Vals molt mes tu que totes les parentes...

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau

DON RAMON. — Vals molt mes tu que totes les parentes

i et pots riure de tot el senyoriu;

si tu no saps per mi el que representes,

i no comprens quin sentiment tan viu

després d'haver escoltat com plou i trona,

m'obliga ara a ajupir-me al teu davant

i a dir-te si vols ser la meva dona!

Antonia, tu per mi...

 

ANTÒNIA. — No corri tant!

Gràcies pel sentiment i la paraula,

per això que no havia escoltat mai...

Potser jo fóra digna de la taula

d'un senyor com vostè, i els altres rai!

Però un motiu més fort és el que em crida

i el que m'atura. Veu aquestes flors

i aquesta Rambla? Això és la meva vida,

això és el meu orgull i el meu repòs.

Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,

i venent roses he arribat a gran,

i ara que sóc un xic galtacaiguda,

si em treuen de la Rambla em mataran.

Perquè aquí jo respiro un aire lliure,

pobra, però amb un rei a dins del cos,

i no comprenc una altra llei de viure!

Vostè sap què és la Rambla de les Flors?

Hi ha mes pelats que rics, més gent guillada

que gent amb el cervell apuntalat;

hi passa fum, neguit i terregada

i un món una miqueta estomacal.

Un fa ballar el despit, l'altre la mona,

les noies tendres fan ballar-hi el cor;

és la sala de ball de Barcelona

i el sol ve a fer-hi de catifa d'or.

La pela de taronja aquí no enganya,

tothom per relliscar-hi hi es admès,

vénen del mar i vénen de muntanya,

per entrar dins del ball no es paga res.

De vegades la cobla s'embarbussa,

i el ball s'infla de crits i crida fort,

í entre xiulets i sabres i batussa

s'engega una pistola i cau un mort.

Però és un ai! I torna la riuada

i torna el ball gronxant-se amunt i avall,

i tornen els ocells dalt la brancada

a fer entremaliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies,

i els gossos fugen rosegant un os,

i brillen les dents blanques de les noies

davant de les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s'adona

que aquest vermell molsut, tibant i humit,

és el color que dura més estona

damunt del llavi fresc de Barcelona,

que no es cansa de riure dia i nit.

És tot un cel de blau i d'alegria,

aquesta Rambla meva, i em fa esglai

pensar que puc deixar-la sols un dia;

la Rambla i jo no hem d'apartar-nos mai.

I quan sigui una vella corsecada,

amb tot aquest cabell pansit i blanc,

em trobaran al peu de la parada

com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,

i tremolant-me el pom dins de la mà,

diran: «Guaiteu l'Antònia, la florista,

A ja no pot ni cridar ni caminar,

i xaruga com és, plena de noses

i de dolors, encara té prou cor,

fidel a la parada de les roses

fins que la vingui a recollir la mort.»

I si jo penso així, no cal que vingui

a temptar-me, ni em pot commoure el pit

per molta simpatia que li tingui,

per molt que li agraeixi el que m'ha dit,

i vostè hi torni amb una veu sincera,

i amb el més noble sentiment desclòs,

¿no veu que no puc ser d'altra manera,

si sóc tan de la Rambla de les Flors?

 

DON RAMON. — Tens raó, i és potser perquè m'estreba

el perfum de la Rambla com ningú,

que he desitjat fer-te la dona meva,

perquè la Rambla de les Flors ets tu.

És per 'xò i pel teu cor de rosa viva

al costat del meu cor, que he somniat

fer-te del meu amor reina i captiva.

Es per 'xò... i el meu somni s'ha acabat.

Tens raó... hi ha més llum, més alegria,

i la Rambla és un món més de debò

que la casa i el llit que t'oferia

un pobre amic malhumorat com jo.

Perdona'm altre cop... Perdona'm que hagi

torbat per uns moments la teva pau...

 

ANTÒNIA. — No, don Ramon, encara no se'n vagi...

vol que li posi aquest clavell al trau?   (Li hi posa el clavell.)

I demà, i l'endemà, que no el voldria?

I un any, i un altre, i fins que sigui un vell

i jo sigui una vella... cada dia

no voldrà que li posi aquest clavell?

 

TELÓ