Editorial Planeta (Barcelona), 1985
El sol ponent llepava les torres de palau que sobresortien de les murades i que semblaven d'or fos. A mida que ens hi acostàvem, distingíem els ballesters que s'arreceraven entre els merlets, els guaites de la torre de l'homenatge i les oriflames amb les Tres Taronges que onejaven ça i lla.
Guiós, en veure el posat amenaçador dels ballesters i dels guaites, va cridar:
—Deixeu-nos passar! Venim en pau! ¡Us tornem la princesa Garidaina! —mentre brandava la bandera blanca i aturava la seva mula.
—Sóc la princesa! Obriu d'un cop! —va cridar Garidaina.
Les portes de Montcarrà, de roure, xapa de ferro i reforç de bronze, s'obriren amb un grinyol llòbrec. Un esbart de soldats a peu, armats amb llances, espases i escuts va sortir-nos a camí, ens van prendre les brides de les mans i ens arrossegaren cap a l'interior del recinte. Un cop al pati d'armes, ens obligaren a descavalcar i vam veure'ns voltats per un cercle d'espases.
—Deixeu-los estar, oficial! —va ordenar Garidaina—. Són els meus hostes. Escorteu-nos fins a palau.
El pati d'armes era un recinte a cel obert, amb una escala de pedra a la dreta que pujava fins al camí de ronda, un arc a l'esquerra que comunicava amb la sala de guàrdia i les quadres i una porta adovellada al fons que entrava a la ciutat. Uns quants soldats aconduïren les nostres bèsties a les quadres, mentre uns altres es ficaven a la sala de guàrdia. Cinc soldats, a les ordres de l'oficial, ens voltaren i, així escortats, emprenguérem el camí de palau.
Els carrers de la ciutat duien l'empremta de la guerra: cases buides, comerços tancats, menestrals que anaven amunt i avall, amb capteniment desesperat, gent d'armes que corria als bastions. Tothom s'aturava al nostre pas, ens obria camí i ens mirava amb por i desconfiança. Pels nostres vestits semblàvem agermanats, ens escortaven soldats del rei i cenyíem, encara, les nostres armes. Quan algú reconeixia la princesa Garidaina se sentien murmuris.
El carrer de la murada moria en una plaça rodona, amb una font al centre, on les dones omplien càntirs i alfàbies. La plaça llindava amb un jardí, tancat amb una cleda, que vorejava la clastra exterior de palau. L'escorta ens dugué per un carrer ample que menava fins a una arcada, amb guàrdies. Davant l'arcada hi havia els tenderols d'un mercat permanent, ara sense marxants, sense mercaderies i sense compradors. Només gossos famolencs furgaven entre les parades, a la recerca de les deixalles abandonades.
—Espereu, oficial! —va ordenar la princesa. Ens vam aturar i ella va avançar fins a l'entrada. Va parlar amb els guàrdies, se sentiren veus de comandament i, poc temps després, aparegueren soldats i criats, amb la lliurea reial.
Els vinguts de nou saludaren la princesa amb grans reverències, prengueren el lloc de l'escorta que ens havia acompanyat fins ara i ens feren entrar a palau.
L'arcada comunicava amb un cos de guàrdia, amb llambordes a terra, sales d'oficials i de soldats, quadres i masmorres. El cos de guàrdia, al seu torn, s'obria als jardins, la cleda dels quals havíem vist de la plaça estant, amb una clastra magnífica, columnada a banda i banda, amb terrasses i miradors. En un dels angles de la clastra s'alçava la torre de l'homenatge de palau, encimbellada amb l'Estendard de les Tres Taronges.
I aleshores vaig sentir la veu. Era la mateixa del somni, la que havia sentit al colomar del monestir, quan vam conèixer a l'Home Savi, i després al camp de batalla, quan havia derrotat al Genet Negre i, finalment, a la biblioteca quan Gosost llegia el testament de l'Home Savi. No tenia por, ans al contrari: la veu em parlava suaument i m'omplia d'una alegria dolça, com si fos un infant i em contés la primera rondalla que vaig sentir.
