Parsifal Edicions (Barcelona), 1989
Mare de Déu de la Pera
Ales de rosa vetllen el teu front
que el pensament dels àngels il·lumina,
Verge serena de la pau divina:
quin somrís immortal en Tu es difon?
Lluny de les bregues i brogits del món,
Girona en el teu Cor, dòcil, hi afina
el cant dels segles, mentre una llatina
febre incendia el cap al tard pregon.
Tot ascendint la vella graonada
veig l'ombra de la Seu que, ara, t'acull
maternalment, amb mística abraçada.
I en el silenci de la meva cambra
el teu record és de tendrors curull,
car irisa la Mort amb nimbes d'ambre.
La catedral
Dins la nau de la fàbrica sagrada
el silenci és august. Han emmudit
els versicles del bíblic rei David
i, a l'ara, la Bondat hi és consagrada.
Sots l'equilibri de l'esvelta arcada
l'arquitectura gòtica ha florit
en un petit miracle. I un oblit
terrenal pensa l'ànima enyorada.
La pau hieràtica del Crist convida
a un pregon sol·liloqui amb nostra vida,
i creu l'artista, en resplendir el Graal
al clar del sol, oir aquella veu pia
que en l'Elevació, cada nou dia,
dicta l'esperit Sant a Parsifal.
Tapís de la Creació
Basílica de Girona
Aquest tapís de la Creació
a l'època medieval transporta
i ens infon una impressió tan forta
que els segles esvaïts reben vivor.
¿Quin ignorat artífex brodador
t'afaiçonà, deixant l'ànima absorta,
que en forma de coloma se'ns emporta
l'Esperit Sant pel cèltic horitzó?
La grandesa del cosmos hi és palesa.
Els vents commouen la Naturalesa
i entre els àngels hi ha l'alta visió
d'Adam i Eva unint-se a les estrelles
de llum immarcescible i, en mig d'elles,
la benedicció del Salvador.
L'Onyar
Tu furtares la lluna en una nit
d'hivern, riu de Girona. Oh malefici!
El silenci de l'urbs et fou propici
i eres talment dins la foscor engolit.
La lluna va morir en ton propi llit
com un anyell menat al sacrifici.
Del cel nocturn s'obria un orifici
que traspuava sang de l'infinit.
Robador fluvial del sacre argent
d'una nit de hieràtics sortilegis,
¿quina ira precipita ton corrent
que sembla que en les ombres et rabegis
i dins el clos de la ciutat silent
degenern en roncs els teus arpegis?
L'ex-col·legiata de Sant Feliu
Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.
Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.
El teu cloquer, com brau merlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal,
i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.
Sant Narcís
L'albada cristiana, cada jorn
renova ta mitrada vestimenta
i la transforma amb púrpura cruenta
mentre es retalla el pirinenc contorn.
I Tu, Narcís, des del beat sojorn
de la Girona augusta i somnolenta,
veus ascendir com una flama, lenta,
la flor del paradís, en alt retorn.
Ton bàcul devé etern, car fou mentor
de generacions inoblidables
i encara el veig avui tremir a l'horror
del teu martiri: ¡ai, la palma en santedat
defensora dels temples venerables
que l'essència són de la Ciutat!
Claustre de Sant Pere de Galligants
El gran xiprer del claustre, a l'agonia
de la tarda autumnal, es vesteix d'or.
Un silenci d'humana poesia
devé per l'ànima un sagrat tresor.
Oh encís dels arcs romànics! ¿Qui diria
que en la vostra penombra, tota amor,
viu una secular filosofia
incorruptible com el sicomor?
Claustre en ton petri somni tan sensible!
T'estima l'eura generosa, unible,
dementre el jorn en ton xiprer declina,
com si una urna de pau buidés, encara,
tot el misteri de la tarda clara
damunt l'incendi de la llum divina.