Es submergí en la quietud enorme de la soledat al camp. Les Aulines són un escampall de pagesies grogues entorn de la masia dels Muntanyola al cim d'un planell sembrat de patates i blats, sense frescor d'ombres, sense cap riera, amb basses d'aigua verda de floridura davant cada cort de porcs. Dues o tres aulines, corsecades, lluny l'una de l'altra, fan més desolada la nuesa del lloc.

El primer moviment de la Laura fou d'obrir el balcó de la cambra en la qual dormiria, per aquell impuls incorregible de mirar lluny d'on era, impuls d'evadir-se de la realitat immediata. El balcó del dormitori, cruixidor, cremat pel sol, donava a l'era polsosa amb el paller a l'angle. Un gran roure mort projectava les branques esgarrifades cap al pendís que duia a la carretera, blanca de pols, assolellada; el fons era d'esquerdes formidables de llicorella.

S'hi abandonà amb indiferentisme d'un fals renunciament. Sabia que quedava en poder del capritx de la Teresa, que la cunyada se l'emportava en aquell erm per poder erigir-se lliurement en administrador de justícia. El secret descobert li era l'arma que brandaria. La Laura va acceptar-ho mig com a càstig mig per fatiga; però aquell esclavatge li desvetllà l'orgull. Va adonar-se que havia de sotmetre la seva independència a les arbitrarietats d'una dona primària, a un esperit sense matisos, limitat. El menyspreu s'equilibrà amb una compassió desdenyosa per la tasca mísera a què es lliurava la seva cunyada. La Laura creia que la millor revenja fóra una passivitat total, sense protestes, el menyspreu que es manifesta sota l'aspecte d'obediència absoluta. Es submergí en la desolació d'aquell paisatge, sense cap llibre ni cap periòdic, sense el repòs de la música; un vestit par a anar diumenge a missa a la rectoria i un altre per a estar per casa, humil com el de la Teresa, com el de la minyona.

Estones terribles, desvaris innominables, desig de la mort. I els fums de les xemeneies, els núvols dramàtics de la tardor, la franja violeta del mar, li recorden la boira de Comarquinal, les cantonades barroques, els arcs de la plaça, les campanes familiars, el ròdol de claror de mel damunt la catifa; en Pere!, miratge de l'amor, cada dia una mica més esborrat. Recorda la companyia d'en Tomàs... grosser... sol com ella... vexat... innocent... culpable... seu, ara que és lluny... les besades, la pressió dels braços de l'home... seu.

Li sembla que hauria d'anar-se'n, que tard o d'hora se n'anirà qui sap on, enllà d'aquella boirina... per oblidar de debò. Potser enllà d'enllà hi ha la felicitat i, anant més lluny, donaria la volta al món i es trobaria de cara al poble que l'ha rebutjada, poble odiós, poble estimat, amb tota la seva gent que també sofreix i ha de morir, com ella, que hauran de rodolar daltabaix de la fondalada misteriosa, impalpable, amb l'inútil anhel d'evadir-se...

¿Anar a la delícia, a l'horror de Comarquinal impossible? Quedar-se al convent? Travessar el mar? Fondre's cel amunt, com una volva, en les blavors de l'aire! Senyor!, només una mica de felicitat!; una mica de la Vostra serenor divina. Senyor Déu!, per no morir ofegada, per alliberar-se del resclosiment d'aquestes parets mediocres que l'empresonen. Senyor!; una mica de felicitat de no res...

Mossèn Joan Serra interromp la lectura de la darrera carta de la Laura que li conta totes aquestes vaguetats; contempla els caràcters de l'escriptura, fina, vacil·lant, incerta com la mà que els ha traçats. Rodeja el paper amb els dos braços; hi acosta els llavis, reverentment.

-Laura!; il·lusa incorregible... -mormola.

La Laura, darrera la seva finestra de Pedralbes, contempla, amb angoixa, la llunyania del mar, temptadora, enganyosa.

Mossèn Joan, a Comarquinal, des de la seva finestra, mira com la boira li esfuma totes les llunyanies; i encara sembla que no hi estigui ben avesat. I la boira, densa, cau i abriga la ciutat amb tots els seus sants vius i morts.

Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït com per una resta d'aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa.

La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap gorg clapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les masies rosses prop del brodat d'escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a una dansa de mirinyacs de cendra.

Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d'alguns pujols de llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat pel llamp.

Tanmateix, no és pas així com s'havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l'oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient.

A l'hora de llevar-se tindrà els ulls ensonyats, estossegarà enfarcellat dins la roba de nit; se la llevarà sense fixar-se que la porta no és gaire ben tancada. I ell, l'Home, s'ofereix als esguards que li llança d'esquitllentes el mirall del lavabo. Aviat queda convertit en un senyor qualsevol, així que es vesteix aquelles robes interiors dels homes, il·lògiques, grotesques, que ells reben innocentment de mans de les dones i els les tornen sense pensar en les mirades d'elles.

Cada endemà de la Teresa és haver de tornar a veure el sol, la boira o la pluja, totes aquelles coses inútils fins al moment que en Pere arriba. Aleshores ella sent la pressió de la gran mà de l'home que se li posa a l'espatlla, com a un amic. Se n'estremeix; fins el cor sembla que vulgui aturar-se-li. I l'afalac d'aquella veu sonora, plena, afectuosa, que només diu paraules adorables!, i els llavis, que es posen amb suavitat al cantell de la copa, com si la besessin...

