Proa (Barcelona), 2004
Són quarts de nou del vespre.
Del rellotge del campanar de Sant Esteve se n’enlairen dues campanades com dos coloms d’estany.
Fa més d’una hora que el personal de la biblioteca ha tancat les portes al públic i ha abaixat els transparents de color carn, les parpelles ensonyades de les finestres. En tot l’edifici, només hi quedem dues persones, acomboiades pel repòs vegetal dels llibres.
La Maria, la bibliotecària, està asseguda al mateix lloc on la vaig trobar el primer dia. Té l’expressió a l’aguait, la mirada impacient, els músculs de la cara tensos com la corda d’un arc a punt de llançar la fletxa. Si la mesura del temps depèn d’allò que s’espera, el motiu que l’ha fet quedar-se a la biblioteca en acabar la jornada laboral ha de ser molt important, perquè noto que l’hora li ha passat molt lenta, teixida amb segons de plom.
Jo, més relaxat, m’he col·locat a tocar d’una de les balconades que donen al carrer. De tant en tant, aixeco l’estor per controlar l’assemblea d’ocells que s’ha format al llomar de la teulada d’una casa veïna. He sortit de l’hostal per anar a treballar al Diari i no per venir de visita, així és que, quan ella m’ha cridat des de la finestra, he tingut consciència, igual que si fos Adam al paradís, que vaig vestit amb roba que sembla acabada de treure de la motxilla d’un excursionista: pantalons texans arrugats, nàutiques gastades i una camisa de quadres amb la butxaca deformada pel pes d’un grapat de bolis, alguns inservibles, i d’una llibreta d’espiral carregada de notes fugaces. Suposo que als seus ulls, jo també tinc l’aire d’un ocell a punt d’aixecar el vol.
A partir de les campanades, la llum obliqua, que il·luminava les façanes de pedra del barri amb una aura de melangia, s’extingeix i la tarda, ferida de mort, es desploma darrere del perfil mineral de la serralada d’Enclar.
Aquí a muntanya, les tardes s’acomiaden a la francesa, recordo una expressió que havia sentit des que era petit.
La Maria, absorta en els seus pensaments, em respon que és una dita ben absurda perquè els francesos, quan s’acomiaden, es fan tres o quatre petons i s’intercanvien interminables desigs de felicitat, com si sempre estiguessin a punt d’iniciar un llarg viatge.
Un viatge, antic i misteriós, és l’únic que sé del motiu pel qual tots dos estem reclosos a la biblioteca des de fa tanta estona, mentre a l’exterior, els turistes, aliens als reclams dels llibres i de la cultura, fugen del barri cap a l’avinguda Meritxell i s’afanyen davant dels aparadors de les botigues, abans que els comerços del carrer més popular d’Andorra la Vella tanquin també les portes.
La biblioteca nacional ocupa la planta baixa i els dos pisos de l’antiga casa Bauró, situada al cor del barri antic, tot just on el carrer de la Vall s’obre en una plaça tan petita que a penes deixa lloc a uns balladors del contrapàs esculpits en pedra, un monument de l’interior del qual brolla en silenci l’aigua d’una font. Placeta de sant Esteve, escrit així, en diminutiu, es pot llegir en una placa col·locada a la façana de la cantonada.
A mi em sembla que el monument no acaba d’encaixar en l’escenari, perquè el barri, de carrers tortuosos i casetes menudes, té l’espai molt reduït i no s’hi pot afegir res sense augmentar la sensació d’estretor. Els pobles de muntanya no van ser pensats per acollir manifestacions mitòmanes i es troben incòmodes amb les estàtues, tant o més que amb la invasió de turistes i de cotxes moderns.
