Selecta (Barcelona), 1979
DON RAMON. — Vals molt mes tu que totes les parentes
i et pots riure de tot el senyoriu;
si tu no saps per mi el que representes,
i no comprens quin sentiment tan viu
després d'haver escoltat com plou i trona,
m'obliga ara a ajupir-me al teu davant
i a dir-te si vols ser la meva dona!
Antonia, tu per mi...
ANTÒNIA. — No corri tant!
Gràcies pel sentiment i la paraula,
per això que no havia escoltat mai...
Potser jo fóra digna de la taula
d'un senyor com vostè, i els altres rai!
Però un motiu més fort és el que em crida
i el que m'atura. Veu aquestes flors
i aquesta Rambla? Això és la meva vida,
això és el meu orgull i el meu repòs.
Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,
i venent roses he arribat a gran,
i ara que sóc un xic galtacaiguda,
si em treuen de la Rambla em mataran.
Perquè aquí jo respiro un aire lliure,
pobra, però amb un rei a dins del cos,
i no comprenc una altra llei de viure!
Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
Hi ha mes pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacal.
Un fa ballar el despit, l'altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi de catifa d'or.
La pela de taronja aquí no enganya,
tothom per relliscar-hi hi es admès,
vénen del mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s'embarbussa,
i el ball s'infla de crits i crida fort,
í entre xiulets i sabres i batussa
s'engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i torna el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s'adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d'alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d'apartar-nos mai.
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
i tremolant-me el pom dins de la mà,
diran: «Guaiteu l'Antònia, la florista,
A ja no pot ni cridar ni caminar,
i xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a la parada de les roses
fins que la vingui a recollir la mort.»
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m'ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera,
i amb el més noble sentiment desclòs,
¿no veu que no puc ser d'altra manera,
si sóc tan de la Rambla de les Flors?
DON RAMON. — Tens raó, i és potser perquè m'estreba
el perfum de la Rambla com ningú,
que he desitjat fer-te la dona meva,
perquè la Rambla de les Flors ets tu.
És per 'xò i pel teu cor de rosa viva
al costat del meu cor, que he somniat
fer-te del meu amor reina i captiva.
Es per 'xò... i el meu somni s'ha acabat.
Tens raó... hi ha més llum, més alegria,
i la Rambla és un món més de debò
que la casa i el llit que t'oferia
un pobre amic malhumorat com jo.
Perdona'm altre cop... Perdona'm que hagi
torbat per uns moments la teva pau...
ANTÒNIA. — No, don Ramon, encara no se'n vagi...
vol que li posi aquest clavell al trau? (Li hi posa el clavell.)
I demà, i l'endemà, que no el voldria?
I un any, i un altre, i fins que sigui un vell
i jo sigui una vella... cada dia
no voldrà que li posi aquest clavell?
TELÓ