I avui que en Pere se n'ha anat tan d'hora, la Teresa va i recull la safata i la copa on en Pere ha begut, i en el fons de la qual reposa una breu lluna daurada del vi més antic del celler. Encara perdura el senyal de la boca al voraviu del cristall. I la Teresa, moguda per una voluntat que dormita sota la voluntat aparent, se l'acosta als llavis, els aplica al senyal, profundament, terriblement. Un breu cruixit sec; un bocí de vidre entre les dents; el llavi sagna.

Gairebé no té temps d'estranyar-se ni de penedir-se de l'acte involuntari. Sent que la Laura arriba; cal dissimular, asserenar-se.

De seguida que la dona d'en Tomàs entra, mira tot entorn amb ulls de qui busca alguna cosa.

-Estàs sola? -pregunta a la cunyada.

-Fins ara he tingut en Pere de cal Notari aquí -respon la Teresa, amb la veu restituïda a la fredor de sempre.

-Se n'ha anat? -torna a dir la Laura, amb una vehemència que fixa l'atenció de la cunyada.

-Havia de firmar no sé què m'ha dit d'un plet... Però la Teresa ja no prossegueix; s'adona que la Laura no l'escolta, que s'ha deixat caure al racó del canapè, vestida de sortir, que adreça els ulls a la flama violeta de l'estufa i que mormola imperceptiblement, defallent!

-Se n'ha anat!

La Teresa, més que sentir els mots, en percep la intenció. La mirada penetra la vaguetat de la mirada de la Laura. Sols la dona endevina la dona. Potser la similitud d'estats d'esperit aclareix a l'ànima femenina el misteri de l'ànima d'una altra dona.

En Pere entra a casa, s'afaita, es vesteix per anar al concert, agafa l'abric. Se'n va pels carrers humits de la boira que comença a caure, travessa la plaça, saluda una mare que el mira gentilíssima, amatent al costat de les filles ingènues, distretes, puja els graons del casino il·luminat de festa, entra a la sala remorosa, seu a la butaca, tomba el cap atret per la força d'una mirada.

Al mig de la llotja, entre en Tomàs, congestionat, triomfant, i la Teresa esborradissa, que li fixa els ulls, seu la Laura, una Laura desconeguda, vestida de vermell, els braços i el pit constel·lats de fulgències, una ombra entorn dels ulls, la boca apesarada, emmorenida de rostre, tota ella cerclada per una aurèola de serenitat dolorosa.

Tanmateix, no és pas la senyora del poble que va deixar ara fa quatre mesos, ans bé una dona que vibra per sota la immobilitat de l'escorça. Els impertinents, els binocles, els caps de dit de Comarquinal repassen centímetre per centímetre aquella dona d'escàndol oferta a l'encuriosiment de la burgesia, grisa i uniforme. Però la Laura té l'encert de comportar-se amb la naturalitat d'una persona que no veu ningú dels qui comenten la seva presència, a qui sols interessa escoltar i aplaudir la cantatriu, vinguda allí innocentment, sense saber que és el pretext perquè les senyores puguin satisfer la vanitat de lluir vestits nous.

De tant en tant, l'esperit de la Laura, errívol en una espiral de torbació, només copsa un fragment de frase de Monteverdi, de Purcell, de Lully o de Scarlati, llisquent com una ala que ve i se'n torna de seguida, perquè no troba lloc on posar-se, vague murmuri sense continuïtat, que li desvetlla el record d'aquelles músiques no sentides anys ha i que, malgrat l'esforç per concentrar-hi l'atenció, no pot retenir. Els llums de la sala, els acords del piano, sembla que convergeixin en aquell rengle on s'escau el seient que en Pere ocupa una mica ajupit, llegint amb obstinació el programa, del qual no tomba pas el full. I ella s'estremeix com d'un espant quan la Teresa li posa la mà al braç i li diu amb un estrany tremolor de veu:

— Ell és aquí.

I la mà de la cunyada és freda, palpitant. De seguida de la pausa, en Tomàs surt a trobar l'advocat. La Laura i la Teresa no es tomben, però saben que els dos homes s'acosten, que la catifa els esmorteeix les passes, enèrgiques les del Muntanyola, vacil·lants, com qui no gosa trepitjar, les de l'amic.

La Laura ofereix la mà a en Pere, distretament, com si l'hagués vist avui mateix. La Teresa li parla de la família, de la humitat, tan pàl·lida que se li ennegreixen les vores dels ulls i de la boca. En Tomàs passeja mirades d'orgull per la sala.

Al senyal de començar, en Pere intenta anar-se'n, però el Muntanyola el reté:

—Queda't amb nosaltres aquesta part!; temps ha que no ens havíem vist, —I com que l'altra refusa—: Queda't, si no hauré de creure que també tens por.

—Por? —interroga en Pere, ressentit—: de qui?

—De la gent, home!

En Tomàs seu entre la muller i la germana; en Pere ocupa el lloc del costat de la Laura. A desgrat del bon desig de l'artista per fer-se sentir, l'atenció del públic es projecta declaradament a l'espectacle, imprevist i picant, que els ofereix la llotja dels Muntanyola. En Pere ni gosa mirar aquella dona que l'enlluerna com si fos una persona no vista mai, o potser vista malament. Sent reviure l'amor condormit o distret en aquells quatre mesos trepidants de viatges, de canvi d'ambients. Però ara l'amor es manifesta en tota la plenitud, violent de desig per la possessió de la dona, i en el seu cor es promet arriscar qualsevol aventura per aconseguir aquella possessió.

