Lluc, núm. 601 (Palma), 1971
L'avenc de son Pou
Un dia, una joveneta cercava esclata-sangs dalt de la serra de Coanegra, pel lloc on ara hi ha oberta la gran boca de l'avenc. Sentí una veu que la cridava pel seu nom i li deia: —Maria, filla meva, vine aquí i escolta'm. La jove es girà i romangué astorada. Dins un nigul, darrera una mata espessa, hi havia una vella com pansida, que tornà a dir: —Maria, escolta, que t'he de dir un gran secret. La jove s'hi acostà un poc. —Has de sebre —continuà la jaia— que fa molts d'anys que som morta i esperava que passàs per aquí qualque descendent meu. On jo me trob, hi ha enterrat un gran tresor, però el lloc està encantat L'encantament no fugirà fins que hagis fet cremar un ciri de set lliures dins l'església. Llavors torna aquí amb ton pare i ta mare, vos ne dureu doblers i joies a balquena i jo podré entrar en el cel. Aquella al·lota, assustada de tot, no sabia què dir ni què pensar davant les coses que veia i sentia, i respongué: —Deixau-me veure una mica el tresor que deis. —Filla meva, no ho provassis; passaries per avall i quedaries enfonsada per sempre. Aquesta muntanya és buida. Al seu interior hi ha un gran palau o castell encantat, amb grans sales i columnes de pedra marbre de colors, fonts d'aigua viva i olla de tenebres per posar-hi els atrevits. Hi habiten set fades que vetlen el tresor. Els dies de bon sol i les nits clares de lluna, dormen, però sempre almanco n'hi ha una que vetla el tresor. En les tempestats de trons i llamps tenen gran festes amb música, danses i saraus i convits on no hi falta res de les coses més exquisides per menjar i beure. Els dies ennigulats o de boira, surten per aquests clivells —però com t'he dit, sempre en queda almanco una a guardar— per reunir-se amb fats i fades d'altres indrets. Qualque vegada han tirat junta damunt les branques del noguer de Son Pou, o del murteres de Son Berenguer, o del lledoner de Son Torrella. Na Maria abandonà el lloc sense sebre si somniava o si estava desperta. Ho contà tot a ca seva. Son pare i sa mare es pensaven si havia perdut el cap, però tant ho repetí que a la fi acabaren per dir: —Res no podem perdre de fer encendre un ciri. Ja veurem que succeirà. I un diumenge encengueren el ciri de set lliures. Devers migdia se sentí un tro tan fort, llarg i esquerdat, per més que el temps estava clar, que totes les cases de Santa Maria tremolaren. Tothom sortí al carrer per sebre què havia passat. Ningú, però, no en sabia noves ni clarícies. Na Maria i els seus pares tot d'una ja s'ho explicaren tot. Quan varen haver dinat partiren cap a Coanegra amb un càvec i tres sacs, i perquè no es pogués sospitar d'ells, a estones anaven fora camí. En arribar dalt la serra hi contemplaren la gran boca amb el buit dins la muntanya, no hi veien res més que negror i qualque colom que entrava o sortia. Anaren vora una mata i cavaren allà on la misteriosa veu de la vella havia parlat a na Maria, i hi trobaren un sarrió de dobles de vint, a baix d'ell un altre, i així fins a set, i com més anava més grossos eren, tots plens de doblers d'or i joies de gran valor. Na Maria i sa mare se carregaren dos sarrions cada una dins els seus sacs, i son pare tres, i cametes em valguen per avall. Son pare sense voler pegà amb el sac a una penya, el sac esclatà, i sortí tot un sarrió de diamants que s'escamparen per una rosseguera que baixava al torrent. No s'aturaren a cercar-los. La fosca se'n venia a damunt. El vespre, des del poble, tothom mirava en direcció a Coanegra, hi contaven fins a set foguerons penjats al cel com a llànties enceses que s'anaven apagant a poc a poc. Na Maria i els pares suposaven que eren les set fades que s'anaven consumint, s'havia desfet l'encantament i no tenien ja cap feina en aquest món. Ells, però, ben contents a dins ca seva amb les arques plenes fins a vessar. No hagueren de fer feina pus mai, flocaren tota la vida, i na Maria es casà amb un pubil ric. L'endemà una gentada recorregué la vall i la serra de Coanegra i quedaren esglaiats en descobrir la boca de l'avenc, s'hi acostaren a poc a poc, escoltaven en silenci i sols sentien els degotissos d'aigua i volar de coloms. No sabien com compaginar el tro ferest del migdia, els set fogarons del cel durant la nit i la gran boca oberta dins la muntanya. I encara s'hi afegí una altra cosa incomprensible, i era que quan, després d'haver plogut, el torrent corria, adesiara duia diamants entre les seves aigües. I diuen que encara ara de vegades en du qualcun.