Edicions Nura (Ciutadella), 1978
Francesc de Borja Moll
Un jorn, tot sortint del cor
de la nostra Illa d'Argent,
anaren a l'Illa d'Or
un home i un pensament.
Aquell home s'arrelà
endins de la terra fraterna,
però el pensament volà
en dolça parla materna.
Duent or, duent argent,
encara va i ve a be-coll
de les ones i del vent.
Per açò, no estan llunyanes
¡oh, Francesc de Borja Moll!
les dues illes germanes.
La nuvia d'Algendar
Menorca estava lliurada
del jou dels mahometans.
N'Alfons Tercer d'Aragó
els havia derrotat,
manant que fos repoblada
l'illa de bons catalans.
Tornava a esser blava l'aigua,
el cel tomava a esser blau
i llavors fou quan la història
es féu romanç popular.
Estava aquell jorn de noces
el poètic Algendar.
Era gentil la núvia,
líric era el seu cantar;
el cabell tot ros tenia,
mes ros encara que el blat,
i tenia uns ulls immensos
color de l'aigua del mar.
Era imatge de Menorca
la nuvia d'Algendar.
Mirava lluny la nuvia,
mirava lluny, cap al mar;
tenia els ulls ben humits
com si volguessin plorar,
i era el seu cor un ardent
batec apassionat.
Allà enfora, allà a la ratlla
on es besen cel i mar,
es veia l'estampa airosa
d'un gran vaixell musulmà
amb les veles desplegades
com ales per a volar.
Era la nit clara, clara...
A la proa de la nau,
escrutaven ansiosos
els ulls de l'enamorat.
Allí estava la donzella,
allí l'estava esperant,
la donzella menorquina,
aquella flor d'Algendar.
Sortí sola la nuvia
de la cambra nupcial,
sortí plorant en silenci
i no volia plorar.
La nit li duia un presagi
que la feia tremolar.
Va penedir-se aleshores
i aleshores era tard,
car les seves mans
estaven presoneres d'altres mans.
El mar se l'emportà enfora,
però el mar la va tornar.
¿Fins quan l'illa restaria
esclava dels musulmans?
¡Ai, Menorca dissortada,
ai, nuvia d'Algendar!
El meu poble
Vist des del cim del pujol,
era el poble una joguina,
vora un mar tot de cristall,
amb unes cases petites.
Era una estampa infantil,
tan bonica...
Les xarxes secant al sol
sobre aquella arena fina,
tremolant les veles blanques
al contacte de la brisa
i volant –volves d'escuma-
arran d'aigua les gavines.
Vist des del cim del pujol,
era el poble una joguina.
El meu poble
Vist des del cim del pujol,
era el poble una joguina,
vora un mar tot de cristall,
amb unes cases petites.
Era una estampa infantil,
tan bonica...
Les xarxes secant al sol
sobre aquella arena fina,
tremolant les veles blanques
al contacte de la brisa
i volant –volves d'escuma-
arran d'aigua les gavines.
Vist des del cim del pujol,
era el poble una joguina.