Aquestes coves de Manacor són més íntimes que les d'Artà. Com si diguéssim més de família. Així com allí, el Gran Arquitecte – com dirien els francmaçons- va voler fer grans catedrals, aquí es va acontentar de fer sales petites, però ben decorades amb arabescos fantasiosos. [...]

Són petites, però són complicades, i en aquesta complicació i a un guia aficionat que no sabia per on anava, es deu la pèrdua de dos amics i la troballa miraculosa que tingué lloc en aquesta fosca.

Aquest fet ocorregué fa vint anys, i les víctimes interines varen ésser En Llorenç i Riu, secretari del "Cau Ferrat", l'oncle del secretari, i el guia, esca del pecat d'aquest fet. [...]

Al cap d'hores de caminar i d'anar d'una banda a l'altra, varen veure que l'atxa de vent s'anava acabant per moments i la varen dividir en quatre parts perquè els durés més estona; i el que encara és més terrible era que, per mor de la humitat, els mistos ja no s'encenien, i, per no quedar-se a les fosques i conservar el foc per quan convingués, varen determinar d'anar fumant un cigarro cada u, per torn.

Per al guia i per a l'oncle, molt bé, perquè, fet i fet, ja eren fumadors; però quan va tocar en Llorenç, com que no havia fumat mai, es va fumar el primer cigarro i li va venir el primer mareig.

Marejats i mig a les palpentes, veuen una cosa clara; s'hi fiquen de peus, i era un llac, que després ha dut el seu nom, en record d'aquella tragèdia.

Aquell llac té un misteri que no hi ha paraules per descriure'l. És un estany que dorm, ja fa segles, allà en el fons de la terra; un estany quiet com la mort. Aquella aigua, que mai no s'ha mogut, no té un plec ni una irisació. A baix, com en llit d'argent, s'hi veuen les estalagmites, com guardades dins d'un cristall, i és tan sedós, aquell cristall, que un sent desig de dormir-hi a dintre.

De primer, es pugen uns graons, després se'n baixen d'altres, es veu una bauma fosquíssima i s'entra a la boca de la terra.

Dintre la gruta on s'ha entrat, encara es veu un xic de claror. Una llum tan blava i tan feble, que sembla un sospir de llum, una clariana de presó o un ble d'espelma que s'acaba i es va apagant... apagant... i bona nit!... Ja s'és a les fosques.

Aleshores amb l'atxa que portem, la fantasmagoria comença. Tot lo que es veu ja és cosa somniada. Amunt s'endevina una nau; a un costat es veu una ombra que va a parar al no acabament; aneu enllà, un pou us enfonsa, i un va baixant, va baixant sempre, i tant baixeu, que arriba un moment que ja no voleu pensar en la tornada, per a tornar-vos-en enrere.

Aquesta impressió del no veure-hi és, potser, la impressió més pregona que un s'emporta de la cova. Aquell adéu a la claror us dóna fred, us fa esgarrifar. Un sent la fredor de ser cego, l'angoixa del desconegut, la buidor de la manca de sol, i per més que un reflexiona que allò és cosa de moment, de tant en tant un es toca els ulls, els obre i els vol obrir més, i sentint, i sentint que ni així hi pot veure, un sent que s'ofega de vista, i s'amarra a la llum de l'atxa, com si fos sa sola esperança.

Lo primer que es troba, a l'entrar a Palma, és Es Born. Es Born és el rovell de l'illa, és allí, on hi passa el meridià, és el pinyol, el cor i l'ànima.

Es Born és un passeig i una plaça amb arbres de totes les mostres que crien a les Balears, resistents an aquell sol que dèiem i a l'eixut municipal, i amb cases de totes les alçàries i de totes les arquitectures, des del palau senyorial, sobri d'històries de decorat bell i proporcionat de línies, fins a les cases modernistes, amb els jocs de cal·ligrafia que té aquest estil capritxós dels arquitectes noucentistes d'idees avançades.[...]

