Revista Joventut (Barcelona), 1906
Una casa de plaer
La casa de plaer dorm silenciosa en el barri negre. Reposa al cim d'uns murs humits, molsosos. El seu saló és gran, blanc, pobre com el refectori d'un convent. La llosana del balcó un dia havia clos el vas d'un abat... "Hic iacet honorabilis Petrus Abbas...".
A les 12 de la nit el barri es desperta... Vora la casa del plaer hi ha un convent de monges de clausura. Aquestes dones blanques tenen un petit cloquer que és com un gran reliquiari d'una campaneta, que a bon punt de la mitjanit canta, plora, crida, riu... Sembla la veu d'un nin que el desperten d'un son agradós bo i fent-li pessigolles.
Quan esclata son plor, sa rialla, les mortes finestres reixades s'enllumenen tremoloses. Passen darrera d'elles ombres de dejuni, de febre; siluetes de cadàvres que caminen arrossegant-se. Després el clam de moltes veus humils, apagades, que resignadament imploren un perdó.
La campana ara riu, burlant-se d'un orgue que sota d'ella es queixa. Si fa una nit tèbia, si la lluna és tan clara, si l'aire és com un immens alè perfumat...!
La casa del plaer també ha despertat. La campana ha fet desensonyar les pobres noies senyalades com amb ferro roent pel vici, que queien aclofades en els recons... A les veus de les verges demanant càstig, s'hi han ajuntat les d'elles, pecadores de joventut, demanant goigs...
Amplius lava me abiniquitatemea...
Doneu-nos un aimant que sia fort, que sia ric...