A la fi del concert algunes persones coincideixen al passadís amb els Muntanyola. És aleshores que en Pere s'acara a la Laura; ella enretira les mans com per evitar el contacte, però ell li diu, vehement:

—No tingui por, Laura; l'estimo massa per a comprometre-la. Ara, no, però tard o d'hora la veuré. (p. 177-178)

Arriben a la plaça, il·luminada amb una certa esplendor. Tothom els saluda amb gentilesa; alguna cortina s'enretira amb el bon fi de permetre que algun ull curiós vegi la núvia de cal Calçot. En Tomàs camina dret com un rei per entre les salutacions dels capells i de les gorres que s'inclinen en honor de la forastera. La Laura no s'adona que passen arran de les taules posades a la porta dels cafès de la plaça. Llàstima que és hora de buit; sols hi ha gent al Continental, un grup de vells i de joves envellits, que fan l'andalús amb el cap de policia, a vora dels bigotis d'una parella de la "guàrdia civil". El pas de la Laura fa obrir els ulls esmorteïts sota alguna visera de gorra de seda, gorra de propietari, de rendista, de congregant. Cops de colze, acataments insinuats, calbes al descobert i ganyotes que volen semblar somriures.

Boira de novembre, boira amable que l'abriga, l'acull, i l'esfuma i potser la fa invisible als ulls de les bones persones de Comarquinal, malgrat ésser ulls que travessen les tenebres, penetrants a la manera d'aquell pampallugueig verdós que, llavors, de joveneta, projectà l'ombra dels pulmons de la seva mare damunt un vidre translúcid. Fugir!, cercar la pau, sigui on sigui, cap enllà d'aquella ombra negra que la boira tenyeix de color d'absenta. S'hi acosta. No res; és l'hospici; més enllà l'asil de Sant Vicenç, amb tants quadrets de finestres, pupil·les negres, que la sotgen, que li barren el pas. Més enllà una resplendor. Horror!; és la plaça, voltada d'arcades: boques obertes a punt de riure, a punt de malparlar, de retreure-li que és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines valoraven amb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha sentit l'escalfor de les mans impúdiques d'un mig sant amb ulleres verdes, que maleí el fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió de les mans d'un home amb egoismes d'amant, carn que conté una ànima abandonada de Déu...

Fou el desvetllament de tot d'inquietuds desconegudes, una embriaguesa que li emboirà les idees. Es planyé d'aquells dos anys d'absència, va semblar-li que descobria qui sap quins canvis en la vida de poble, temuda fins aleshores. Es commogué reveient els indrets on havia jugat d'infant, abraçà els vagues amics d'escola, respirà la bona olor antiga de la casa dels pares, saludà amb l'enteniment les hores del campanar de la Casa de la Ciutat, l'Àngelus entre la boira dels convents de Comarquinal. Els dies de sol petjà l'ombra de les punxes de la Seu com si l'empedrat fos de coixins. Va semblar-li que caminar amunt i avall per sota la porxada de la plaça era molt més atractiu que el Passeig de Gràcia, que els Camps Elisis o els jardins del Pincio.

Després, la necessitat d'aïllar-se, de trobar pretextos per a distreure les hores infinites que hi ha del matí fins a les sis de la tarda, moment deliciós en què els dits li tremolaven en agafar el trucador de la porta dels Muntanyola.

La Teresa, al punt de travessar la plaça, se'n desdiu; més val anar per sota les arcades que formen el magnífic quadrat. Per allí no serà tan vista i les senyores que en aquella hora solen fer visita darrera els vidres dels primers pisos no podran comentar la seva anada. Correspon a les salutacions de les persones conegudes amb somriures més o menys intensos, graduats segons la categoria de qui la saluda. El somriure adquireix el màxim de finor quan veu la senyora vídua del notari Torroella amb les filles, una a cada costat.

És mossèn Joan Serra, arqueòleg doctorat, l'home silenciós que amb ciència i paciència ha aconseguit d'organitzar un dels museus episcopals més valuosos de Catalunya, al cap de vint-i-cinc anys d'anar i venir per pagesies i ermites, a la manera d'una formiga entossudida, en cerca dels tresors artístics mal guardats o exposats a les conxorxes mercantils de rectors amb col·leccionistes americans.

Mossèn Joan es torna vermell, balbuceja una felicitació a l'amo Muntanyola, la veu li tremola en adreçar-se a aquella senyora que li allarga la mà.

—¿Vol dir que sabrà acostumar-se al repòs d'aquest racó del món? —li pregunta amb suavitat.

—No volia pas cap altra cosa, des de fa molts anys —respon la Laura, convençuda que parla sincerament—. No fa gaire que ho deia al meu marit; el desig més gran que ara sento és poder reposar de debò.

—Tingui compte, que és un vici tan dolç com perillós. De vegades l'esperit i tot s'hi adorm. La nostra boira és terrible. I Déu Nostre Senyor no ens dóna pas l'ànima perquè la fem servir com una maquineta cega.