En Es Born, més que per al brogit, sembla que tot sigui preparat per al noble exercici de seure. A l'entrada i a l'eixida hi ha quatre esfinxs de pedra. L'esfinx és un animaló d'amfibologia enigmàtica, que sol estar recolzat per tots els països de la història on s'han criat aquest bestiar; però les esfinxs d'Es Born no sols s'hi recolzen; s'hi asseuen, per no gosar dir que s'hi ajeuen. Tenen uns posats tan mandrosos, tan adormits, tan encarcarats, que estem segurs que, si alcessin, no es podrien tenir dretes i tornarien a seure, i ja no hi hauria qui les fes moure. a més, de llarg a llarg, hi ha bancs de pedra, disposats perquè hi seguin les majories; hi ha cadires de ferro, reixades, per a les classes superiors, i balancins a tots els casinos, per a tota mena d'associats, i si algun no troba setial, tampoc crec que estigui privat que s'assegui allà on pugui, gaudint tothom, amb llibertat del repòs que tot ciutadà té dret legítim a gaudir, i que per alguna cosa ens costa tanta sang, tants màrtirs i tantes guerres.

Aquest seure d'Es Born és tan simpàtic, que no voldríem altre càstig per a les nostres culpes i pecats, que ésser condemnats a cadira perpètua en aquest llac de beatitud, de calma, de polsina daurada. La gent s'hi passeja a poc a poc i no destorba el que passa; la música que hi toca els dijous, toca baixet i a dos per dotze per no despertar els somniosos; les noies surten en processó fetes de cares ideals que enamoren sense exaltar; els cotxes caminen al pas, per a no fer remoure la grava; els joves d'aquells balancins es venten silenciosament, callant i mirant aquelles noies; dalt dels terrats hi toca el sol, que dubta entre anar-se'n i quedar-se, per no haver de tornar l'endemà; enllà d'enllà, es veu el mar, silenciós també, per no desvetllar els barcos i els que hi dormen dintre, i fins l'aigua d'una font, que surt de sota quatre tortugues, raja amb prudència i quietud, per rimar amb tot lo que la volta, no sabent-se com la tassa de la font dels lleons de l'Alhambra, si és l'aigua la que escolta la gent o la gent la que escolta l'aigua.

Oh, Born beneït, quin remei ets per a tots els que estan cansats de córrer sense anar enlloc! Déu te conservi el teu repòs, per a consol dels desesperats del brogit de la civilitat! Déu ens hi doni una cadira en temple del seure!

Tirant enllà, seguint la platja que forma el braç de la badia, es veuen, estenent les ales, un rengle de molins de vent.

Aquests molins de vent són vells. Són tan vells, que n'hi ha alguns que ja no els queden veles; als altres els pengen els braços; an aquests, el sol els ha corcat; a molts, com un vaixell vell, només els queda l'ossamenta; però els queda la blancor, i veure'ls blancs, damunt del cel blau, morts i tot i desmantelats, són una visió bellíssima.

Posats de rengle, vora del mar, s'aguanten ferms com la tradició, i es defensen del modo que poden de les cases lletges que els volten i que, mateix que una mala herba, se'ls estan menjant les arrels. Allí, cases de cartó-pedra, amb aquella fredor simètrica que solen tenir els coberts que s'aixequen. Allí, dipòsits de benzina i magatzems de terregada, destil·lant aquella negror que destil·len certes indústries. Allí, barraques amb emparrats que la pols no els deixa fer raïms. Allí, fàbriques d'aquelles coses que les ciutats se les treuen fora, i allí tot lo que fa nosa, voltant aquells pobres molins, que s'enfilen cap amunt, perquè tenen por de tacar-se.

No crec que es pugui veure un temple que amb més simplicitat de medis arribi a més alta bellesa, que en menys ratlles hi hagi més art; ni que amb menys medis de construcció s'aconsegueixi més gran harmonia. Si els edificis s'afinessin, diríem que és un orgue immens, que està afinat a quart de to: si es comparés amb una campana, diríem que, fent-la dringar, ha de sonar melodiosament, i si es pogués comparar amb un vaixell, diríem que ha de navegar sense una arruga a les veles. Les columnes són tan esveltes, que no acaben en lo alt: es difumen. Les naus són tan amples i perfectes, que no tenen punt d'unió i no se sap on s'abracen. Els finestrals són tan hermosos, que no reben la claror: la van a cercar allà: en el blau; i allí, en el fons l'altar triomfal rep una llum tan d'ultracel, tan suament divinitzada, que si la glòria baixés, entraria per aquest absis. Ajunteu-hi, ara, un color sever, patinat, com un reliquiari; un color de llosa sepulcral, un color de perla ennegrida, o un color de vella armadura; ajunteu-hi el reflex d'alga que ve de les ones del mar i les guspires de cadmi que baixen dels finestrals; ajunteu-hi les llumenetes dels cirials i de les llànties, com ànimes en processó, i la boirina de l'encens, i les brillantors dels altars, i les foscors de les capelles, i formar l'arca santa més imponent i somniada que hi pugui haver damunt la terra. Aquest temple és una gran flor del jardí de la humanitat. Poques vegades els homes hauran fet servir la matèria per a espiritualitzar-la tant. Són moments feliços del món. Moments en què el misticisme es cristal·litza en obra d'art, en què el pensament es reclou, i l'anima agafa forma. La Seu de Palma és una illa que ha nascut al cor d'una altra illa.

