Editorial Selecta (Barcelona), 1985
Cal que em refereixi al seu estil, perquè, amb Presons obertes sobretot, es va acabar de popularitzar un concepte que en certa manera definia la literatura de Josep Roig i Raventós: que Roig era el Folch i Torres de la gent adulta. Això té molta importància. Això vol dir, tot en primeríssim lloc, que Josep Roig i Raventós era molt llegit, que tenia un públic addicte, un públic ben seu, és a dir, que Roig i Raventós era un dels autors més populars de Catalunya; i en segon lloc, vol dir que aquell públic estava completament identificat amb la seva manera de narrar, amb la seva manera de veure les coses i amb el seu concepte de la moral. I això és una cosa que, ben mirat, dóna categoria a qualsevol escriptor. I fins i tot gosaria dir que àdhuc en els escriptors més adversos a la tònica literària de Josep Roig i Raventós, és una cosa que tots desitjarien que es pogués dir també d'ells i de llur obra.
Potser la naturalesa d'aquesta mateixa popularitat, potser la senzillesa del seu estil, potser la manera més aviat burgesa d'enfocar els problemes morals, potser, en fi, l'exercici de la seva pròpia humilitat —Roig era un home humil, transparent; me'n vaig poder fer paga en tot el temps que el vaig tractar—, va estancar una mica Josep Roig i Raventós. Potser el va estancar la consecució d'aquell ideal literari, lligant-lo de mans en el sentit de percaçar una major ambició. El fet és que Roig i Raventós, tot i l'èxit de les seves novel·les, tot i la seva indiscutible popularitat, va passar una mica com un lluminós meteor pel cel de la novel·lística catalana, i que al capdavall no hi fou tingut com un astre de primera magnitud.
Joan Llongueras, que de més a més de músic era un molt estimable poeta, un dels molt estimables poetes que es van produir ahir a Catalunya, que s'han produït avui i que segurament es produiran demà, els quals molt estimables poetes si bé no han aconseguit el felicíssim estadi d'oferir una «Vaca cega» o bé un «Any mil», han prodigat el seu saber poètic en composicions ben pensades, ben sentides i ben executades, de més a més dels poemets que li dictava el seu enginy, va escriure lletres a posta perquè els grans músics s'hi inspiressin per a fer-ne sardanes corals. Una d'elles, la més feliç, la més popular i la més celebrada, va ser «La sardana de la Pàtria» que va musicar Enric Morera. [...]
Aquestes activitats posen de manifest la insubornable catalanitat de Joan Llongueras. I es deu a aquesta seva insubornable catalanitat, la realització d'una troballa poètica i musical d'un gran efecte, que denota la seva reacció en els anys d'opressió. Es tracta de l'himne patriòtic «Som catalans!» que ha entrat en el repertori d'algunes entitats corals i per al qual vaig intentar una major fortuna. No me'n faig pas un secret.
La lletra de «Som catalans!» és tan, però tan contundent, i la seva música tan, però tan vibrant, que vaig creure que engrescaria més les masses que no pas la realitat d'«Els Segadors», la fúnebre cançó popular —ara es canta amb una altra lletra mes volgudament himne, una lletra nova que no recorda res de la de la cançó antiga—, elevada a la categoria d'himne nacional. I així, l'ocasió essent-hi propicia, en una trobada esporàdica i circumstancial que vaig tenir amb el President Macià, em vaig permetre d'insinuar-li la substitució d'«Els Segadors» populars pel «Som catalans!» de Joan Llongueras. Però el President Macià, que tenia altres maldecaps que escoltar les meves paraules, no en va poder fer cap cas. I avui encara em sap greu, perquè quan sento el «Som catalans!» d'en Joan Llongueras, penso en el gran himne nacional que hauria pogut tenir Catalunya. Per allò que deia abans: perquè la lletra és tan contundent i la música és tan vibrant.