Edicions Proa - 2005 - Barcelona
Hem parat a Boí, poble menudíssim amb esglesieta romànica que arrecera uns pocs carrers quasi amagats. En un bar ocult al fons d'un carreró, una colla d'esquiadors feien xivarri. Ens hem escalfat i després hem passejat una estona per dreceres gelades. Mentre es feia de nit ha tornat a nevar, molt a poc a poc, amb la indolent parsimònia d'un badall. Hem sopat amb gana.
Avui al matí hem pujat a veure les esglésies de Taüll. El gel ens obligava a conduir, i també a caminar, amb precaució. El dia passava del sol crepitant sobre la neu als núvols d'un gris d'alumini a intervals curts, amb les ràpides oscil·lacions habituals en la muntanya. En Santa Maria, més allunyada, més petita, vaig recordar una vella anotació: <<Abans d'entrar en una església romànica: no traduir, sinó projectar-se; no de l'època a mi, sinó jo a l'època. La fascinació de ser un home del segle XII mirant Taüll, no la de convertir Taüll en un indret avinent a un home del segle XX.›› Esforç, no sé si fructuós, de seguir aquest consell mentre contemple la reproducció dels frescos, candorosos, a l'interior del temple.
Enmig del decorat tumultuós de les muntanyes, encara es destaca més la reclosa humilitat de les dues esglésies i alhora l'orgull de les torres llombardes elevant les seues arqueries cap al cel. Sembla un escàs recer contra la magnitud dels elements que les envolten, però han resistit. Després, baixem a Sant Climent i contemplem la vall als nostres peus. Es veuen bé Boí, Durro, Erill la Vall, poblets de joguet amb campanars llombards en blanc i negre. La neu cobreix els relleus i els suavitza, en forma una mena de quinta essència assossegada. Intensa bellesa de tot. Exaltant i alhora aquietadora.
1-VII-1992
Anem, Heike i jo, al soterrar de Fuster, a Sueca. Sol fort en la plaça del poble. Una gentada es concentra als voltants de la casa. Polítics, escriptors, veïns. El president Joan Lerma, amb estricte posat de circumstàncies, encapçala el seguici. A poc a poc, anem seguint el bell i fresc camí que porta al cementeri. La gent xerra en rogles reduïts, camina amb parsimònia i saluda els coneguts. Una vegada traspassades les tanques del cementeri, el seguici comença a dispersar-se. Un grup es congria al voltant del taüt i el cobreix amb una quatribarrada. Un dolçainer toca la Moixaranga d'Algemesí a manera d'himne. És una música que sempre m'ha agradat, però que ací trobe fora de lloc, i més sabent què pensava Joan Fuster del folklore. Al final li han posat la percalina, com es temia. Són incorregibles. Si hi ha un cel dels descreguts previsors, des d'allà se'n deu riure.
20-III-1993
Viatge a Ripoll. Avui, a plena llum, el pòrtic esculpit del famós monestir no em colpeix com la primera volta. Molt deteriorat, de veres. Contemple les escenes amb afecte. Una imatge del món, amb l'estranya humilitat superba del romànic: símbols que són ordres i precs alhora. El claustre és reposat, cenyit i amable. I la restauració dinovesca, excessiva com és, dóna a l'església una solemnitat elegant que no desplau. Mirem la llosa de Wifredus. M'hauria agradat que es conservara, restaurat o inventat, o com fóra, l'escriptori monàstic, i que deixaren visitar-lo. No m'importunaria, fins i tot, que hi posaren una mica de kitsch gregorià, per a enllaminir els visitants. Veure el territori on aquells col·legues passaven fred i son entre els pergamins, traduint, copiant, glossant a la glòria de Deo, Optimo, Máximo. És una de les estampes més estimables de Catalunya. El llatí lapidari dels poemes, les crestomaties, les cartes demanant llibres, el quadrivium. Un llum petit i apartat en el bosc pirinenc.
Fora, l'estrèpit de la plaça ho ompli tot. Fan obres que probablement facilitaran ben prompte la descàrrega de les cobejades masses de turistes.
30-11-1993
Vaig al soterrar de Vicent Andrés Estellés. Molta gent, més discreta que en el cas del de Fuster. Josep Guia ens fa firmar un paper ¿de control, de fe d'assistència? a l'Ajuntament de Burjassot. Una manera de passar llista. Estupideses. Conjecture que Guia és un home que es mou a força de símbols i de gestos. Es tracta, llavors, d'un arcaisme. Faig com fan. Un soterrar és, al cap i a la fi, una cerimònia. El públic aplaudeix al pas del fèretre. Em produeix una fluixa sensació de malestar, de coses que no lliguen. Acompanyem el mort xerrant en veu baixa. Procurant, almenys, mantenir com es puga les formes d'un ritual antic i apropiadíssim. Eduard Verger es pregunta si es deuen haver recordat de posar-li les ulleres. En els versos d'Estellés hi ha una pila d'instruccions funeràries, com en els de quasi tots. En tot cas, ell les fa molt explícites. És un tema massa vast, i espinós, per al sarcasme. Ningú no en fa gaire cas, a l'última hora. El fill del forner, que feia versos, diuen unes senyores mentre passa el seguici. Ell ja ho havia previst. Vicent Berenguer em comenta que, al contrari que en el soterrar de Fuster, ací hi ha més dones que homes. Ho dubte, en termes absoluts. Però és cert que en aquest hi ha més dones que en aquell. A Estellés li hauria agradat el detall, i el comentari. Hi ha també molts -moltes- alumnes dels instituts dels voltants. Lectura obligatòria. Estellés ha arribat finalment a la celebritat. La calor que va fent ens despulla a tots una mica, dins d'un ordre. Hi ha joves esveltes i boniques que els ulls golosos del poeta ja no podran gaudir. Versos inescrivibles. Potser elles també ho saben, i se'n dolen.
12-XII-1994
Rellegesc aquests dies La gallina ciega de Max Aub, l'agre i desolat dietari del retorn temporal de l'escriptor a Espanya, en 1970, que acaben de reeditar. Agre, però molt 1úcid. Aub va ser plenament conscient d'haver tornat a un país treballat per una llarga dictadura, però s'espantà de comprovar-ne els efectes. Per això pogué fer aquesta observació amarga: que, del seu país, només li n'havien deixat el solar.
Pobre Max Aub. Que patètic el seu pelegrinatge a la recerca de preguntes que no li formularen. Aquells joves que ignoraven que no volien saber són els que han remogut (en la política i en la cultura, en tot allò que es veu en superfície) aquest semifracàs que és ara Espanya, sobre els solls de quaranta anys d'oblit deliberat d'una altra cosa on també hi hagué error, però potser no vergonya. Potser no. En els ulls de Max Aub, l'Espanya de la República (i encara l'anterior) vivia en una decència bàsica que debades va provar de tornar a trobar en 1970.
La meua generació tenia al voltant de deu anys quan Max Aub va venir. Tinguérem sort dels nostres precedents, tan ignorants com diu Aub que eren, perquè eren sincers i estaven vius. Nosaltres, segurament, ho hauríem fet pitjor. El que sabem és un producte del temps, una extensió. Res de gaire meritori. Valdria la pena de conèixer què hauria dit Max Aub d'aquest solar que fou la seua pàtria si haguera tornat ara. Potser se n'hauria desesperat encara més.
Potser el temps ho iguala tot, però no ho rectifica.