Beneeix i beneeix Mallorca, per ser la més bella de totes.

Cap com ella, per al plaer dels ulls i el consol de l'esperit; per a enviar-hi els malalts de la malaltia del frisar; per a dur-hi els convalescents del mal de viure a corre-cuita; per a curar-hi els histèrics, els neguitosos, els enfebrats. Cap com ella per anar-hi a viure sense rellotge, sense brúixola i sense arrencar fulls del calendari, i per no saber l'hora en què es viu i per adonar-se de què es viu, i cap com ella per a servir de sant hospital de l'ànima.

Aquestes illes, damunt del blau, ja la Mare Naturalesa les deu haver voltades d'aigua perquè el Continent no les embruti. Són bocins del nostre planeta, que encara els homes no han fet malbé. Terres verges de lletgesa, perquè hi puguin niar els poetes.

Beneïdes sien, i que déu les guardi!

Beneïda sia Mallorca!

Beneïda l'Illa de la Calma.

Deià és un altre "pessebre". Una iglésia al replà del cim, amb un xipreret al costat. Un grapat de cases a l'entorn, que les han tirades allà on caiguin. D'altres, avall, i d'altres més avall, escalonant-se i estalonant-se, les de sobre a coll de les de sota, i totes posades de cara, amb el mateix color de suro, i els ulls oberts, que són les finestres. si el Giotto o  un altre primitiu hagués hagut d'inventar un poble, l'hauria fet com Deià. Només hi manca una motllura, i muntar-lo com un retaule.

Al peu del retaule, com la molsa, hi ha els fruiters, i n'hi ha tants i estan tan espessos i units, que no se sap com destriar-los. D'una figuera en surten raïms, i és que hi ha una parra que els hi dóna. De la parra en surten les prunes que una prunera hi entortolliga, i la prunera fa taronges que li deixa un taronger que no té prou lloc per a granar. la unió de verds és tan barrejada, que, per a definir-ne el color, se n'hauria de dir... color d'arbre. És el paisatge entrellaçat. Tothom creix, floreix i dóna fruit, com per a treure's un pes del cor i per a fer-ne acatament i ofrena a les casetes de "pessebre".

El «Terreno»

El Terreno ve a ésser el Vallcarca, el Putxet o el Tibidabo de Palma.

És el lloc on els bons burgesos se'n van a reposar, a l'estiu, del que hagin pogut fer a l'hivern.

I és on van a canviar de calor.

Arriba un moment que, de tant suar, de tant prendre sol a totes hores, de tant l'estiu fer de les seves, l'home es diu: «Aixequem-nos i anem a suar més enllà; aixequem una il·lusió, o més ben dit, una torre enlaire, i fugim d'aquest forn que ens asseca». I aquest enlaire, per als palmesans (homes de bon acontentar), és un enlaire d'uns trenta metres.

Això sí: aquesta suadora, aquestes termes en comunitat, són en un lloc tan delitós, tan bell i tan illa, que s'hi pot patir de calor, encara que sigui pagant per tenir-ne. Al cim del turó, el castell de Bellver, un castell feudal que no feudaleja, amb una torre de l'homenatge, i merlets, i fossos, i espitlleres, com si realment hagués de servir per altra cosa de la que serveix, que és embellir la muntanya i donar-li una silueta d'una bellesa sobirana. Sota el castell, un bosc de pins, amb una flaire de resina tan saludable, que retorna, i tan abundant, que els barcos que passen en surten més enquitranats; més ensota, les torres-llotgetes, per als que paguen més per a tenir fresca; després les torres-butaques, per als menestrals de la salut, i a baix, a la carretera, els que respiren modestament; però, en tot, un amfiteatre amb mar per a tothom, igualtat de cel i el mateix esplet de blavor, una d'aquestes blavors que, així com el sol moreneja els que el prenen tot el jorn, sembla que hagi de blavejar les   cares dels que la miren.