—Noia —intervé Tomàs, rialler—. A tu, que t'agrada tant llevar-te tard, ja et veig de cap a l'infern. [...]

—No el volen a cap casa. Li diuen mossèn Ferro Vell perquè amb tres o quatre capellans més es gasten els diners de les caixes de les ànimes per comprar totes les rampoines que troben a les cuines i golfes de pagès. Encara no en tenen prou i sempre pidolen a l'Ajuntament, i fan combinacions amb el senyor Bisbe per treure pessetes dels propietaris que volen semblar savis.

—¿Però no t'adones, Tomàs, quina gran obra fan per a Comarquinal? Abans de conèixer-te ja sabia que el vostre museu és famós per tot el món.

—Prou!, amb els diners dels altres i l'anomenada per a ell. Duu sotanes de capellà pobre, perquè no li demanin comptes de la manera com administra les caritats, però tots sabem que cada quinze dies va a Barcelona amb paquets per a una cosina ben gemada que té un pis, d'ençà que varen fer anar a Amèrica el seu home, amb l'excusa que era un mal cap.

La Laura ploraria.

—Tomàs: ¿per què dius aquestes coses tan horribles? És un home de bé!

—De què el coneixes? ¿Per mitja dotzena de paraules que us heu dit?, ¿perquè t'ha parlat amb gestos de sant, com fa amb les velles maniàtiques, per xuclar-los la renda? Però jo, que veig venir la gent d'una hora lluny, t'asseguro que no traurà cap cèntim de tu.

—No li has vist els ulls? Aquesta manera tan clara com mira! Diu la veritat.

—Sort que és un vell i estantís. Si fos jove...

—Què pensaries, Tomàs, si fos jove? —I la Laura tremola; aturada, amb els ulls espantats.

Aquella tarda, neta de boira, la Laura no havia pogut estar-se de sortir, atreta per l'abrandament de la posta d'octubre. Recolzada a l'ampit del pont del Codolar, com tantes altres vegades, gaudia de l'estona d'independència, lluny dels esguards honestos de la família i dels veïns. Fou en va que mirés el corrent de l'aigua, morada per les resplendors tardorals dels núvols esbiaixats. La quietud del lloc li agreujava la depressió. Sentia angúnia fins d'acostar-se a les coses inanimades, com si pertot arreu la sotgés aquell ull maliciós. S'estremia només de sentir el pas de l'aire entre les fulles escadusseres, cargolades com ocells adormits a les branques nues del bosquet, el bombolleig de la resclosa, l'udol d'un gos d'atura espellifat; el brunzit dels fils de conducció elèctrica la feia tremolar, temia els somriures de la gent que la pogués veure i per sobre de tot li feia por l'atzar d'una coincidència amb en Pere. Mai com ara no conegué l'angoixa del terror, qualsevol trepig al darrera li feia entresuar els polsos i les mans; els batecs del cor li tallaven la respiració, al sol pensament de poder trobar-se al costat l'alta silueta d'aquell home bru de rostre, de somriure clar, simple de gest i de paraula.

I va dins la boira travessada per tot de biaixos de clarors nuvoloses, de carrers imprevistos, d'ombres que l'entretopen. Corre cap al codolar del Pas de la Riera, el pont alliberador. I el pont dreça la doble arcada negra en la negror de la nit, a l'estiu verda d'una heura de vellut. I com més a prop hi és menys voluntat té d'acomplir el que es proposava. No en té desig ni voluntat ni n'ha tingut mai. La mort, el desig de la mort, és una falsedat, li havia dit el seu pare, aquell il·lús que s'aferrava desesperadament en l'optimisme que li anà lligant la vida, com aquella heura del pont, que l'absorbí i se l'emportà amb les cançons de Schumann, les vel·leïtats artístiques, els somnis de grandesa:

"N'espérons plus mon âme, aux promesses du monde;

Sa lumière est un verre, et sa faveur une onde

Que toujours quelque vent empêche de calmer."

declamava amb èmfasi després de beure xampany. [...]

Bo i repenjada a l'ampit del pont sent passar l'aigua entre els còdols, però li sembla com si ara s'estigués asseguda al canapè de la sala, o com si es sentís actuar com a entreteniment d'en Tomàs, o com si fos l'hora de casar-se: la roba blanca, el brillant de l'anell; l'anell!, si avui l'hi ha pres la Teresa amb un gest àvid, de garsa!...

Li torna el plor inconsolable, cerclada pel pressentiment de la boira entre les branques nues del bosquet. I, de sobte, la certitud d'un trepig darrera seu, de l'acostament d'un home innoble, monstruós, la barbeta esclarissada, la cara vermellenca de propietari enrabiat amb escapularis i ulleres verdes. El trepig, la por enorme... cega! I comença la carrera folla, amb la figuració del trepig més a prop, d'un alè ardent que li garfirà l'espatlla. I corre cap a la ciutat amb el terror aclarit per la sobtada visió, oblidada fins ara, d'aquells bordegassos de les Aulines que un migdia buidaven un femer, amb les mans i les cames xopes d'una secreció pestilent que li enroentí els ulls. (p. 215)

Les portes de la sala s'obren de bat a bat i una fredor d'aire enrarit topa el rostre de Laura, plecs encartonats als domassos de color de billar, catifa policroma de retalls de vellut, a l'escaparata un sant Llibori, patró de Comarquinal. El retrat, fet a llapis, de la difunta esposa de l'amo, mira la gent amb esguard de bandoler. Les rajoles, vermelles, enlluentides amb sanguina, fan esgarrifar la Laura com si trepitgés mullena. Un esparver dissecat sembla que vulgui volar, allí al damunt de la consola, vora un ou d'estruç embellit amb sedes. Un gran cargol marí, retort i punxós, atreu els ulls de la Laura amb desig d'aplicar-hi l'orella i sentir-hi bramular el mar... el mar, setanta quilòmetres lluny!

