Editorial Pòrtic (Barcelona), 1985
–Vull veure Barcelona! –digué.
I tots quatre s'aproparen a la barana de ferro, mirador incomparable de la ciutat gegantina. L'espectacle era impressionant i el grup restà silenciós una llarga estona. Amb les mirades esteses damunt el mosaic infinit, la massa boirosa d'edificis apareixia com un miratge torbador, i cadascú intentava de descobrir un campanar, una casa elevada o el cos ample d'una església.
–Que és bonic! –digué Gracieta a mitja veu.
–No cansa de mirar –féu en Manuel Martí. I no podien abandonar la miranda, embadalits davant el quadre de meravella que s'obria a llur davant.
–Explica'm coses, Joan –exclamà de sobte Sílvia.
–Què vols que digui? –respongué aquest.
–Tot això que veiem. Què és aquell campanar? I Sílvia allargava el braç i assenyalava amb el dit una punta de pedra blanquinosa.
–És l'església del Pi, i al costat hi ha la Catedral. Allí a l'esquerra hi ha la Sagrada Família. Allà a la dreta les xemeneies del Paral·lel. I la muntanya de Montjuïc, i la línia del mar al fons.
–Veus els dos braços de Santa Maria del Mar? –saltà Gracieta contenta.
–Veiam si trobes la plaça de Catalunya i la Rambla? –afegí en Manuel Martí.
–Sí, sí. Ja la tinc! És aquí, seguint el meu dit. Al fons hi ha el monument de Colom.
Tornaren a restar silenciosos fins que Sílvia féu un comentari, d'una manera espontània.
–Cada ratlla és un carrer. Sembla un dibuix molt gran. Es diria que són els camins d'una ciutat encantada, adormida en aquesta plana suau i voltada de muntanyes protectores. No es veuen ara l'agitació i el neguit, no apareixen les lluites ni les desavinences, ni se senten els crits ni les veus. Des d'aquí tot és quiet, adormit, immòbil. Afortunadament no es poden distingir els homes. Ells ho espatllarien tot.
–I, no obstant, hi són –apuntà en Joan Ventura.
–Són com les formigues que viuen al cau –digué en Manuel Marti.
Gracieta es girà i veié els braços de la Talaia, horitzontals com les ales d'un molí de vent.
–Hem de pujar a la Talaia! Vine, Sílvia! No tindràs pas por?
–Encara hem d'anar més enlaire? Voleu tocar els núvols? Què podrem veure des d'allí dalt, que no veiem des d'aquí?
–Si, sí. Hem de pujar a la Talaia! –repetia Gracieta.
I, en efecte, hi pujaren tots quatre. L'aire despentinava les noies i, aquestes, s'esforçaven amb les mans per retenir els cabells damunt les orelles i evitar, així, que els vinguessin a la cara. Però els era difícil d'aconseguir-ho. En Joan i en Manuel les miraven i reien. Quan la barca inicià el moviment ascendent sentiren una sensació de buit als peus, i veieren el cos enlairar-se com un globus. Una vegada perdut el contacte amb la terra ferma, s'abandonaren al fïmbreig de la balança gegantina, la qual els suspengué enlaire, a una gran altura, fins a posar-los dalt de tot en una posició vertical. El cor s'encongia a dins del pit. S'esforçaven per mirar al lluny, però llur esperit no estava tranquil, i una emoció mal continguda els privava d'orientar l'interès i de fixar l'atenció. Després, a poc a poc, baixaren pel costat oposat i experimentaren una secreta alegria a mesura que s'aproparen de nou a terra. En ésser al peu de la màquina, les noies esclafiren a riure. Sílvia s'agafà amb les dues mans a un braç d'en Joan Ventura, per cercar un refugi consolador, i així sortiren de la barca.