Aquestes il·lusions de burgès, aquestes torres d'amfiteatre, vistes de lluny, són tan lleugeres, tan blanques, tan colorides; la verdor els escau tan bé, obren tant els pulmons al mar, que sembla que no pugui ésser que s'hi pugui suar tant, a dintre.

Però, ¿què hi fa la suor, quan ve de gust i quan no és guanyat el pa amb la del front, segons canten els Evangelis, sinó exercint el Sant No-Fer- Res? És tan bo tenir casa pròpia i arribar a ésser propietari fins del sol que caigui al terrat! Tenir banyera natural! Ésser amo d'una torratxa des d'on es vegi la badia més bella que es pugui somniar, encara que un s'escaldi per a veure-la, i tenir un tancat amb una horta per a poder-hi maniobrar! Els gustos de cada u s'hi demostren amb un esplet que es pot dir que n'hi ha per tots els gustos. El que li dona pels planters, demaneu-ne, d'agricultura: geranis, rosers, cols, llessamins, faves, clavells, escaroles; una barreja de flors, de fruiters i d'hortalissa, que sembla estrany que en tan poc lloc hi puguin tenir tanta avinença. El que té afició al bestiar, conills, gallines i pavos reials, tots en una mateixa gàbia, com una arqueta d'un Noè, modesta i sense pretensions. El que és amant dels objectes d'art, boles de vidre de color, d'aquelles que s'hi veu dintre tota la torre i tots els veïns; un indi de terra cuita, dels que va portar Colom de mostra, o una Minerva d'alumini; i qui li ha donat per la pintura, cada marina mercant que, si no es tingués el mar natural per a comparar-ne la semblança, es podria dir que belluguen. Hi ha la torre d'un català que ha encastat plats a la fatxada, com un escudeller estilitzat. Hi ha qui ha omplert tota una estàtua amb petxines i petxinetes, com una pigota marina; i n'hi ha un que, en lloc de tenir ocells, té peixos engabiats en uns aquàriums de lloguer, tan avesats a estar presoners, que si caiguessin a mar, es perdrien i es marejarien. No hi ha il·lusió que no tingui lloc, ni somni que no tingui local. La imaginació més volcànica d'un senyor Esteve català no hi podria afegir res més. Allò no són torres. Són celdes del convent de la burgesia.

I tot això, vist en conjunt, té una claredat en to blanc, i una finesa de matisos i una dolcesa de colors, que sembla impossible que tantes cases, que tractades d'una a una, cada una se'n va a les seves, a l'acoblar-se totes juntes, puguin lligar tanta harmonia. Ve a ésser mateix que un mosaic, que pedra per pedra, són... una pedra, i, reunides, formen dibuix, o com les llanes d'una catifa, o com les tecles d'un harmònium. El Terreno és un cigne blanc, del que cada casa en ve a ésser una ploma.

I per a... no fer res..., quin Terreno! Demaneu-ne, de distraccions d'aquelles que no cansen mai! Si vols pescar amb canya, ho tens tot... menys el peix que es deixi enganyar. Si t'agrada veure eixir el sol, no tens de fer més que esperar-lo assegut al terradet, i allí el veuràs com surt de l'aigua, amb una cabellera de flames; i si et dona per veure estrelles, hi tens el cel de bat a bat, i no n'hi manca mai una. A voltes es veu entrar un vaixell poc a poc, amb els flocs estesos, com si posés domassos al cel, i s'atura a la badia amb la mateixa majestat que si portés En Lohengrin. Després surt un vol de barques com si patinessin en l'aigua, i allà on va una van totes, com estol de peixos voladors. Ara udola una sirena que es plany d'haver-se'n d'anar; ara s'encén la farola, i destria or damunt de les ones, i, per fi, arriba la nit, i el port de Palma s'illumina, i una volior de llumets s'arrenglera en totes les ribes, com processó que passa.

En aquella hora no fa calor. El que fa són unes ganes de viure sens fer res, de dormir despert i d'ensopir-se, que un pensa: «Qui pogués ésser musclo!». Obrir la casa de tant en tant, perquè l'aliment vingués dintre, i que la closca fos una torre, d'aquelles torres un xic ingènues, però tan bellament assentades en aquell Terreno d'ensomni.

Lluc és el Montserrat de l'illa; però en lloc d'ésser un monestir enlairat com ho és el nostre, està enclotat dintre els penyals, voltat de tombes ciclòpies. L'iglésia està com enfonsada, com ajaguda en un panteó, que li han format les grans muntanyes. La Verge no veu la seva illa. La sent a sota. La sent per dintre, i sembla que s'estigui allí per escoltar més de prop els batiments del seu cor. Si les illes tenen ànima, la Verge seu en lloc de l'ànima.