Decepció de la família. La Laura, malgrat dur un vestit de bon gust, no es distingeix per cap atreviment. Adéu escàndol! Per molt que l'oncle Llibori s'afanyi a mirar-li les cames sota l'ombra còmplice de la visera, no pot satisfer el seu impuls de revoltar-se. No hi ha escàndol per a ell ni per a l'estudiant posat a l'aguait darrera l'escletxa de dues portes ni per a en Pere, el fill petit, que fingeix candor.

—Porta un vestit preciós —sospira l'Angelina en coincidir amb la Ventura, que va i ve de la cuina sense fer soroll.

—Fixa't en la costura de la jaqueta, ran de pit. No deixa veure res de més, però és pitjor —respon aquella ombra de mitja senyora.

Ensenyen la casa a la forastera: entren a les alcoves, emmarcades amb una motllura d'or rovellat, pugen a les golfes, plenes de sacs, de forcs de cebes; hi senten misteriosos parrups de colom. Baixen a la frescor del celler, profund i ric com el somni d'un pobre!, s'acosten a les roentors de la cuina: tot de grans cassoles bullen com per a un dinar de cinquanta persones. Davant de la Laura s'obren els armaris perquè vegi els munts de la roba blanca desada: llençols i tovalles de fil esgrogueït que cap dels presents no es veurà en el cas d'estrenar, orgull de tota la casa de persones ordenades.

La Laura passa simplement, mira, es tomba, puja, baixa, diu un mot complimentós, però no fa cap posat d'enlluernada. Felicita l'oncle per la seva gran casa, per la vastitud de l'hort, pels tres fills bells i fornits; en Jaume, l'hereu, en Pere, l'adolescent; lloa la rossor de cabells de l'Angelina; li ofereix un collaret de cristall tallat i filigrana d'or. És de París! (p. 58-59)

Un tel de boira tot just esfuma els angles de les cases i enterboleix la llum dels fanals. La Laura no gosa travessar la plaça per no sofrir l'experiència de la distracció rancuniosa de les senyores escandalitzades. Va per carrers més deserts; tot d'una s'adona que passa per davant de la porta de Sant Felip Neri, amb els dos caps d'àngels que decoren la llinda. Hi entra per evocar el temps feliç que podia acollir-se, amb l'esperit en repòs, a la penitència del pare Comerma, sever i dolç, les confessions amb el qual la tornaven a la serenor i a l'alegria de viure. Prou veu l'àngel daurat pels ciris encesos on s'escau el confessionari, però la Laura sent el terror dels culpables. No!, no tindria prou coratge per a oferir-se a la mirada límpida i penetrant del sacerdot, al cap de tants mesos d'allunyament; no podria confessar-li aquella culpa que no sap ben bé si ho és, però de la qual encara no es pot penedir.

Seu a l'altra banda de la nau, a l'ombra d'una columna per no ser vista. De bon grat pregaria de cara a l'altar major, però està massa inquieta com a vora un perill; les idees se li evaporen, s'encavalquen les unes a les altres. La mort! ¿Per què la mort no se l'emportarà d'una vegada, ja que no serveix per a viure entre la gent? ¿Què ho farà, que ella sigui pitjor que els altres que es diuen bons ells amb ells i tenen raó, i no s'han d'amagar de ningú, aquells altres que, en el fons, ella menysprea amb tot el seu orgull? Com alliberar-se'n?

— Laura! A la fi la trobo —li diu ben a prop la veu, tan sabuda com la de la pròpia consciència. És en Pere, que li ha seguit les passes de lluny, i ara se li asseu al costat.

L'esglai fa enretirar la Laura. Percep clarament el perill de la seva indefensió; vençuda moralment, s'agenolla, les mans contra els ulls, i prega amb tota la vehemència que l'espant li encomana:

— Déu meu, ajudeu-me! — I es senya, fervorosa, tremolant.

En Pere, més acostat, contínua:

— Pobra Laura meva! No sofreixi més ni es rebel·li en va. Tanqui els ulls i no miri ningú; no escolti més les lleis d'aquesta gent que no la mereixen, que li faran pagar fins a l'hora de la mort la seva gràcia i la seva sinceritat. Deixi'ls; pensi que, el cop de pedra més fort, el rebria d'aquells que tenen més pecats a la consciència. Ens n'anirem en una terra lliure, que ens deixarà ser feliços.

— Vagi-se'n! No faci de dimoni.

— Per culpa meva li han fet el mal, i no l'abandonaré, perquè l'estimo massa, perquè m'estimarà i perquè aquí ja no podria viure. Són massa bons per a voler entre la família una dona que no ha pogut ser hipòcrita, que ha comès el pitjor de tots els pecats, que és el pecat d'escàndol.

— Vagi-se'n! —implora la Laura—. Si el veiessin aquí!

