Edicions Destino (Barcelona), 1977
De dia, un problema gros era anar a cobrar el subsidi de la Generalitat a les oficines de la plaça de Catalunya. Les oficines eren legals, perquè el Govern encara era reconegut i els oficinistes tenien papers de residència. El perill era per a nosaltres, per manca de papers. Allí calia fer una llarga cua, i el perill de la ràtzia de la policia era constant. L'altre problema gros era el temps que calia passar al cafè català de les Platanes, on hi havia una oficina provisional que s'encarregava de gestions, i on podies trobar persones influents per a demanar quelcom. Les gestions a les Platanes eren de vida o mort, perquè, entre altres, era allí on trobàvem els qui ens havien promès uns passaports diplomàtics capaços de salvar-nos.
Al cafè català de les Platanes, hi trobaves tota mena de gent. Tothom que s'escapava d'un camp hi anava a parar. Allí vaig trobar-hi un dia un amic que venia d'Argelers i que va dir-me que havia vist en Frederic Rahola, que s'estava morint, que ja s'havia cansat de lluitar amb el fred i la fam de la platja i que li havia encarregat de dir adéu a la seva família.[1]
Al cafè català de les Platanes, diverses vegades se'ns havia presentat la policia. Com que érem molta gent, sortíem corrent en totes direccions i els agents no sabien cap on anar i agafaven només algun incaut. Jo m'havia estudiat les visuals des de la porta i quan calia fugir corria a posar-me darrera un dels grans plàtans i després continuava per la línia recta que el plàtan ocultava, fins a escapolir-me pels carrerons de l'altra banda.
Un dia van venir quan érem al fons del local. Era impossible d'escapar-se. Un grup vàrem pujar, per unes escales que vam descobrir, fins al terrat i allí vam tancar-nos per dintre en un petit magatzem que tenia la clau posada al pany. Érem molts, dintre el reduït espai, i quan els policies van tustar a la porta va ésser molt difícil, fent signes amb les mans, de convèncer tothom de callar i de no donar senyals de vida. Un dels tancats recordo que era l'Heribert Barrera. Vam estar una hora, pacientment, després de resistir als crits i les amenaces que havien proferit els gendarmes, per al cas que hi hagués algú a dintre. Havíem sentit, més tard, l'amo del cafè, que els explicava que ell no tenia la clau. Que, allò, ho havia vist sempre tancat.
Després d'una hora, vam creure que el perill havia passat i vam obrir perquè un explorador sortís a veure com pintava la cosa. No hi havia perill. Vam poder anar-nos-en.
Com a conseqüència del problema dels papers es va produir el problema de dormir. No podíem anar a cap hotel, Estiràvem, doncs, tant com podíem la part pública de la nit, al cinema o en un cafè, i, quan no hi havia més remei, cadascú se n'anava pel seu compte a cercar un indret per a passar la nit.
Un recurs relativament fàcil era dormir al replà d'una escala. Les cases de Perpinyà no tancaven ni tenien porter. La porta del carrer, generalment, s'obria fent girar el pom de ferro del seu centre. Llavors, la cosa era pujar al penúltim replà per disminuir el risc d'encontres i per no estar tampoc davant una porta d'on pogués sortir algú d'improvís. Al penúltim replà, ens arraulíem en un racó després de treure'ns l'americana, i amb aquesta ens cobríem el cap i els braços per fer-nos la il·lusió que ens abrigàvem. De vegades, malgrat anar-hi ben tard de la nit, algú havia arribat a la casa i ens havia obligat a baixar l'escala com si fóssim visites que se n'anessin.
D'altres vegades, havíem dormit a l'interior d'autoòmnibus de línia aturats al carrer, o de camions, embolicant-nos el cap amb diaris per no veure tant la claror del dia. Fent això, un dia a en Picas li van treure les sabates bones que portava, mentre dormia, i n'hi van posar unes de velles.
A les cinc del matí, abandonàvem els llocs de passar la nit i ens refugiàvem a les esglésies, que obrien aviat. Jo anava a la del Carme, em ficava en una capella lateral molt fosca i allí, per fi, deslliurat de la incomoditat i de la por, dormia tranquil.
A la porta del jardí de l'escola que feia de camp de concentració feien guàrdia soldats senegalesos, negríssims, amb el pintoresc uniforme de faldons arremangats i el casc com de bomber, amb un plàtan de ferro per cresta, armats de fusell amb baioneta calada.