Un cop vista la capella, es comencen  a baixar costes i penyals avall altra volta, i se'n troben tants i tan immensos, en surten tants de tots els revolts, que si la semblança no fos lletja, ens exposaríem a dir que s'arriba a patir del mal de pedra.

I caminant sempre per a deslliurar-vos, trobeu uns gorgs d'aigua puríssima que estan tan voltats de pedra que, al caure del xaragall, hi dringa com una moneda. En trobeu com el "Gorg blau", que aquesta pedra l'enclou tant, que vista allà al fons, la llenca d'aigua sembla una tira de cel que ha caigut dintre del torrent, i per fi a l'eixir de l'avenc, en veieu una que és la més gran que es pugui veure enlloc més. Passa de mil quatre-cents metres! Està arrelada dintre el mar, i li diuen el "Pic major", i des del cim d'aquella llosa podeu veure cinquanta pobles i una cinta de blau que us volta.

Aquest torrent de Pareis el formen dos espadats d'una alçària que dóna vèrtig, i deixen el lloc més just per tal que hi pugui baixar el pedruscall d'aquelles muntanyes immenses. Tantes ne baixen i rodolen, camí de la gola del mar, que el torrent no pot engolir-les, i els blocs gegantins s'apilonen els uns damunt dels altres, formant un daltabaix de penyals, que sembla que han caigut d'un astre.

Pel mig d'aquests enderrocs, el viatger hi té de pujar, ficant-se pels caus i les esquerdes, acotant-se aquí i enfilant-se allà, perdut a la casualitat d'aquell laberint de pedregam. Hi ha pedres que us vénen damunt com una llosa de cíclops, i hi teniu de passar per dessota, fiant-vos de que, si han jagut tants segles, bé jauran una estona més i no cauran pas per vosaltres. N'hi ha que us barren el pas, i teniu de pujar per damunt, enfilant-vos mateix que formigues. com més ne pugen, més se'n veuen. N'han baixat de tota l'illa, i lo estrany és que, al mig d'aquesta afrau, que us arriba a semblar que s'ha rebolcat la terra, trobeu una basseta d'aigua que dorm en llit de sorra, i és tan fina i tan transparent, que si hi ha alguna flor, s'hi atansa i es diria que hi ha anat a beure.[...]

Però un va pujant amunt sempre, i entre espadat i espadat, el mar sembla que també puja, i per aquella escletxa immensa, que formen els murs dels penyals, el veieu que es va enfilant mateix que una cortina blava... fins que la terra es va estrenyent i arribeu a un lloc que se'n diu l'"Entreforc" per la confluència dels espadats, que sembla que us encloguin dintre.

Aquest "Entreforc" és ja la fi. Sembla que s'ha esberlat el món. Això no pot ésser més que un gegant que, volent eixir de l'illa, es va fer lloc amb les espatlles i la va escruixir, i la va esquerdar. El llit del torrent és tan estret, que els penyals que han caigut dels cims s'han enclòs entre els espadats, i, com que n'han anat rodolant d'altres, han anat formant una nau de bocins d'illa despresos, i el torrent passa per sota com per dintre unes catacumbes.

Per sota d'aquest temple ciclopi –el més gran que pugui existir-, l'aigua que hi passa s'hi ha adormit. No rep més claror que la dels finestrals que s'albiren dalt del cingle, formats per l'esqueix de les penyes. Hi dorm amagada en els avencs, i és tan neta, en aquella fosca, que no se sap on acaba l'aigua i on comença lo que es reflecteix. Dalt de les naus, obertes al cel, hi xisclen els esparvers, i com que el crit va rebotent de pedra en pedra i de cingle en cingle, l'eco arriba a baix tan feréstec, que sembla un cor infernal d'harpies. Ajunteu les estalactites, que degoten sang de  muntanya, i la molsa que cria la humitat, en aquells llocs que no han vist mai el sol, i, així i tot, no tindreu mai idea del que és aquell avenc. Són les entranyes d'un monstre, o una ferida feta a l'illa.

Allí, en el fons, en un cim immens, fet per niar-hi els esparvers, es veuen unes ruïnes que són les del Castell del Rei.