— Ja no poden creure coses pitjors de les que diuen. L'han assenyalada per tota la vida i no se n'aixecaria mai més. Si ara me'n vaig és perquè està massa alterada. Amb mi serà feliç. Des d'avui l'esperaré cada vespre, sol al despatx; perquè se li farà irresistible la vida aquí, i sé que vindrà; si no vingués, jo me l'emportaria, Laura meva!

S'inclina i li estreny la mà gelada entre les seves, ardents. Se'n va amb vacil·lacions d'embriac, sense adonar-se que arran de columna hi ha la Ventura, la mitja senyora, vestida de dol. Ja no li cal veure res més; se'n torna pel passadís lateral; abeura la punta dels guants a la pica de marbre, se senya fent una creu molt esbarjosa i surt.

La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna.

Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d'influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l'aparent deler d'alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal. Les imatges que s'estan a les façanes de les parròquies, amb palmes, ceptres, escapularis i llibres de pedra picada, sembla que s'ajupin sota el pes de les túniques xopes d'humitat.

El silenci i el repòs suren a la superfície de Comarquinal, per bé que els comaratges diürns de les bones senyores, és de nits quan solen bescanviar-se per boca de marits i fills, al casino, al cafè o en d'altres indrets de més mal concretar. Avui, el comentari màxim ha estat dedicat a l'arribada de la nova mestressa de Muntanyola. Al Casino dels senyors, a la Falç, al Cercle de Sant Lluís (les tres societats distingides), ja han estat anomenats, peça per peça, els detalls del vestuari íntim de la barcelonina. Els pronòstics més suculents i arriscats han estat dirigits a en Tomàs entre glop i glop de cafè i fum, mentre les boles entretopen damunt la verdor calenta del billar i els cops de nusos de dits assenyalen el moment d'escapçar el tuti subhastat.

Li agradava refugiar-se del gran vent de març en la tebior serena de la Catedral, profunda d'ecos, de silencis, de penombres gòtiques. Enllà dels finestrals, passaven els núvols duts pel vent. Li feia l'efecte com si tot el temple, transformat en una nau prodigiosa, es capbussés entre les ones irreals d'un mar de somni; fins en sentia vertigen. Aclucada d'ulls, el cap endarrere i les mans agafades al banc, li semblava com si s'enfonsés en l'abisme de tenebres, ella i totes les columnes, els altars, els canelobres i les imatges santes. De seguida la llum encenia gloriosament el rosetó central i el vaixell pujava cel amunt, com si s'emportés la Laura d'aquell abisme ombrós, cap a unes altres terres més serenes, sense conxorxes de cunyades i oncles, ni marit, ni somriures, ni pecats, on podria seguir converses amables, lliure de fatiga, i estrènyer la mà a qui us ofereix llibres i diu, amb veu tranquil·la, sense invectives dissimulades:

—Avui sí que tornaria a escoltar aquell fragment d'ahir tarda. Fins aleshores no vaig fer-me'n ben bé càrrec.

I sense adonar-se'n, en recordar aquella veu greu i neta, la Laura no pot estar-se de sospirar:

—Pere!

S'estremeix com si algú d'allí prop hagués dit aquell nom i li descobrís un secret. Se'n torna a casa amb la rapidesa d'un que fuig, perquè fuig d'ella mateixa, com si colpejant de talons les pedres ofegués el so d'aquella veu insistent, que ha proferit un nom com una inculpació. No és sols el nom, sinó que s'acompanya dels trets d'un rostre angulós, d'uns ulls que s'il·luminen quan la miren, de l'agulla que assenyala els segons, tan ràpids, a l'esfera del rellotge de l'advocat, que ell consulta enretirant-se una mica la mànega amb mà nerviosa.

Els quatre homes travessen la plaça, vorejada de llums melangiosos; se'n van cap al carrer de l'estació per fer temps i perquè la gent que els miren no puguin figurar-se que volen deixar-se caure al cafè de la Pica-pica. Tot d'una, a en Tomàs li sembla veure l'oncle Joanet que travessa la cantonada, amb els guants de cotó, l'abric abonyegat i el seu aire d'home distret que ensopega amb totes les pedres. Heus ací un magnífic element de distracció per a la colla de bromistes. El vell diu que torna del Centre, on assagen Els Pastorets, i ell s'hi distreu cada vespre, després d'haver sopat sol entre les seves motllures d'or, l'angelet de l'altar i les antiguitats millorades.

En Tomàs el convida a anar amb ells. Riuran, aniran en un indret molt divertit on veurà tot de noies forasteres amables i alegroies que enamoren.

—No faci el desmenjat, oncle, que ja l'he vist prou vegades anar i venir de Barcelona, mig amagant-se pel tren!

—No és pas per fer res de mal —es defensa el vell.

—És clar que no, al contrari! Però ja sabem que mira les noies de reüll. Vingui, i nosaltres ho paguem tot; ens estarem en un raconet del primer pis del cafè, sense que ningú ens vegi, i farem ressopó.

L'home es deixa arrossegar endut per una il·lusió pueril. Entren al cafè per la porta petita, la de l'escala del pis. A en Tomàs li sembla que es divertirà molt, que aquella mica de contrarietat que sent com un fibló que el burxa no sap ben bé on, se li fondrà amb quatre rialles a la salut de l'oncle Joanet. Al pis, els serveis són més cars, però es té l'avantatge que podeu retenir les cambreres tota la vetlla, lliures de les "infidelitats" obligatòries del saló general. A més, són noies escollides d'entre l'escamot de dones arreplegades pels cafetons del Paral·lel i dutes des del tren amb el cotxe de la presó, per evitar la clamadissa de veus més o menys blanques de la ciutat, sempre que el cap de policia fa el distret amb l'ajut d'un parell de bitllets de banc dels mitjans.

