Lupita Books (Barcelona), 2005
Anys després, en plena dècada dels seixanta, van arribar més arquitectes, uns convidats a la festa anual que en Federico Correa feia a la seva casa de port d'Alguer, la més original, divertida i concorreguda de les innombrables festes i copes d'aquells infatigables estius. Festes i copes en cases obertes que provocaven sempre la sorpresa d'un nouvingut, que arribava atret pels seus amics professionals, o pel rumor que en algún indret amagat amb vistes al mar, a la llum de la lluna, a les platges sembrades de vaixells, naixia una nit en la qual tot era possible.
Amb els arquitectes Oriol Bohigas, Roser Amado, Ricardo Bofill, Lluís Clotet o Óscar Tusquets i molts més, van venir les dones i els marits, i una sèrie de col·legues nacionals i estrangers, com en Peter Harden, o en Lanfranco Bombelli, dissenyadors com l'Enric Satué o la Toni Miserachs, editors com la Beatriz de Moura, o el francès Fasquelle, escriptors com en Luis Goytisolo i molta gent més al seu voltant, igual que les gavines quan segueixen el solc d'una barca.
L'entusiasme en els continus debats, el desig inesgotable de fer i de conèixer, la capacitat de convocatòria i la persistencia en la conversa sobre art i arquitectura, tant a la platja amb l'aigua fins a la cintura com a les discoteques amb la música eixordant el cervell, van atorgar a aquest ampli i bigarrat grup de gent a Cadaqués una cohesió que continuaría a Barcelona fins ben entrada la decada dels setanta.
A Cadaqués hi havia a més un reguitzell de pintors -Prim, Marsans, Aguilar Moré, J.J. Tharrats o Rafa Durán entre molts altres- que hi estaven instal·lats des dels primers anys del segle, quan la pintura buscava la llum dels horitzons i dels vents per plasmar-se a les teles, i potser per tradició van continuar arribant quan les seves geometries i els seus arabescs ja només necessitaven la llum interior que il·lumina la inspiració i el recolliment.
Cadaqués ha estat des de sempre el paradís dels pintors. La llum els atrau, i les ombres que projecten unes cases sobre les altres i totes plegades sobre l'aigua, a vegades tan immòbil, es reflecteixen en la foscor insondable del mar amb la mateixa precisió amb què apareixen en la primera llum d'un matí clar batut per la tramuntana.
També Dalí, el prestigí del qual encara no havia arribat a les masses i no estava tant en olor de multitud com ho estaria més endavant quan el públic va començar a preferir el personatge a l'obra, i els autocars anaven a Port Lligat per veure'l aparèixer un instant entre les oliveres del jardí.