Edicions 62 (Barcelona), 1980
Sento com l'home de l'hostal diu que el pescador ha tornat. Insinua un somriure mentre eixuga un vas de mala manera. L'estrangera vol saber més coses però l'home de l'hostal s'arronsa d'espatlles. La cortina de xarxa es mou amb somnolència, com si volgués amagar el que hi ha dins de la casa. Ha passat la nit a Eivissa, ho ha fet més d'una vegada, un dropo, això és el que és, crida la dona de l'home de l'hostal. Ui, a l'hivern desapareix setmanes senceres, ja se sap, ja se sap. Un mal home, no m'ho puc treure del cap. L'home de l'hostal acluca els ulls, com si sentís un gran cansament interior. I què hi fa, a Eivissa? diu l'estrangera, que de ben d'hora ja té un whisky a la mà. Què vol que hi faci? Va amb donotes, s'emborratxa, remuga la dona de l'home de l'hostal. Després torna, i bon vent i barca nova. Què diu?, fa l'estrangera. Doncs això, que el més calent és a l'aigüera. L'home de l'hostal enraona amb paciència, és que perd el cap quan només pesca morralla o pegellides. No és això, no és això, els homes sempre us defenseu. I l'al·lot, que un dia quedà xuclat, xuclat, els metges no sabien què tenia, i és que era un nen d'aquests que en diuen blaus, sap, que es queden sense sang, feia molta pena de mirar, s'ofegava, semblava un peix sense aigua, els doctors no li trobaven la cosa, i l'al·lot cada dia més escarransit fins que un dia li sortí un bleix molt fi i es va apagar, ja se sap, ja se sap, aquestes coses es queden molt endins i no s'obliden.
El dia s'ha aixecat ple de calma, només una pàtina suau cobreix l'horitzó. Ja no hi ha el blau cobalt d'ahir i l'aigua fa betes de color verd ampolla. Uns quants núvols es desfan en flocs. Les onades cauen, lasses, damunt del rocam. Hi ha molta pau. T'esguardo, Jordi, com si fos a les palpentes. Ens hem aixecat a deshora i avui no ens hem dit ni bon dia. Assegut damunt la sorra sembles endormiscat. El llibre de Gramsci s'ha embrutat d'arena però tu no t'adones.
La mar, brava, colpeja les roques. L'escuma s'enlaira i llepa amb fúria la sorra. La dona del pescador, que porta una bata de quadrets i xarxa al cap, mira amb insistència cap al far, cap a la Mola. El temps s'ha regirat de mala manera i l'home no torna. Sento com la dona del pescador explica a una estrangera que la barca era petita encara que forta. L'estrangera no sap què dir-li, la consola i veig que procura preparar-la per a la resignació. Uns altres estrangers, indiferents, suquen pa dins d'uns enormes bols de llet. El cel és de color burell i cap a ponent clapeja amb taques negres. Les onades insisteixen com si alguna força obscura les empenyés. L'una darrera de l'altra moren, furioses i fatigades, damunt de la rocalla. Hi ha una escala, tènue, matisada, de colors al mar: verd-ampolla-blau-cel-blau-cobalt.
M'agradaria fotografiar-ho, potser m'explicaria millor. Aquesta petita illa s'obre al mar tot formant platges solitàries. La gent de l'illa aguanta les figueres nanes amb pals perquè el vent, la tramuntana, hi bufa fort. Els bens i les ovelles pasturen vora les terres ermes. És una illa gairebé hel·lènica, menuda, que s'ha conservat quasi impertorbable des de la prehistòria.
La Natàlia seia damunt d'una roca, apartada de la casa. Mirava el mar, un mar de matinada. El sol encara no escalfava, però ho prometia. Els raigs de sol feien una estela damunt del mar en direcció a la Mola. Sentia les onades que gairebé en silenci besaven la sorra. La Natàlia seia vora un caminet de terra. Amb un pal, cada dia hi feia el mateix dibuix. Sempre esperava retrobar-lo, però cada dia les petjades l'esborraven. El dibuix era una rodona amb una creu i s'havia convertit en el seu amic. L'únic amic a l'illa. Quan li venia la pena, pensava que s'enfonsaria dins del mar. Començaria a caminar mirant cap el sol, a poc a poc. Quanta gent no ha mort així, tot penetrant lentament dins del mar, les butxaques plenes de pedres? A començaments de segle, més d'un poeta català, avui desconegut dins dels llibres de text, havia mort d'aquesta manera. Potser no entenien el seu segle, vés a saber.
(Ara la Natàlia sent el motor intermitent d'una barca que arriba a la cala. El soroll del motor li porta molts records: una de les vegades que es van estimar, fou en una casa mig abandonada a la vora del mar. I quan en Jordi la penetrava, passà una barca i amb la lluerna els il·luminà. El soroll s'extingí cap a mar i ells es prometeren que sempre ho recordarien.)
Deixà en Jordi Soteres amb la mirada perduda. Va acostar-se a la vora del far. Ja era el capvespre, el sol se n'anava pel ponent i feia que els cossos nus semblessin peces d'aram. L'aigua onejava, somnolent. Lluny, se sentia el so d'una guitarra. L'aigua verdejava i les roques tenien clapes daurades. Un cos nu s'aixecà part damunt d'una roca. Guitarra i rialles. Més enllà, una parella menjava pegellides. Una boia vermella, com un coàgul de sang, indecent, surava i es movia com si fos en un bressol.