Edicions Bromera (Alzira), 2013
Veu de Sibil·la
Al jorn del judici
veurà's qui ha fet servici.
Cant de la Sibil·la
Un any més, Gandia.
La crida familiar.
Passege la Vila Nova.
L'origen.
És Nadal, tendes buides,
escassos carrers encesos.
Puge i baixe Santa Anna,
promontori que m'arrela.
És la nit del Cant de la Sibil·la,
clarividència a l'ermita.
Se'm fa difícil pensar
més enllà d'ací.
Però, de segur, hi ha algú,
en algun lloc, que em té al cap.
Em demana que no l'oblide,
que me'n recorde, avui i cada demà.
És per això que ara escric.
Un any després, em retrobe,
les mans buides, amb la força i
de qui em llig els versos.
«Veus com ho has oblidat!»
Asseguda al café de Russafa,
atrevida, somrient i punxeta,
trenques un silenci de mesos.
«Veus com ja no t'ho prepares!
Veus com ja te n'has oblidat!»
Cada paraula dita, cada gest,
cada somriure. Tot això
que hauria de tenir present
i, segons sembla, ha fugit de mi.
L'últim divendres abans de festes,
se'm féu present
la flama d'una il·lusió,
una fe incombustible
encara sense nom.
Sempre a la plaça,
propera i inabastable,
sempre abans de vacances,
una galta es fa vermella,
pell franca en l'adéu.
Ressona un oracle femení,
la veu blanca i l'espasa en mà,
una sacerdotessa és a l'altar.
Em retrobe amb la bona gent.
Escolte la melodia ancestral,
el seu missatge de justícia,
la seua profecia sibil·lina,
empelt d'origen i esdevenidor.
Fred i fosca als carrers.
Bar del Mercat
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.
JOAN V1NYOLI
Per celebrar l'estiu que ens naix, esmorzem al bar del Mercat, la cantonada que fan el carrer dels Mallorquins amb el de les Carabasses. Allí el dia és sempre alt, perquè el millor del que som ens retorna i edifica. Fa més de vint anys tancàvem ací les nostres nits, compartint barra amb llauradors, prostitutes i els més matiners dels venedors del Mercat Central. Ens hi duia el nostre mestre, més tard fugit dels envitricollats caus universitaris, sempre amatent per fer obsequi de Les dones i els dies, editat per la MOLC. Davant la barra, els nostres ulls seguien els altres ulls de la nit en un paisatge humil de fums i una remor que ens evocava la terra. Un món que mai no ens deixaria. Foren aquelles les nostres primeres matinades lletoses amb filferros, però això ho sabríem anys després.
D'ací a no res, ens veurem amb les joves helenetes del temps d'ara. Ens aguarden al Centre Octubre, prop de la Torre de la Boatella. Davant mateix de Sant Joan del Mercat els llegirem «Vinea mea electa». En un festejador d'una finestra gòtica de la Llotja direm versos marquians. Evocarem Jaume Roig a les portes de Sant Nicolau. Al Portal de Valldigna, la roba estesa per bandera, recitarem Vinyoli. A tocar de les Torres de Serrans, la terra sempre en la boca, dinarem plegats. I ens direm l'adéu, amb perfum de Xoriguer, al Café Lisboa -només jo hi sentiré una absència definitiva-. Les xitxarres estendran aleshores el seu cant anunciador. I quan l'estiu acabe, un nou curs començat, ens haurem de veure, desconeguts i estranys. Envermellits els rostres, segur, després del primer encontre.
Com el cel, l'espai roman i ens sobreviu mentre som uns altres i aquells que un dia fórem. Al bar dit Felino l'aire conserva, suspeses, les partícules d'un temps remot. Les joves del taulell d'ara, sol·lícites i dispostes, ben bé podrien ser filles d'aquelles ombres del record. Tenen la fermesa del temps que retorna i ens saluda mentre el recobrem amb joia. Els clients que ens acompanyen són els valencians de sempre, sense «la velledat que tan mal prova». L'alegria per un nou estiu és als rostres, als somriures, a les converses sornegueres. El temps obert, lluminós i solemne, com arcades d'un riurau entre vinyes, ens somriu.
El reclam i la molsa
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Ens agrada llegir
els poemes d'Estellés
pels carrers de València.
Una guitarra,
la força de la paraula,
foradant el temps
contra la ignomínia.
Versos que ens obrin
les portes de la ciutat
de Serrans a Quart,
fins al carrer Ribera,
sempre confús i alegre.
Al carrer de Cabillers fem parada,
la casa on visqué Ausiàs March.
El canonge de la Seu,
es commou en veure'ns.
Hi ha una altra València, sí.
Amb el metro arribem
a Burjassot.
L'aigua que corre
per la séquia de Montcada
ens evoca la vida.
Pugem a la casa
on visqué el poeta,
la finestra oberta a l'horta,
les teules rovellades,
els comuns suspesos
en l'aire d'un corral.
Al forn del Sol
es cou la cassola d'arròs,
i dinem plegats
a la casa dita de Bassot.
Com una litúrgia
mengem el pimentó torrat,
tornem en processó
pel carrer Bisbe Munyoç,
pel carrer del Tramvia
fins al forn de Nadalet.
I, al pati de Sant Roc,
rastregem, ben íntima,
la molsa que ens reclama:
Verdor naixent entre lloses blaves.
A la porta del cementeri,
agafats de les mans,
terriblement alegres,
ballem damunt la vida exaltada.
Amputats de veu,
tornem a casa
en autobús.