Editorial Barcino (Barcelona), 2002
Aquest matí ha vingut a Santa Teresa la víctima de Sarrià. Lo maligne la dominava i la feia badar d'una manera poc edificant i no la deixava acostar al confessionari. Jo no hi tenia gaire gent i he començat lo xurriaqueig de l'exorcisme. Al cap d'uns dotze minuts de resistència, s'hi ha acostat, mes ella era morta, i ell era qui parlava, bufant com un gat escaldat, mes sempre de manera que la gent no se'n pogués adonar. He redoblat l'exorcisme i m'ha dit: «No em deixaràs aturar-la de confessar, però te posaré lo cap com un temple.» M'ha donat alguna bufada i mon cap, que estava seré, s'ha enterbolit i em doloreja des de allavors. S'ha retirat ell i ella s'ha confessat bé i ha rebut a Nostre Senyor, qui visca i regne en lo seu cor, en lo meu i en lo de tots.
Això i tantes coses aixís que em passen cada dia, ara, no les hauria cregudes fa algun temps i no sé qui les creurà, fora dels poquíssims que hi veuen clar en aqueix món de tenebres.
Al vespre, obligat per l'Oració, nos diu Satanàs:
«No és petita la batalla que teniu: teniu serps per tots costats que tenen la boca molt oberta.
»Quina feina té Miquel [l'arcàngel] sobre el Vaticà! Si no fos ell, ja seria esllavissat i aterrat. La sofre que s'hi ha tirat no ha esclatat, ni la que hi van tirant los maçons, los espiritistes, los protestants i los anarquistes, que són los més valents que tinc.
»Jo so la màquina d'escórrer els cors. Quan los tinc escorreguts, los omplo de lo meu: los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments, ja no tinc por de res. Entro i surto d'allà on vull.»