Unes ruïnes i un castell, que en aquells bons temps d'En Víctor Hugo eren un plat per a fer poemes, i si podien tenir un xic d'heura pujant per la columneta, i torre de l'homenatge, i pont llevadís i barbacanes, ja era cosa d'entendriment per a totes les ànimes romàntiques.

Avui en dia, en el ram de lo clàssic, han anat un xic cap avall, i això que, con més temps passa, més arruïnades estan les ruïnes. L'heura ha baixat tant de preu, que ja els poetes no la cotitzen; els llevadissos ja no es porten; no es volen murs esquerdats; no es concep un trobaire sense ésser Mestre en Gai Saber, i si existissin sirenes, de les que cantaven en les roques, ja hi hauria una companyia per fer conserves de sirena.

I és de doldre que sigui així, perquè si no ho fos, si els castells no haguessin perdut el prestigi, en té, aquest, de romanticisme! Arcs gòtics, tot just sostenint-se i retallant-se damunt del blau; soterranis dintre la muntanya; galeries que se sospita que anaven a parar fins al mar; murs que miren l'abisme, runa, bardisses i aquestes flors de colors morats, que sols es crien en les ruïnes, i tot això a cinc-cents metres, tallats a pic damunt les ones... Sí, no hi manca el romanticisme!... Per poc que un vulgui imaginar, de guerrers, de pirates, de moros, de dames, de patges, de feudals, d'escenes d'amor i de guerra, hi ha temes per a desbocar-se i fer volar la fantasia a dos mil cops d'ala per hora.

I el silenci? I la solitud? ¿I els voltors que passen planant o s'aturen en les muralles mirant l'abisme misteriós? I els falcons que es deixen caure com una bala de pedra damunt lo desconegut, ¿que no són per a impressionar, si estigués de moda l'impressionar-se? ¿I la immensitat de pedra, que aquí ja és una apoteosi? ¿I les muralles d'espadats que van fins a Formentor? ¿I els pins que es torcen mirant a baix, que no serien prou poderosos per a desbocar el pensament, si fos de bon gust el frenar-lo?

Però tot és tan gran, és tan immens lo que es veu del Castell del Rei, que, moda o no moda, escola o no escola, arriba un moment tan intens, que, com l'ànima no pregunta quan s'ha d'entusiasmar, un es llença a l'entusiasme dient:

—No hi ha moda que hi valgui. Lo gran sempre és gran per contar-ho.

I si un sabés fer versos, els faria descabellats, i cantaria amb lira i tot, encara que el prenguessin per poeta.

La calma té mida en aquest món, i el Castell del Rei us la fa perdre.

Pollença, a baix, destaca per gris. ja hem quedat que els pobles són rossos o bruns. Pollença és bru. No ens detindrem a descriure'l, perquè ja hem anomenat prou pobles, i ens en queden molts més pel camí; però sí direm que sa morenor és una morenor un xic austera, trista i gris, però harmoniosa. Els carrers tenen un color de pati de convent de monjos; les cases, d'hàbit franciscà, i el calvari, a dalt, amb els xiprers arrenglerats com fantasmes, sembla que anunciïn que el poble és poble de recolliment. Pollença té un decorat per a representar-hi misteris, o bé per a servir de marc en processons de Setmana Santa.

De dalt fins a baix, de prop fins al lluny, del pla fins a la muntanya, estenen al davant teu una panera de tarongers com un present de meravelles.

Tarongers petits, tarongers grans, tarongers verd-fosc, tarongers cobalt; allà on arriba la vista no veus més que puntets verdosos, de fulla fosca i de flor blanca, i les cases, les tanques, les masies i els camins, tot està colgat de tarongers.

La ciutat de Sóller és això: un estoig, una copa o una capella, per a guardar el tresor d'aquests arbres.

Si vols tenir una idea de lo que és aquella vall, tanca els ulls per un moment i pensa en un país de verdor, mentre flaires tarongina o et menges una taronja.

Sóller té una bona plaça, té les cases netes i boniques, com totes les de Mallorca; té patis amb testos i pilastres; té una església gran, carrers ben cuidats; però tot ho ofeguen els tarongers. Tot lo demés serveix de marc per fer-ne destacar la fruita.

Per això, el nom d'aqueixa fruita,  o és flor, va tan unida al nom de Sóller.

Al tornar a Sóller, primer reposen. Després se'n van a l'horta, es miren  aquells tarongers i reposen. Donen una volta a la plaça, cerquen els amics d'aquell temps, que els troben reposant a casa; se'n van a l'hort, on havien jugat quan eren infants, i reposen. Es fan una casa, cerquen aigua, i així que la tenen, reposen i es casen, i també reposen.