—Guiamon, poeta... Tu que ets net de cor, veuràs la ciutat... Vine, segueix-me... Mira!
Em vaig aixecar, vaig llançar la manta i vaig seguir la veu que venia d'enllà del boscarró, cap a Ponent.
—No temis, Guiamon!
I no temia res, com si l'Home Savi em protegís contra el món exterior.
Vaig sortir del boscarró. Era al cim d'un pujol, vorejat per una torrentera, cobert de mates de llentiscle i esquitxat de pins i d'alzines.
Als meus peus, entre un pla format de maresmes i una carena baixa, fent un arc perfecte, la Mar Gran llepava les ribes d'una badia enorme i reflectia la primera claror de l'aurora que tenyia el cel d'un color rosat, com el nàcar d'una conxa.
I la veu em va descriure carrers, palaus, places, jardins, fonts i cases i l'aurora els va anar dibuixant a l'arc de la badia, sense oblidar els teulats, les xemeneies, les llambordes, els rètols dels hostals, el rajolí de les fonts, l'ombra dels plàtans, el perfil de les murades, els merlets del castell i, fins i tot, en l'asta de la torre de l'homenatge, la llum rosada de l'alba hi va pintar, onejant alterós, l'Estendard de les Tres Taronges.
La grogor del sol va esvanir el somni i va fer tornar les maresmes i els pujols, els arbres i les penyes, l'escuma i les platges... Aleshores vaig córrer, vaig tornar al campament, vaig despertar Poncet, Guiós i els cinc monjos de la nostra escorta i els vaig arrossegar fins a la llinda del boscarró, al cim del pujol, per mostrar-los la badia de Ponent i el lloc on havíem de bastir Ciutatnova.
I arribaren els montcarraners, amb ginys de construcció, i de primer eixarmaren el pla i la badia, mentre els picapedrers obrien canteres i n'extreien carreus i llambordes, i els mestres d'obra feien dibuixos i es construïen bòviles per coure teules, els fusters tallaven els arbres, en feien taulons i preparaven bastides, marcs, cabirons, bigues, portes, porticons i finestres.
Tres mesos va durar la feina, tres mesos per tal que el meu somni s'acomplís i quan les murades encerclaren carrers i places, cases i jardins, palaus i fonts, quan al pujol s'alçà el castell i a la torre d'homenatge hi voleià, portat del puig per Poncet, l'Estendard de les Tres Taronges, arribaren Roger i Garidaina, ell cenyint Eina de Pau i ella embolcallant-lo amb la llum daurada de l'Estel del seu front. Els seguien monjos i agermanats, pagesos i vilatans, hostalers i marxants, corrua feta d'illencs que volien assistir a les festes de la coronació de Roger, portador d'Eina de Pau, company de Garidaina, Matadora del Drac.
Guiós, Poncet i jo esperàvem els nostres amics i senyors a l'entrada de Ciutatnova i tots els montcarraners, que havien redimit la seva culpa amb la construcció de la vila, s'arraïmaven pels carrers dels voltants de la Porta del Puig i cridaven visques als herois de llegenda.
Si tres mesos havia durat la construcció de Ciutatnova, tres dies i tres nits va durar la festa de benvinguda al soldat de fortuna i a la descendent de la nissaga del conqueridor i del rei Nolas. Tres dies d'àpats, amb totes les menges de l'illa, cuinades per tots els hostalers de l'illa; tres nits de ball, al so de les xeremies, dels flabiols, de les guitarres, dels guitarrots; tres dies i tres nits de viure pels carrers, amb el llaüt sota el braç, recitant les meves composicions als ciutadans i als forans, als pagesos, als monjos, als menestrals, als marxants...
I el quart dia, a la plaça del palau, una gernació esperava la sortida de Roger i Garidaina. A primera fila, Guiós,.
Poncet i jo, i els priors Tòlit i Gosost, i els capitans agermanats, presidits per Aunit i Jaco.
