senyor formava l'home?».
Treia profit de tot per decorar i embellir el temple, usant el que avui en diríem amb l'argot artístic «materials pobres»; amb cercles de garbells i penjarelles de pinyocs i ballarucs de roure, feia unes aranyes, decorades amb purpurina. De les carabasses allargassades, un cop tallades convenientment, en feia canelobres. Amb tela metàl·lica brodada de flors en feia un tàlem i, per barres, troncs d'atzavara.
En una carta escrita a mossèn Geis, el mateix dia de Corpus de l'any 1963, diu: «T'escric de retorn a casa, després de la nostra processó de Corpus, que t'hauria plagut de veure, per l'enramada i les capelles i, sobretot, pel tàlem de verdor i de flors, al qual no es podran igualar mai els tàlems de drap i d'or i de sedes, per rics que siguin. Feia bonic. La gentada que hi ha vingut portava, en lloc de ciri, un ramellet fet d'olivera, d'espigues i de clavells.» I un altre dia de paraula li explicava:
«Ah, i també hi anaven els gegants, figurats per dues enormes atzavares florides que, portades per uns joves, precedien la processó.»
Mossèn Ramon va estar set anys amb aquest servei parroquial; un cop acabats, tornà a assaborir aquella pau semi-eremítica amb el goig d'una missió acomplerta i disposat a col·laborar amb el seu successor com bé podia.
Can Cuní era punt de trobada d'una munió de gent, amics i admiradors. Hi passaven literats, músics, escultors, pintors, dibuixants, homes d'afers... i també gent humil i senzilla que volia conèixer l'ermita de Samalús. Pujaven en grups, colles, esbarts, corals...
L'any 1962, el gremi de fusters de Barcelona li féu una visita per venerar el banc de fuster, amb el qual el seu pare havia pujat tres fills sacerdots, i ara transformat per mossèn Ramon en l'altar del seu oratori.
També els Amics de les Creus de Terme pujaren a honorar la creu de terme de terra cuita feta per mossèn Ramon.
Feren cap a Can Cuní grups de seminaristes i de capellans, bisbes, abats... fóra difícil citar-los tots. Tantes amistats portaren a fer-li dos homenatges.