S'ho han ben guanyat. Això és cert. El que ha caminat per aquests mons quinze, vint, trenta o quaranta anys, si no reposa, és que no pot. I aquell que els ha corregut anant enllà, però mirant enrere per tornar al lloc de sortida, si és que no pot, ha d'ésser tan trist, que més li hauria valgut no moure's.

Reposen, doncs, i fan bé; i són tants a fer aquest treball, que, per fer-lo en corporació, han llogat un local exprés, que, sigui per recordar-los aquells temps en què venien taronges, en diuen "Sa botigueta".

Aquest casino o botigueta, com acabem de dir, és a peu pla, perquè no hagin de pujar els socis. És una sala espaiosa, perquè hi càpiguen tots els socis, i està voltada d'otomanes, perquè hi seguin a pler tots els socis. Al mig de la sala, que és molt gran, hi ha una taula amb periòdics, perquè s'esbravin a llegir els que encara tinguin la taleia de saber què passa al món. Hi ha taules per a jugar a cartes els que vulguin jugar tot seient, i a més d'això, hi ha... otomanes.

A la part del carrer, hi ha el campanar, i el qui no sap com passar el temps el pot passar escoltant campanes, que no paren mai de tocar, i és que en els pobles hem observat que, així com sempre tenen lluna, parlin o callin els calendaris, també li toqui o no li toqui, que ara quarts, que ara quarts de quarts, el rellotge no para mai. Les hores persegueixen les hores i o bé perden la corda i s'engeguen, o és que, com menys feina es fa, més se senten tocar... a totes hores.

Els socis de "Sa botigueta" les senten totes... i més n'hi haguessin, i s'avesen tant sentint-les, que mentre toquen, van dormint, i així que paren, es desvetllen.

Anant de Deià a Sóller, si quan s'hi va és per la primavera, així que s'és dalt del coll, se sent pujar, d'allà la plana, una gran flaire de tarongina. S'avença, tot fent giragonses, i a l'arribar al darrer revolt, com si diguessin "obre el cor", et donen a respirar una alenada de flors que t'omple els sentits de fragància. De dalt fins a baix, de prop fins al lluny, del pla fins a la muntanya, estenen al davant teu una panera de tarongers com un present de meravelles. Tarongers petits, tarongers grans, tarongers verd-fosc, tarongers cobalt; allà on arriba la vista, no veus més que puntets verdosos, de fulla fosca i de flor blanca, i les cases, les tanques, les masies i els camins, tot està colgat pels tarongers. Si vols tenir una idea de lo que és aquesta vall, tanca els ulls per un moment i pensa en un país de verdor, mentre flaires tarongina o et menges una taronja.

Sóller té una bona plaça, té les cases netes i boniques, com totes les de Mallorca: té patis amb testos i pilastres; té una església gran, carrers ben cuidats; però tot ho ofeguen els tarongers. Tot lo demés serveix de marc  per fer-ne destacar la fruita. Per això el nom d'aqueixa fruita, que no se sap si és fruita o és flor, va tan unida al nom de Sóller. Si mai, anant per l'estranger, veieu una tenda amb taronges, entreu-hi dient:

-Bon dia tenga.

I de dintre eixirà un solleric, us parlarà en mallorquí enrevessat del país on sia, us traurà una barriscada de taronges rodonetes, daurades, us preguntarà si veniu de s'illa, i si per atzar li dieu que sí, de venga i tenga no us deixarà, i us omplirà tant les butxaques de fruita de la seva vall, que al cap d'un mes d'anar pel món encara fareu flaire d'illa. Perquè els fills d'aquesta encontrada sembla que tinguin la missió d'anar a dur píndoles de llum a les torres de la boira. Al tenir setze anys, se'n van tots, i primer amb un carreronet, després parant la seva tenda, i per fi en grans establiments, a França, a Anglaterra, a Suècia, a Rússia, al nord d'Europa i allà a América, allí on van ells, hi va la claror.

Potser lo més calmós de l'illa i d'aquesta terra de la calma és el venturós port de Sóller

Amb un bocinet de riba, amb una renglereta de cases, amb una muntanyeta de pins i amb un mur de cingleres altes, per a recloure el mar de tot vent, n'han fet el port més quietó que pugui arribar a desitjar un capità de goleta per a passar-hi la vellesa.