Quan el portador d'Eina de Pau i Estel d'Or van sortir de palau es féu el silenci. Roger vestia les seves robes de soldat i duia a les mans, nua, Eina de Pau. Garidaina duia posada la túnica verda que li havia regalat Abultó, senyor dels Grans de l'Abisme i l'Estel del seu front era un esclat d'or.
I llavors Tòlit, degà dels monjos de l'illa, avançà dues passes i se situa davant de Roger. Duia a les mans el collar de Nolas que havíem trobat al cofre que surava en els fems del catau de la Bèstia i que els Grans havien forjat de bell nou. Era símbol d'autoritat i qui el portés seria rei de Montcarrà. El prior alçà el collar i el passà pel cap del portador.
—Aquest collar et pertany, Roger d'Adià, portador d'Eina de Pau. Ets el rei que Estel d'Or i el seu poble han triat i els teus fills seran reis com tu mateix.
I, heus ací, que s'acomplí la darrera profecia de la dona-peix de la Mar Gran. Perquè Roger va fer una reverència, es va treure el collar del coll, el va tornar a Tòlit i va dir:
—No seré rei, prior, per voluntat meva i perquè les profecies així ho anunciaren. Conserveu aquest collar com a símbol del poder del poble. A partir d'aquest moment, Estel d'Or i jo hem decidit que l'illa de les Tres Taronges sigui regida per un consell format pels batlles de les viles, pels capitans dels agermanats i pels priors del monestirs. Que ells facin les lleis i les facin complir i que cada quatre anys, el poble, lliurament, triï els seus governants. L'època dels reis ha passat i no us calen monarques, sinó homes i dones com vosaltres que tinguin la vostra confiança i defensin el vostre dret a viure lliures i feliços...
—«Seràs rei i no ho seràs, Roger»... —va mormolar Poncet al meu costat—. Ara ja podem dir que totes les profecies s'han acomplert i que comença una nova època.
El Puig del Gegant, malgrat la poca alçada que tenia, en comparació amb la Serra de Tramuntana, s'enfilava alterós enmig del pla, voltat d'altres pujols més baixos que li feien companyia.
Un camí de ferradura giragonsava pel pendís, amb barrancs ara a la dreta, suara a l'esquerra, coberts de llentiscle, argelaga i arços que tot just florien, encara sense fullar.[...]
A mesura que pujàvem, el pla se'ns mostrava divers i magnífic als nostres ulls: al lluny, blavenca, la Serra de Tramuntana. A l'endemig, el camí ral, voltat de possessions, camps de conreu, ametllerars, prats i horts. Una mica a l'esquerra, el bosc d'alzines que havíem creuat i la intuïció del Camp Fosc, com una taca d'humitat en el verd polsós de les alzines. I molt a llevant, gairebé invisible, les torres de la ciutat de Montcarrà, daurades pel sol ixent.
La torre tenia una única habitació circular, de parets de pedra, sense tapissos. Les finestres, allargades en forma de tronera, tampoc no tenien finestrons. Un llit sense matalàs, un tamboret, una taula i un rentamans en un racó eren tot el mobiliari. Hi havia, a més, llibres a balquena que entapissaven les lloses del terra, cobrien els ampits de les finestres i s'amuntegaven seguint la rodona de la paret. Llibres vells, polsosos, lligalls, munts de paper... Enmig d'aquest desori, una mena de monjo, vell com el temps, seia damunt d'una pila de llibres, mentre consultava un pergamí. Una mena d'halo lluminós brollava de la seva crinera blanca que es confonia amb la barba que li arribava a la cintura. En sentir-nos arribar va alçar la testa i ens va mirar amb uns ulls negres i punxents com una espasa, uns ulls que despullaven l'ànima i penetraven fins al moll de l'os, fins a l'essència mateixa d'allò que miraven. Crinera, barba i ulls. I unes mans nuoses com branques de roure, això es tot el que recordo de l'Home Savi del Puig del Gegant. I una gran pau, com si en aquell recinte no hi pogués entrar ni un bri de la maldat que cobria el món i amenaçava l'illa amb el flagell de la destrucció.
