Plaza&Janés Editores - 1987 - Barcelona
Lentament, la caravana mortuòria, penombres endolades de l'horabaixa, travessà la ciutat fins al port. Partí de l'Hospital, Rambla avall i arriba al Born, des d'on emprengué la definitiva marxa cap a l'escullera, on havíeu fet ancorar la nau. Mai no s'havia vist a l'illa un acompanyament tan sumptuós com aquell. Ni amb motiu de la mort del comte vell de Montenegro, ni per la del marqués de la Romana, ni per la del noble senyor de Ca la Gran Cristiana, s'havia format tan solemne seguici. Les campanes de les esglésies —dels convents i les parròquies— voltaven incansables i estenien el seu plant sobre les velles teulades dels palaus. Ploraven, les campanes, la mort d'aquell déu. La ciutat plorava perquè ploràveu vós entre crespons de seda. També plorava la filla enamorada del vinater. Encara avui després de tants d'anys, la gent en serva el record d'aquella comitiva funerària en un racó perdut de la memòria. El record d'una llarga processó d'endolats que es perdia, murades enllà, dins el mar tenebrós. Els cirurgians de l'Hospital havien embalsamat el cos inert de Vratislav amb esmerada dedicació. No presentava ni un rastre de violència, només els llavis li havien tornat intensament blaus, quasi negres, del color de les mores, i contrastaven amb el daurat de la pell, lleugerament cremada pel sol. Algú va comentar, quan el va veure, que semblava adormit, com si la vida encara no l'hagués abandonat definitivament.
Una nit anàreu al Círculo i us hi emportàreu quatre donzells d'aquells que llogàveu per a les vostres gresques, vestits i pentinats segons la moda amb què es fotografiaven les joves mes estirades d'Europa. L'any anterior el príncep Rodolf, l'hereu de l'imperi, havia fet públic el compromís de casar-se amb la princesa Estefania de Bèlgica i l'estampa dels enamorats havia traspassat les fronteres i arribat a l'illa. El vestit de la princesa, tot de tavelles, amb mànegues de fanal i punys cenyits, havia enlluernat la joventut del món i popularitzat l'home —un bohemi extravagant i alcohòlic— que n'havia perfilat el disseny. Jo era un d'aquells joves que aquell vespre es vestiren per a la vostra diversió de donzelles romàntiques. La sala del ball era plena de gent: la mirada incitant, els gestos decadents i gràcils. Ens havíeu advertit que no havíem de dir cap paraula, que podíem acceptar la sol·licitació d'un ball, sempre que sabéssim mantenir una actitud distant, com si no acabàssim d'assabentar-nos de quin era el lloc on havíem anat a parar. Portàvem el vestit de seda, la cara maquillada amb refinat esment, la línia dels ulls i les pestanyes accentuades amb rigor, el cabell —un pelatge postís— lleugerament inflat. Diguéreu en presentar-nos públicament, que érem quatre cosines vostres recent arribades de Bohèmia, molt empegueïdores i torbades de veure'ns contínuament ateses per la curiositat. A mi em va tocar de ballar amb un coronel de cavalleria, gentil i gallard, que no deixà de proposar-me durant hores seguides d'anar a passejar en el seu cavall, sota la llum enigmàtica de la nit. Era difícil de fer-li comprendre que no l'entenia, que les seves paraules, com un enrenou estrany esdevenien indesxifrables a la meva oïda. De sobte em vaig descobrir dins els seus braços. Tractava de besar-me i vaig sentir com un estremiment. Deia:
—M'agrada el perfum que es desprèn del teu cos, intens i aspre, obstinadament exòtic.
L'endemà, el coronel es presentà a Miramar atret pels efluvis excitants de la jove de Bohèmia. Li diguéreu somrient que les vostres cosines havien marxat aquell mateix dia a mig matí, que li oferíeu la vostra nau per si es decidia a perseguir-les pel mar incert, tot de crestes salvatges.