Era la quarta vegada que experimentava la sensació de perdre la llibertat.
Allí dintre vam comprendre que no existia l'estació de tren imaginaria que havíem cregut veure des del cim del coll d'Ares. Ni l'estació ni cap mena de tren per a anar a Perpinyà. Era cert que hi havia la via, no sé si a mig fer o a mig desfer, d'un tren en projecte o d'un tren abandonat, però la multitud no esperava cap comboi, sinó que estava senzillament tancada en un camp de concentració.
La gent passejava pel jardí, que era una esplanada sobre el riu, de cara a la muntanya d'on veníem, i la majoria, cansats, sèiem al damunt de les maletes i els farcells. Des d'allí, durant tot el dia, vam anar veient la corrua interminable de la gent que passava el coll d'Ares i baixava cap a Prats de Molló. Entre els qui van baixar aquell dia hi havia companyies senceres de policies, uniformats de blau marí.
El clos comunicava amb un cinema on havien arraconat les files de seients i havien posat palla per terra, que serviria per a dormir. Al vespre, a la porta del cinema, fent cua, van anar-nos donant a cadascú un tros de pa, un bon tros d'una carn grisa, que devia ésser carn de cavall bullida, i una llauna sencera de sardines. La gent que ens ho donava, molt gentils, eren persones privades, dels sindicats locals. Feia angúnia, perquè no teníem plats ni coberts, anar amb el tall de carn a la mà i enllestir-lo a mossegades. Les sardines, després de l'intent inútil d'obrir-les a cops de pedra, les guardàvem com a reserva.
Els dies següents, el problema del menjar es va deteriorar. Per sort, alguns companys havien arreplegat, dels cotxes abandonats, un sac de patates i un d'arròs, i això, racionat, va permetre'ns de menjar patates al caliu i un arròs bullit en una marmita que no sé d'on van treure.
També es va deteriorar la manera de dormir. Va arribar massa gent i era evident que, al cinema, no s'hi cabia, ni posats com sardines. Grups d'organitzadors, que no sabem qui eren, que anaven vestits de civil però amb braçals blancs amb el segell rodó de la Prefectura estampat, acompanyats d'oficials de la gendarmeria, circulaven pel camp, discutien entre ells i prenien decisions. Van comunicar-nos que el cinema quedava reservat a les dones i criatures i que els homes havíem de dormir al ras; a la gran esplanada on hi havia la falsa via de tren.
Al cafè català de les Platanes, diverses vegades se'ns havia presentat la policia. Com que érem molta gent, sortíem corrent en totes direccions i els agents no sabien cap on anar i agafaven només algun incaut. Jo m'havia estudiat les visuals des de la porta i quan calia fugir corria a posar-me darrera un dels grans plàtans i després continuava per la línia recta que el plàtan ocultava, fins a escapolir-me pels carrerons de l'altra banda.
Un dia van venir quan érem al fons del local. Era impossible d'escapar-se. Un grup vàrem pujar, per unes escales que vam descobrir, fins al terrat i allí vam tancar-nos per dintre en un petit magatzem que tenia la clau posada al pany. Érem molts, dintre el reduït espai, i quan els policies van tustar a la porta va ésser molt difícil, fent signes amb les mans, de convèncer tothom de callar i de no donar senyals de vida. Un dels tancats recordo que era l'Heribert Barrera. Vam estar una hora, pacientment, després de resistir als crits i les amenaces que havien proferit els gendarmes, per al cas que hi hagués algú a dintre. Havíem sentit, més tard, l'amo del cafè, que els explicava que ell no tenia la clau. Que, allò, ho havia vist sempre tancat.
Després d'una hora, vam creure que el perill havia passat i vam obrir perquè un explorador sortís a veure com pintava la cosa. No hi havia perill. Vam poder anar-nos-en.
[...]
Al cafè català de les Platanes, hi trobaves tota mena de gent. Tothom que s'escapava d'un camp hi anava a parar. Allí vaig trobar-hi un dia un amic que venia d'Argelers i que va dir-me que havia vist en Frederic Rahola, que s'estava morint, que ja s'havia cansat de lluitar amb el fred i la fam de la platja i que li havia encarregat de dir adéu a la seva família.