—Us esperava, Roger —va dir l'Home Savi, abans que ningú, ni tan sols Gosost, gosés parlar—. Us esperava de fa molt de temps... Us heu retardat.
La seva veu era com el so d'un llaüt màgic i, alhora, com un tro llunyà, com l'aigua dolça d'una pluja de tardor i al mateix temps com una bufada de tramuntana a les costes de Bròtil. Acaronava com la mà d'una àvia i tallava com l'espasa d'un guerrer.
—No ha estat per culpa meva, senyor —va respondre Roger, amb humilitat—. Al Monestir dels Rogets em necessitaven i m'he atardat a ajudar-los. Però ara m'adono de la urgència de parlar amb vós.
—Veig que també us heu aturat a la cabana del Bosc que encercla el Camp Fosc —va dir l'Home Savi, fitorant amb els ulls de foc l'embalum que Roger duia davall el braç.
—El Destí, senyor, ens hi ha menat —va contestar Roger i, mentre ho deia, va dipositar ais peus de l'Home Savi l'embalum—. La veu del passat a la cabana va dir clarament que us pertanyia, senyor.
—Us ho agraeixo, Roger. Només un home com vós podia sentir la veu. L'oïda d'un home qualsevol no hauria estat capaç de destriar-ne el sentit.
L'Home Savi es va ajupir, va desfer l'embalum i en va treure una espasa. L'empunyadura era de banya, gastada per l'ús, i la fulla, oscada, havia perdut el tremp i estava rovellada pels anys. Les mans de l'Home Savi van agafar l'arma, la van alçar com una ofrena i la van atansar a Roger.
—Aquesta és l'espasa del rei Nolàs, perduda d'ençà que Flocart governa seguint els consells de la Veu. Va ser forjada fa molt de temps i jo hi vaig gravar una divisa. Encara la podeu llegir...: «Justícia porta Pau - Injustícia porta Guerra.»
I mentre llegia la divisa va semblar com si l'espasa recuperés una antiga dignitat i, durant uns breus instants, va lluir sense osques, trempada de bell nou. En acabar-se el conjur, però, la lluïssor va desaparèixer i l'espasa va tornar a ser un bocí d'acer rovellat.
Roger tenia el posat greu, hieràtic i senyorívol d'un rei de l'antigor. Vaig recordar la profecia que parlava d'ell, les paraules de la dona-peix i vaig comprendre que la decisió de passar pel Bosc d'Alzines, pel Camp Fosc i per la cabana no havia estat fruit de l'albir del soldat, sinó del Destí, que l'havia menat a l'illa, escrit de feia temps en els signes i en les paraules de l'Home Savi.
—I ara, amics meus, seieu i expliqueu-me noves del vostre viatge —va dir, tot d'un plegat l'Home Savi, deixant l'espasa damunt la taula.
Roger, amb el posat de comandament que li era natural, s'avançà una mica del grup i va cridar:
—Oè! Gent del monestir! Oè, gent del monestir! Un guaita va treure el cap i va respondre:
—Qui sou i què voleu?
Roger avançà una mica més i ampliant la veu amb les mans va cridar:
—¡Estrangers i gent de pau que venim de Sumir, on vam arribar ahir després d'un llarg viatge per mar!
—I on aneu, si es pot saber? —va replicar el guaita, amb desconfiança.
—¡Ens dirigim al Puig del Gegant per parlar amb l'Home Savi que hi viu!
—I què voleu de nosaltres? —continuà preguntant el guaita.
—¡Un racó vora el foc, una mica de menjar calent i una màrfega per passar la nit! —va contestar Roger, amb fermesa.
El cap del guaita va desaparèixer. Tots vam romandre quiets fins que, després d'una bona estona, el lloc del guaita fou ocupat per un cap de crinera i barba blanca que va parlar així:
—Heu parlat amb la gent de Sumir?