També ella havia temptat defugir la matèria i la roca que configuraven la seva existència. L'havíeu coneguda prop de Sa Foradada, una tarda en què l'aigua era d'or i refilava un ocell dins la garriga. Recollia la sal que els temporals havien dipositat en les cavitats de les penyes i cantava al mar, trist i blau del seu infortuni. Quan descobrí la vostra presència en aquell lloc, tractà de somriure, empegueïda de sentir-se tan a prop del príncep que només havia vist algunes vegades, lluny i remot, aureolat de glòria, convertit en un personatge de llegenda. Era quasi un infant, disposada a encarar-se amb la misèria a força de doblegar el candor de la vida, de vendre aquell somriure tímid que us oferí de sobte —res més no tenia—, la tarda en què us vàreu encontrar ran de les roques.
També Na Caterina se sentia sola, lluny de vós a S'Estaca, durant els anys que durà la vostra absència, fins a la mort. Sobre les aigües de Venècia, transparents i efímeres, aquelles llàgrimes, una tarda de novembre. Mai més no us tornàreu a veure, mentre la malaltia assolà lentament les seves cobejances. Va esperar-vos cada dia, durant més de cinc anys, la mirada posada en l'horitzó, amb el delit de creure que una matinada compareixeria la vostra nau silenciosa com una carícia que solca la pell i la pertorba. He cercat de comparar-les, les llàgrimes solitàries d'ambdues dones i he arribat a comprendre com és de difícil mesurar allò que es tanca en la minúscula fragilitat del plor. S'hi ofegava d'enyorança. Na Caterina, entre les parets blanques d'aquella casa, i acabà per sentir-se finalment derrotada, sota el cel transparent. Un dia d'aquells baixà a la cala i prengué la barca —una petita embarcació en la qual voltava a vegades les puntes de terra que penetren les aigües, tot recalant en un recés de la costa, entre roques— disposada a partir mar enllà, a la ventura. El dia anterior, vaig trobar-la exaltada, després d'una carta en què li dèieu que el treball se us allargava indefinidament, que us vèieu en la necessitat d'ajornar el vostre retorn a l'illa, que tractàs de comprendre-ho...
La vaig veure partir des de lluny i vaig córrer escapat amb la intenció de fer-la desistir. Vaig cridar-la des de la ribera i féu de no sentir-me. Més tard, uns pescadors la'm retornaven, perdudes les forces en l'anhel de cercar-vos. Tornava a plorar i temia les meves amonestacions, els meus retrets. No parava de dir-me, entre llàgrimes:
—Sí jo només tractava d'esperar el meu príncep a mig camí del mar...
A vegades, la brutalitat de les vostres disbauxes arribava a l'extrem impossible de la imaginació. Deien que convidàveu senyors de la ciutat a barrinar pageses per dins l'alzinar. Les al·lotes corrien per les marjades, s'amagaven dins la garriga rere les ginestes, o davallaven a l'aigua i s'ocultaven en una badadura de les roques, mentre els vostres amics les perseguien, caçadors obstinats, fins a retre-les, cames en l'aire, dins els amagatalls. El bosc esdevenia una orgia per a aquells convidats, la disbauxa dels cossos sobre la fullaraca dels pinars, o a la vinya, entre pàmpols i ceps. En alguna ocasió n'hi hagué que quedaren embarassades i vós no dubtàreu de resoldre-ho per la via més curta: sempre hi havia un criat disposat a fer-vos el favor de casar-s'hi, perquè sabia que mai no tornaria a passar fam, si la fortuna el conduïa a l'empar de la vostra protecció. Potser no hi havia ningú tan rigorós a l'hora de salvar els vells requeriments de la moral. M'enrecord que us vaig sentir cridar en una ocasió:
—L'infant ha de néixer, no em parleu de tirar-lo. I seguíeu explicant que per ventura portava un geni dins l'entranya, aquella dona, un savi o un sant que donaria dies de glòria a la seva terra.
Em costa encara ara d'entendre la irracionalitat d'aquell acte carnal que vós organitzàveu dins el mateix bosc que, segles passats, Ramon Llull santificà amb la seva virtut. L'eco de les passes del gran mestre s'entremesclava sobtadament amb els crits de les joves, aquelles tardes d'exaltada disbauxa.