Els sécs al front d'en Tomàs s'enfonsen una mica més. Però diu que està content: una escalforeta suau li puja al cap; té ganes de sentir música. Havent sopat se'n van al Continental, prenen cafè, conyac i acompanyen els tangos del quintet amb un cantussol planyívol. En Tomàs s'asseu de cara al gran mirall de la paret decorat amb crisantems modernistes i s'entreté a llegir l'anunci del partit de futbol de diumenge, perquè no li agrada veure de cara a cara el públic del cafè. Si fins li sembla com si el miressin, i juraria que l'oncle Narcís, aquell que és ric d'ençà de la guerra dels carlins, es riu d'ell per sota el nas i no costaria gens al Muntanyola d'aviar-li l'ampolla de l'aigua entre cap i coll.

La jardinera travessa la plaça, menada per en Tomàs, que vol lluir les seves habilitats de conductor a ulls de la muller. Però la Laura mira les gradacions de la llum, entre la mica de boira que esfuma delicadament les façanes de les esglésies de més enllà. Per sobre de les teulades verdoses d'humitat, s'adormen els sons compassats que assenyalen el rosari.

—Que bé que se senten les campanes —fa la Laura, meravellada.

— Gràcies a Déu, no és com a Barcelona —observa la Teresa amb un somriure eixut—. Allí, entremig de tant xivarri, no se sap ni quan passa Nostre Senyor.

Al fons de la gran plaça porxada es dreça la Casa de la Ciutat, resseguida d'ornamentacions del barroc més sobri de Catalunya;. la pupil·la translúcida del rellotge s'obre a mig aire del campanar. Tomben per la Rambla, vorejada d'arbres, de convents, amb el banc de pedra que la segueix de dalt a baix, fins a les escales neoclàssiques que baixen cap al Passeig dels Trinitaris.

A en Pere li agradava d'anar sol pels carrers amb el deler de recrear les estones passades a la sala de la Laura. Qulasevol silueta femenina que travessés una cantonada, li recordava la gràcia del gest de la dona del Muntanyola quan seia, quan s'aixecava, al moment de posar una flor en un vas, en el moment de fer córrer una cortina, en moure l'agulla de cosir.

Va semblar-li la cosa més natural del món que, en comptes d'anar de casa seva a la plaça pel camí dret, fóra millor voltar per la colzada del Passeig dels Trinitaris. El casal dels Muntanyola s'esqueia al racó, molt ben decorat d'al·legories barroques. Solia passar-hi de nits amb trepig cautelós, pel goig d'acostar-se tant com pogués a la Laura, protegit per la boira o per la fosca, d'acostar-se ben sol a la imatge d'aquella dona, sense testimonis, no pas com a les tardes, que veia la Laura de debò, però que no gosava mirar-la, com si cometés un acte punible que la gent forastera a ells dos podia descobrir.

La Laura segueix avall del passeig dels Trinitaris, trist entre la claror somorta de la casa i les transparències de la tarda de maig. No veu venir en Pere, que, tot i haver promès a mossèn Joan de no acostar-se a la dona d'en Tomàs, tornava a casa l'oncle Joanet amb aquest sol propòsit.

La Laura segueix avall pel passeig dels Trinitaris, atreta per les fantasmagories primaverals. En Pere va seguint-la amb aquell posat de recel que crida tan bé l'atenció dels transeünts. La Teresa té temps de veure'ls quan baixen les escales de la Rambla.

No es recalca gens al brancal de la porta, malgrat el tremolor que se li apodera de les cames, per no atraure cap de les mirades que furonegen darrera les persianes i cortines. L'horrible sospita de l'altre dia es confirma: la Laura i en Pere es veuen en algun indret recollit. Algun racó, només sabut d'ells dos, és testimoni de la infàmia saborosa; potser una cova de pastor, un clot entre la fullaraca del bosquet, com les bèsties, amagats, lluny de tothom, només sota l'esguard de Déu, mereixedors del seu càstig terrible.

Si gosés, correria per sentir amb més intensitat el contacte de l'aire fresc i per allunyar-se de l'obsessió d'aquells rostres que ganyotejaven al flam dels ciris, d'aquella gent trista, revellida abans d'hora per la pena d'haver de traginar una ànima mesella. (p. 152)

En Tomàs es queda a fumar al menjador, prop de la Laura i d'unes quantes persones amigues.

—Feia dies que no se't veia! —interroga la Tere­sa a una noia amiga de les Torroelles.

—He fet tres setmanes d'exercicis a les Esclaves.

—A perdre el temps, has anat —rectifica l'amo Muntanyola amb aire de savi—. M'hi volguessin a mi; us explicaria cada història de confessionari, que no us vagaria pas d'avorrir-vos.

—El greu que em sabia tornar a casa! —es la­menta la noia sense fer cas de l'exabrupte de l'home.

—Qui us feia les plàtiques? —demana Teresa.