—¡Sabeu bé, senyor, que Sumir està desert, perquè els homes s'han agermanat i les dones, els nens i els vells són en aquest monestir!... —va contestar-li Roger.
—Heu vist soldats, quan veníeu?
—Ni l'ombra d'un armat, senyor. ¡El camí de Sumir aquí era desert!
—Heu dit que sou estrangers... D'on?
—D'Adià, enllà de la Mar Gran!
El cap venerable també va desaparèixer. Vam sentir, aleshores, sorolls rere la porta, com si retiressin la barra i fessin córrer el forrellat. Efectivament, la fusta clavetejada va girar damunt les seves frontisses i aparegueren quatre homes, vestits amb túniques vermelles i armats amb espases i llances, que servien d'escorta al vellet que ens havia parlat.
—Entreu!
La porta de la murada s'obria a un pati enllosat, ple d'homes amb la túnica vermella, torxes enceses i armes nues que ens voltaren desconfiats.
—No tingueu por —ens tranquil·litzà el vellet—. Sóc Tòlit, el prior del monestir, i aquests són els meus monjos. Efectivament, tenim refugiats al monestir les dones, els vells i les criatures de Sumir i ens malfiem de tothom, perquè d'un moment a l'altre poden arribar els soldats del rei i atacar-nos... Sembleu gent de bé. Us dono la benvinguda al monestir.
El sol s'havia amagat rere la carena de les Muntanyes de Tramuntana, la Serra, l'anomenaven els illencs, i una llum blava, amb un matís de groc, encara, il·luminava la nostra navegació.
Sumir era un poble que s'enfilava pes pendissos, voltat, per la banda de terra, de tarongerars, ametllerars i camps de conreu. El moll dels velers era ben buit i no hi havia cap barca al moll dels pescadors. Tampoc no hi havia gent als carrers costeruts de la vila que anàvem destriant a mesura que ens hi acostàvem. Ni gent ni animals: hi mancaven els clapits dels gossos, els miols dels gats, els renills de les eugues, els escaïnaments de l'aviram, els brams dels ases, el bruel de les vaques i el bel de les ovelles..., ni tan sols hi havia en l'ambient la piuladissa d'ocells, pròpia d'una terra tan ufana. Fins i tot les gavines que havíem topat a les envistes de l'illa i que ens havien acompanyat amb els seus xiscles, ara havien fugit.
—Poncet, amic, no m'agrada gens, aquest silenci...
—Ni a mi, Guiamon, ni a mi... Un encanteri ens ha fet arribar sans i estalvis..., però em penso que el mateix encanteri ha buidat aquest poble...
Amb una suavitat digna del millor pilot de les costes d'Adià, la força que ens empenyia o que ens arrossegava, va avorar el vaixell a l'andana del moll. Cori va donar ordre que els mariners llancessin l'àncora i baixessin la passarel·la, però ningú no gosava desembarcar.
Roger, amb un gest de decisió, la mà al mànec del coltell que duia a la faixa, va atansar-se a la passera. De dues gambades es plantà a l'andana del moll, va mirar amunt i avall, cellajunt, i ens va cridar:
—Baixeu a terra!
Quan tots els homes de bord, mariners, capità, el Misteriós Viatger, Poncet i jo vam ser al moll, se sentí un gran tro i una veu dolcíssima i llunyana que cridava:
—Adéu, Roger, noble soldat de fortuna! Jo he complert el meu tracte... Però recorda que t'has de guardar de les veus afalagadores i dels amics traïdors!... Que l'aire de l'illa de les Tres Taronges t'inspiri el Valor que necessites per recuperar l'estendard!... Adéu, Roger, adéu!
I mentre tots miràvem embadalits cap a l'entrada de la badia, d'on semblava provenir la veu profètica de la dona-peix, el Falaguer s'enfonsava a les aigües tranquil·les del port de Sumir.
Vam romandre una bona estona mirant la nau que ens havia dut a l'illa i que ara reposava damunt una catifa d'algues, com si l'esforç que havia fet l'hagués retuda per sempre més.