Quan un pensa que hi ha tants ports que són un tràgic reclòs, i ara en surten vapors, i ara n'entren, i aquí descarreguen, i allí piquen, i les sirenes fan uns udols com si els trepitgessin l'hèlix, i encenen fanals de tants colors, que arriben a marejar, i un els compara amb el de Sóller, un també se sent capità i hi passaria la vellesa.

Aquí, el llaüt que no és ben blanc, no el deixen entrar que no es mudi. Si n'arriba algun brut de carbó, el fan anar a fer quarantena de netedat, i no el volen. a la sirena que gosa piular, li tanquen el crit amb una multa, i al que fa mal olor, no l'admeten. El port de Sóller no està per soroll. Ni el mar vol ones ni els homes crits. És un port de gent assossegada.

La cambra en què un dorm, a l'hostal, és petita, neta i sota teulat. Hi ha els sants que hi ha d'haver, per les parets corresponents; aquell rentamans tan escàs, que un se les ha de rentar d'una a una, perquè totes dues no hi caben; calaixera, amb els seus calaixos, i una finestreta tan xica, que se n'ha de dir de busto, perquè no hi cap mes que el busto.

La finestra és xica, però la claror és tan claror, en aquesta illa, que amb una escletxa ja en té prou per enviar a dintre la cambra una d'aqueixes llançades tan violentes de llum, que són el goig del local i la carretera de les mosques, i com que no hi pot haver finestró que no en tingui alguna, d'escletxa, la claror us entra al vostre llit, i les mosques no volen ésser menys, i, per no tenir controvèrsia, el millor que es pot fer es llevar-se.

Sortim a fora, i el poblet és una cançó de matinada.

Quin goig, per als ulls! Que bé s'hi respira! Quin alè de sanitat us entra dintre l'esperit! Tirant per la dreta, o per l'esquerra, els carrers són petits, són estrets, i pugen i baixen al seu pler, amb aquesta santa llibertat que tenen els carrers dels poblets, que Déu els conservi i els lliuri d'urbanització i simetria.

La urbanització se la fan ells, dintre els seus nius. I que ben feta! Les palles que hi duen i que es veuen, són netedat: quatre cadires, la seva taula i dos testos de flors; però dintre d'aquests interiors, només passant-hi per davant, s'hi sent tal olor de bugada, les cadires són tan senzilles, la taula és tan ben parada, tot és tan íntim i tan reclòs, que, si les cases fossin persones, diríem que són cases verges. La Beata Caterina podia haver nascut a totes.

Això és lo primer que es veu en el poblet de Valldemossa, perquè es veu des del carrer, i encara tapat per una xarxa que tenen penjada a les portes, que deu ésser per fer més íntimes i recloses les estades, o perquè aquelles mosques que dèiem no se n'hi vagin a viure.

Avall sempre, arribem al camp, i en diem camp per anomenar una vall que no és camp ni horta; no se'n pot dir jardí ni conreu. Figureu-vos un amfiteatre, que cada rengle d'asientos fos un hortet diferent, ple de coses harmonioses. Figureu-vos que un xic més amunt, on hi seurien les matrones, hi ha una vil·la senyorial, amb els respatllers de xiprer, i que a dalt, on hi hauria el poble, hi ha un espadat de muntanyes, perquè a les flors, a les verdures, a les plantes i als arbres fruiters, no els vingui cap corrent d'aire. Aquests hortets, o aquestes feixes, són tan endreçats, tan cuidats i arrecerats amb tant d'amor, que, en lloc de semblar cuidats per homes, es diria que una dona d'aquestes netes i feineres ha anat allí a fer dissabte i a posar les coses en ordre. Si ho goséssim dir, diríem que fins espolsen les tomaqueres. No hi ha cap fulla seca per terra. El fruit surt net, com de la capsa. Quan l'aigua ha regat, encara és clara, i de dalt fins a baix, les grades, els fruiters, les flors i les plantes, talment es diria que rimen. Si això no són versos, no hi entenem. Són èglogues, o el que sigui, que, quan els pagesos es posen a versificar amb el paisatge, no necessiten retòriques.

Però el protagonista, el cor i el tot, són aquells hortets de la vall, aquelles capsetes bucòliques, aquells jardinets de verdures, aquells rodolins de flor, i aquells caixonets de vida. Si no és el corn de l'abundància, són les arques del «Déu n'hi do», i un poblet així, de pessebre, que té horts per a tots, i un fossar endreçat, no es pot pas plànyer de la vida.