—El padre Carmona. Que bé que parla! L'últim dia sobretot, no sé pas què ens va explicar del diable i de l'infern; no vaig acabar d'entendre'l, però els asseguro que jo estava tota esborronada; més que més amb l'espant que ens havia donat la germana Agnès en dir-nos que acabava de veure un dimoni dels petits a l'hort! Pensa quin esglai! Totes les germanes hi van córrer amb la mare priora a dir una oració molt antiga per a allunyar el mal esperit. Fet i fet, era que s'havia escapat la mona del jardí dels amos del Pujol.

—Nosaltres vam anar a missió a la Caritat —diu la Teresa, displicent—. Predicava mossèn Ramón Casassa.

—És un sant baró —observa la senyora de Torroella, que entra per saber què s'enraonen el matrimoni Muntanyola.

Se'ls acosta la Teresa amb la noia dels exercicis a les Esclaves. En Tomàs de seguida reprèn el to de befa.

—Tu sí que acabaràs malament si t'acostumes a passar temporades amb monges, i sobretot de les de l'anomenada d'aquell convent!

—Més bona anomenada que no et penses, heretge! No sé si saps que una de les fundadores és santa i era de Comarquinal. A hores d'ara ja treballen a Roma per la santificació de la beata Maria Rosa del Calvari, de la mateixa ordre.

—Ja se n'ha acabat la mena, dels sants, aquí!

—No ho creguis —adverteix Teresa al seu germà—. Corre la veu que hi ha alguns casos de visió i altres fets sobrenaturals al convent de les Esclaves i a les Mosteles.

—Sols que no volen divulgar-ho en vida de les monges. No se'n parla fins després que moren. Als convents de Comarquinal passen fets miraculosos, més que la gent no es creu.

—És que a còpia de dejunis es mig moren de fam —insisteix l'amo Muntanyola—, i no eren pas visions allò que jo vaig veure quan era noi, d'aquestes Esclaves. Ja ho sap la Teresa, oi?

Però la germana no vol escoltar les paraules irreverents, i se'n va amb l'amiga. El senyor Llibori i la vídua de Torroella no gosen exterioritzar el desig de saber el misteri; però no es mouen.

—No vol escoltar-me perquè sap que dic la veritat. I és ben cert que quan varen canviar de con­vent, entre les runes de la paret del cor van trobar calaveres de criatura.

L'oncle i la senyora s'horripilen i no volen escol­tar mes falsedats. La Laura torna a mirar pel vidre del balcó la tarda clara, que ja comença a declinar dolçament.

Una tarda s'escampa la nova que ha mort la tia Madrona, germana de l'oncle Joanet de les antiguitats. Tot avui que la família es mobilitza per complir com és de llei, amb el bon intent de quedar bé. Cadascú ocupa el seu lloc en ordre rigorós, segons el grau del parentiu: els Terra Negra i els Muntanyola vora l'alcova de la difunta, els cosins i nebots llunyans a la sala, a parlar baix amb les visites que entren i surten amb trepig de dol.

Quan la Laura i la Teresa arriben se'ls fa lloc a primer rengle; preguen al peu del llit, sospiren vora aquell cos rosegat pel sofriment de tants mesos; les fan seure entre els daurats de la sala quan les monges del convent de les Mosteles vesteixen la morta. El doctor Grau i l'oncle Joanet diuen una part de rosari, genolls en terra al peu del gran Crist de talla, il·luminat de ciris enflocats, mentre l'angelet del rellotge de sobretaula saltirona, assegut al trapezi, molt optimista, al pas de cada segon.

La Laura té calor dins aquella atmosfera enrarida per les flames dels ciris i per l'excés de gent; però no fóra correcte d'anar-se'n ara que comencen a fluir les visites. Es recalca al marbre de la con­sola, vora unes senyores que parlen baix. La Teresa li pregunta si no es troba bé; està tan pàl·lida! Se la veu tan feble amb el vestit negre! Però no li cal preguntar-ho del tot; pel mirall del moble acaba d'encertar l'esguard de la cunyada, pres, del vidre estant, al d'en Pere Gifreda que entra.

La Teresa acosta els llavis a l'orella de la cunyada:

—Ara se'ns acosta en Pere de cal Notari.

—Les mans de la Laura es premen com si volguessin entrefondre's.

—I si ens n'anéssim? —pregunta sense saber què diu.

—Tanta por li tens?

No gosa mirar, però sap que ell ve, que ja és a prop. Acosta el front al vidre del balcó per un desig exasperat d'evadir-se. Entre dues cases separades veu la carena blava de Collat Negre, ben clara de sol. Fugir! Anar-se'n amb un d'aquells avions de ci­nema, providencials com els hipogrifs dels herois de llegenda! Travessar d'una volada el serrat entre l'ai­re de la primavera! Oblidar la farsa d'aquella gent respectable, que la volta i la guarda i l'empresona;

Fugir!...

—M'ha dit en Tomàs que no havia estat gaire bona, Laura!... — Sent com aquests mots li passen orelles endins, amb aquell so greu, tan natural, que la fa estremir de fred i de goig com si fos una carícia.

Respon una insignificança que no escolten ni ell ni ella. En Pere mira el rostre pansit, senyalat pel sofriment, els llavis dolorosos, els ulls aombrats per l'insomni. Les mirades d'ell i d'ella es troben, es prenen, es besen, es rescabalen de tants dies d'enyorament.