Mirador, núm 1 - 1929 - Barcelona
L'aperitiu (Fragment)
En els temps anteriors als nostres temps, l'hora del cafè i de la penya del cafè era l'hora màxima de l'home civilitzat; l'hora espiritual, lliure, pirotècnica per excel·lència. Avui dia aquesta hora potser s'ha diluït una mica, ha perdut un punt de congestió, perquè han sortit altres hores que li han vingut a segar l'herba sota els peus.
Jo em guardaré de dir mal d'aquest moment social produït al volt de tres elements tan vius com són "cafè, copa i puro", aquestes tres coses que són una sola cosa i que jo proposaria que s'escrivissin així, en una sola paraula: "cafècopaipuro". Aquest mot sembla el cognom d'una poetessa peruana, sembla també que designi una deïtat terrible, sanguinària, completament oceànica. Sembli el que sembli. no es pot negar que com a paraula fa un gran efecte i escau a la importància del que vol significar, perquè la 'persona que no hagi filtrat la meravellosa essència del cafè, la copa i el puro es pot dir que el seu pas per la vida ha estat inútil. [...]
Davant d'aquesta hora tan necessària per al govern dels pobles i per a la procreació, hi ha una altra hora més moderna, més lleugera, més d'"estranquis", i més transparent, que és l'hora de l'aperitiu.
Aquesta hora, tant si és al migdia com al vespre, i especialment però al vespre, té un cert aire d'alliberació, i d'alegria com a conseqüència. L'home ha plegat el treball, ha finit una aventura complicada, ha posat un punt a la mandra, a l'odi, al desinflament escèptic. L'home estira les cames, olora l'aire. Un aire de gasolina, de mitges de seda i de paper de periòdic. És l'aire més civilitzat que es porta.
L'aperitiu pot ser en el bar tancat o en la terrassa lliure. L'ànima davant de l'aperitiu sent un oasi entre la feina del dia i la feina de la nit que comença amb el sopar. La feina de la nit acostuma a ser més viva, més fina, més inhumana que la del dia, però sempre més selecta. Les coses que s'escriuen i es pensen a la nit moltes vegades van escotades i duen brillants com les senyores. De dia el pensament sua una mica com la pell, encara que sigui al ple de l'hivern. En l'aperitiu es paladegen els projectes nocturns sense donar-los massa importància.
En l'aperitiu es recull l'extracte del dia, amb una malícia peculiar. Si l'aperitiu és a la terrassa, els ulls fan col·lecció d'ànimes, col·lecció de geps, col·lecció de bufandes. Si és en el bar, els ulls fan col·lecció de llavis de senyora, col·lecció de vermells de llavis i tot això es distret i profundament educatiu.
En l'aperitiu hi ha molta més inventiva que en el cafè; les cocteleres treballen com la imaginació d'un director de cinema. Les begudes s'adapten a tots els colors i els vasos a totes les formes. En l'aperitiu hi ha una promiscuïtat de sexes però sense descompasar-se. Les converses són més vagues o més dinàmiques que a l'hora del cafè, però són tallades pel silenci; les idees i la manera de parlar adquireixen formes geomètriques de crestall que roden i no s'aturen. Hi ha l'aperitiu en companyia i soroll de daus, o de fulles de diari, o sospirs d'amor rentat amb aigua mineral. Hi ha l'aperitiu de l'home sol, del gustador perfecte, que va plorant llagrimetes invisibles davant d'un vas de "Picon" carregat, de color de sang de cavall o d'un "Pernod" de color de "Pernod". Aquests són els bons.
A l'hora de l'aperitiu coneixen les ànimes, la llista de les begudes consumides, és el termòmetre precís que marca entre la imbecil·litat i la grandesa. Per la mena d'aperitiu, es coneix l'estat, les aficions, el temperament i la religió de la persona, se li coneix el grau d'artritisme i fins la gravetat de les seves tares més íntimes. En fi, en l'aperitiu hi ha uns reflexos tan ideals que sembla que les estrelles baixin una estoneta per jugar amb nosaltres, i ens saltin del nas al cor...
Em direu: a què ve tot això? Ve simplement que en una publicació com aquesta que tens als dits, estimat lector, jo veig en cada secció, en cada article, en cada títol, una referència a aquelles hores de què parlava. Déu faci que no hi vegi mai una "hora tonta!".
Doncs entre aquestes hores veig també l'hora de l'aperitiu, i demano que m'hi deixin ser, demano que entre les columnes de lletra impresa m'hi deixin posar la meva tauleta de terrassa o el meu tamboret de bar. Des d'aquest lloc farem el nostre aperitiu cada setmana, deixarem parlar als amics i a les amigues reals o imaginaris, entre els companys d'aperitiu hi haurà qui durà a la butxaca un llibre fresc, com un lluç acabat de pescar, qui hi durà un aparell de tortura, qui hi durà la camisa d'una dona... és igual, tot servirà per a la nostra conversa o per als nostres monòlegs. Tindrem diaris de darrera hora, revistes que facin bonic, si pot ser amb moltes fotografies de gossos i de mitges de seda. De tant en tant plorarem, parlarem dels antics i sobretot procurarem treure tot el suc de la nostra beguda i tot el suc de l'hora del aperitiu.
I per avui perdoneu, perquè el barman s'ha entretingut massa, encara no tenim les begudes a taula i els companys discuteixen al corredor, però estic veient que s'acaba l'hora que destinàvem pel primer aperitiu del Mirador.
Pompeu Fabra fou el mestre genial de la reforma de la Gramàtica catalana. Amb ple rigor científic fou estabilitzada sistemàticament la llengua literària, prenent com a base els nostres clàssics, però atenent també les necessitats intel·lectuals i materials de la nostra època, i donant-hi cabuda a certes innovacions locals, principalment barcelonines. La reforma gramatical de mestre Fabra fou acceptada ràpidament pel poble català adelerat de disciplina [...]
Ja ha estat dit que el P. Fullana no havia arribat a fer escola. El dilema no era, doncs, a València, fullanisme o fabrisme. Com a Barcelona no era tampoc fabrisme o antifabrisme. Era, senzillament, fabrisme o caos.