Garcineu Edicions (Tremp), 2003
Pel carrer d'Avall, baixem a l'església vella, un espai d'exposicions permanents i temporals, i admirem una col·lecció de retau- les propis i d'altres esglésies de la comarca, entre els quals destaca el de la Confraria de Sant Sebastià, l'associació més gran del Pont de Suert, creada per decret per Francisco Gaspar, abat i vicari del monestir de Lavaix, l'any 1586, per la decidida i eficaç acció del sant a aturar la pesta provinent «dera Val d'Aran». El dia 20 de gener és festa grossa al Pont de Suert. «Les pedres que empedraven el carrer d'Avall eren invisibles per la neu que havia caigut durant la nit. Els confrares pujaven afilerats, solemnes i silenciosos, lluint aquelles capes negres i llargues que deixaven veure una gira vermella...», llegia en unes notes evocatives, escrites al gener de 1985 per Evarist Ribera, autor d'un conjunt de poemes exposats als carrers del Pont. Veïna de l'església vella és la Casa de la Cultura, un magnífic edifici del segle XV, seu, avui, de les associacions pontarrines, que va ser Palau Abacial de Lavaix i residència dels abats del monestir.
M'acomiado del Joan Casimiro a la porta del supermercat de casa seva. L'estudiós pontarrí m'ha acompanyat al collador de Suert —del basc zubi, que vol dir pont—, una petita elevació sobre la carretera de Sopeira i Areny, a prop del Pont de Suert actual. Al vessant sud del collador, s'estenia el poblat de Suert al segle xi, deia el Joan, i «allà baix, al peu, rajava la font de Suert, i aquí, se suposa que hi havia la capella de Suert, se suposa perquè no l'hem trobat documentada». En canvi, el castell, del qual es tenen referències escrites des del s. x, era, probablement, al cap del turó, al Tossal, ocupat ara per una torre elèctrica—el nou castell del Tossal—, escardalenca, clavada a l'espai.
El Pont de Suert, l'origen del qual l'hem d'anar a buscar al segle xiii, bull de gent. La via principal de la capital ribagorçana —la carretera, oficialment avinguda Victoriano Muñoz, un enginyer de camins, canals i ports que va crear l'Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER) l'any 1946 i que, segons llegia en un apunt de premsa, va perfilar l'eix pirinenc i el túnel per salvar els ports de Perves i Viu, amb un cost de tres milions de pessetes—, i els carrers interiors escolten la barreja de la fonètica rica i pròpia del subdialecte ribagorçà; la de la llengua castellana, l'ús de la qual va incrementar-se amb la immigració dels anys quaranta i cinquanta, els anys de la construcció de les centrals hidroelèctriques, i la del català central dels turistes de Barcelona, que han parat a fer un cafè o a conèixer el Pont, abans d'anar a l'Aran o a la vall de Boí.