Als baixos de cal Molines, la casa del cantó dret de la plaça, hi ha una sabateria amb l’aparador curull de botes de neu i sabates per fer excursions, en un racó del qual, descolorides i polsegoses com andròmines oblidades en unes golfes, sobreviuen un parell d’inefables xiruques. Davant, a ca l’Armengol, tenen una tenda de queviures. Cada tarda, cap a quarts de cinc, el botiguer, abillat amb bata blava, treu a la porta de l’establiment unes quantes caixes de préssecs, d’albergínies i de pebrots i uns penjolls de nyores seques; feineja entre les fruites i verdures seriós i polit, amb la circumspecció d’un artista que penja natures mortes a les parets d’una galeria d’art. A l’esquerra, arrenca el carreró que du a cal Calones, l’hostal més antic i famós d’Andorra, i potser no exagero si dic de tots els Pirineus. Carrer avall, en direcció a l’església de Sant Esteve, els balcons de les cases de banda i banda es van apropant, apropant, fins que les branques ossudes dels geranis s’enfilen com les bardisses per sobre d’un rec.
El Vergonyós va col·locar tothom davant de la porta de cal Bauró: els seus companys, l’Henry l’Amable, el vell Miquel Calones, el Calones jove i la seva dona, el senyor de Barcelona i les filles delicades, les minyones, els nens esvalotadors i els gossos. Al bell mig de tots, la Pelegrina, que amb la cara d’alabastre il·luminava l’escena. El jove anglès es va posar al seu costat i li va agafar la mà sense dissimulació, orgullós i emocionat, com si acabés de fer el darrer cim verge dels Pirineus.
El Despistat va amagar el cap sota la roba negra i va prémer el botó de la càmera fotogràfica.
L’espetec va aixecar un vol de coloms blancs del campanar de Sant Esteve.
Ningú gosava moure’s per por de trencar l’encanteri.
El Despistat va ensenyar-me aquella imatge maleïda. Vaig reconèixer amb dificultat el campanar rònec de l’església, la plaça minúscula i l’hostal de cal Calones al fons. En un racó, una dona vestida de gris amb davantal blanc treia el cap per la finestra d’una casa miserable, a penes un forat en la façana de pedres ennegrides. La resta de les cases s’aguantaven les unes amb les altres, com les velles en una processó, per evitar agenollar-se. El terra era brut i pedregós. Dos mossos, aliens al fotògraf, carregaven cansadament unes cavalleries lligades als ferros de la façana de l’hostal.
Era impossible projectar un record més trist, més desolat, que el que apareixia en aquella foto de la capital de la República d’Andorra.
Jo anava repetint als veïns que em seguien a certa distància, sense gosar apropar-se massa, la contrasenya que m’havia recomanat l’amo de cal Soulé: monsieur Michel Calones, monsieur Michel Calones.
En sentir aquell nom màgic, una colla de nens bruts i mocosos van arrossegar-me per un carrer molt estret, amb prou feines una escletxa entre les parets de pedra fosca de les cases, fins a una petita plaça.
Cal Calones! Cal Calones!, van cridar tots els nens alhora i em van deixar davant d’una porta oberta de bat a bat per on s’escampava l’olor viscosa de menjars i el xivarri de gent enraonant tots alhora.
La planta baixa de l’hostal és una gran sala, al fons de la qual hi ha el foc a terra, que serveix també per cuinar. La xemeneia enorme, decorada amb la figura d’un àngel amb l’espasa desembeinada, ocupa bona part de l’estança. A la vora del foc, dues minyones joves desfeien amb cura flors de carxofa per treure’n els estams, perquè a Andorra s’utilitzen en lloc del quall per fer formatge. De tant en tant, el riure franc de les noies trencava la gravetat de les converses masculines.
El centre de la sala l’omple una gran taula i als dos costats hi ha sengles bancs de fusta. Aquella nit, als bancs hi seia un grup nombrós d’homes de totes les edats. Sobre les estovalles de ratlles blaves i blanques, plenes de taques de vi, els acabaven de servir el sopar, que consistia en un plat d’escudella, la paraula catalana que més he sentit a l’hora dels àpats a Andorra, i unes rostes de cansalada. Al mig de la taula, hi destacava un vas exòtic de vidre de bec llarg ple de vi i un pa de moltes polzades de diàmetre. La majoria dels homes duien el vestit de vellut dels traginers, tenien la cara solcada d’arrugues profundes com cicatrius i fumaven cigarrets pestilents com els del Cisco. En veure’m aparèixer a la porta es va fer el silenci, tothom es va girar i els homes van tirar-se la gorra cap al clatell per contemplar millor l’entrada d’aquella dona estrangera.