Eumo Editorial (Vic), 2005
Contes per a infants
Cada dia, sota la meva finestra, veig quatre xicotets que juguen a fer guerra; i cada dia em demano si aquest arrossegar-se per entre mates, aquest amenaçar-se amb armes de joguina, el pam-pam que segueix i el caure a plom significa realment la guerra. Quan jo jugava a guerra al Castellot, en un temps que els grans feien guerra de debò i que s'afegien a les nostres corregudes grups d'infants refugiats, la raó del nostre joc era, sembla, la mateixa d'ara. La guerra dels infants no era, ni deu encara ésser, una còpia en fusta de la guerra dels grans. En aquells temps infantils de vida de carrer ens apropiàvem dels objectes i els gestos de les persones grans, però així que un objecte d'aquests o un gest entrava en el nostre món prenia tot seguit una significació absolutament diversa. I em faré entendre: el fusell que vam trobar, un cop acabada la guerra, en un esquei del torrent de la Bovina i que vam portar sense esperes a la casa de la Vila, per a nosaltres no era un fusell; era un estri sense proporcions, no existia. En canvi, el tros de fusta que acabava com en canó i que tenia un trau que servia com de gallet i que nosaltres en dèiem una pistola, era realment una pistola, un objecte d'unes proporcions segures, existia.
Un cap al tard
Cap al tard; era a l'hora de la posta
quan mirava les roses del ponent,
esfullant-se silents damunt la brosta
que tinc en els racons del pensament.
Llavors una infinita melangia
m'ha palpat l'epidermis i la sang,
i he trobat a la boca saboria
de fang.
Llavors m'he vist malalt perquè era un home,
i m'he vist home per l'estar malalt;
llavors cap rosa no tenia aroma,
sols una mica de flairor banal.
I m'anava migrant, patint martiri
dintre del vent de la caducitat,
que m'alenava des del cementiri
amb la flairesa de l'eternitat.
Sonet inacabat
Aquesta carn dels cucs serà pastura
al jorn suprem del meu deslliurament,
quan el cruel ídol del temps s'atura
en un designi d'anihilament;
i ja no seré jo aquella figura,
sols serà el deix del meu desistiment;
jo esdevindré el cant d'una noia pura
que emigra a l'altra banda del ponent.
Aprendre a morir, imminent,
en aquest plor que es perfà en mi
i en les coses. Oh rabent
imperiós!, cap a la mort
amb una vida, sol i pròxim
nodrint-me amb totes les miques.
Demà encara, les muntanyes!
A la Puríssima
Ja éreu abans que el temps, en el silenci
de Déu, Immaculada. Maineja
amb Vós la gràcia de culpa exempta
pels mèrits del fill vostre que Us engendra.
Per Vós, l'Etern diria la Paraula
que ja alenava dins la seva gorja
des de l'eternitat.
i Déu parlà quan floriren els dies
en la Bardissa incandescent, que, gerda,
després del Foc, es conservà. Amiga,
bella ets i perfeta, ebri de joia,
Us diu l'Espòs que en vostres ulls s'oreja.
D'entre les filles de Solima verges
Us ha triat per pura.
Al vostre pas s'han esglaiat les coses
no sabedores de puresa encara;
han esdevingut focs de llirs les flames
i les roses. -Mireu, jovençaneja
el món com si no conegués la passa
del temps, hi ha flors que saben d'innocència,
resten infants sempre.
No comptarem aquesta nit, de clara,
els esclats dels estels, només la Lluna
florirà com un cant en el silenci.
Serà una hora sagrada, sens nosaltres
de tant pensar en Ella; conjurada
l'amor nostra, esquinçada de banderes,
per isolar-se en Vós.