Editorial Barcino (Barcelona), 1957
Davant la tomba d'Antonio Machado
La barca jau damunt la platja,
s'assequen veles i filats.
Amunt, amunt, una gavina
canta la vida i la claror.
Però el xiprer, voltat de tombes,
palpa amb ses rels la freda mort;
palpa la fosca apresonada
sota les tapes dels taüts.
Què diu el rossinyol que passa
i pren alè damunt la creu?
Diu que la vida és bella, bella,
com un perfil de Llibertat.
Diu als que ja no el poden veure
que el cel és blau i blau el mar...
Per què serà que els cementiris
estan voltats de quatre murs?
Els pescadors que allí reposen
tenen creuetes i retrats;
i els cotlliurencs morts a la guerra
tenen «cocardes» tricolors.
Tots els diumenges a la tarda
hi van les velles de l'indret;
van a arrencar-hi les herbetes,
van a regar-hi els roserets.
En caure el sol totes se'n tornen
per petits grups, xerrant, xerrant;
se'n van de llàgrimes lleugeres,
se'n van lleugeres d'amistat.
Sovint, passant davant ta tomba,
sense saber ben bé qui ets,
pensen: «Ací jau aquell home
que tingué un bell enterrament».
Damunt la llosa ben deserta,
sense cap data ni cap nom,
blanca de llum i pedra marbre,
s'hi plau la lluna perquè lluu.
I viu per tu la lluna clara,
i cada estrella viu per tu,
i tot respira poesia
com si el teu verb s'hi esparramés.
I res no et dol lluny de la pàtria
tant que vacil·la l'avenir,
car si «a Cotlliure fa bon viure»,
també deu fer-hi bon morir...