De sobte, sorgia Bacus de l'alzinar. Anàveu despullat, cobertes les vergonyes —ja sé que no us agrada que digui les vergonyes i preferiríeu que fes servir qualsevol dels eufemismes que la gent del camp extreu del llenguatge referit a la cuina, a l'art militar o a la religió —amb fulles de parra, cenyit el cap de raïms i tanys de murtra. Us seguien els músics: mitja dotzena de pagesos amb les guitarres, mentre les joves us llançaven pètals de rosa i setembrina. El vi corria a raig damunt les taules, la gent sopava —carn de cabra salvatge i fruites de tardor— i les rialles —tan fresques com les que tornen a alçar-se cada matí— s'escampaven pels sementers esvalotadament, entre jocs i gatzara.
Bacus saltava per les marjades com un saltimbanqui, la música destil·lava degotims de most i la festa s'omplia de secrets aromes. Na Caterina es divertia de veure que no mancava el vi, que la disbauxa persistia fins entrada la nit, que creixia l'instint. Era la fembra fàl·lica de les vostres ficcions. Com una serpent d'aigua.
—És un vi que et penetra, la seva mirada —em vàreu dir, secretament—, que s'introdueix en la sang i et calcina.
Llavors, si m'atrevia a contrariar les vostres obsessives tendreses, perquè pensava que sempre es necessari controlar les passions, em contestàveu que el sexe era l'única cosa que us possibilitava mitigar els terrors de la tomba. I ploràveu, dia i nit, cada vegada que la mort us tocava de prop. Pujàveu a l'ermita, us fèieu pelar el cap i us enfundàveu una lloba amb la intenció d'entregar-vos a les penitències de la nostra observança. Quan la campana tocava les primeres hores, partíem a l'oratori i iniciàvem les pregàries.
Era l'última nit de Carnaval i la casa de Miramar, tota de ciris que crepitaven en silenci, es preparava per a la festa. L'endemà havíem de partir cap a aquell viatge que perdura fins que decidíreu desviar Na Caterina del vostre camí. Un viatge per mar, tan llarg com un somni.
La gresca era a punt. Acudiren les bruixes, deesses propícies del desordre. Es presentaren, també, molts d'invitats amb mascares a la cara i vestits de colors: verd i llimona, púrpura, i grana, i carmí... D'altres s'havien tenyit les faccions amb pintures o blanquejat el rostre com els pallassos, pàl·lides les galtes, la mirada versàtil, diabòlica.
La claror dels ciris accentuava el misteri de la follia i projectava els gestos —ganyotes de la pell— sobre la calç dels murs. Des de l'ermita, la vostra casa semblava un oasi de tremoloses lluminàries, perduda en la foscor, entre muntanyes negres. Una llanterna taciturna i caòtica, penjada en una penya, que el vent gronxava lentament i enigmàtica.
La llum d'abril penetrava per la finestra, límpida i clara. En un racó de la cambra, guardats en una vitrina, brillaven els records d'aquells anys: les medalles que els vins de S'Estaca havien obtingut, un joc de cartes pintades sobre paper d'arròs, un collar de coral comprat a Corint, un quadern amb les cobertes de seda que Na Caterina havia utilitzat en aquell temps en què vós l'ensenyàreu d'escriure, un anell amb un escarabat d'or... L'hi regalàreu una nit d'estiu, durant una festa. Li diguéreu que us semblava la dona més seductora que mai no havien vist els vostres ulls. Ella somreia, mentre no acabava de mirar-se l'anell. Afirmàreu, amb un punt d'escepticisme en les paraules:
—Els vells egipcis adoraven els escarabats com si fossin déus.
En la vitrina també hi havia la capsa de música, silenciosa, a punt d'obrir-se per ella mateixa, disposada a omplir d'harmonies aquella cambra, d'acompanyar les últimes hores d'una dona que havia arribat a entendre que res no hi ha tan meravellós ni terrorífic com l'amor. Entre els prestatges de la vitrina quedaven alguns objectes que ara no m'és possible recordar detalladament. Puc evocar, encara, uns dibuixos que havien sorgit de la vostra mà: la costa destenyida d'una illa remota, un pescador que ens oferia sardines a la brasa, alguns escarabats... Na Caterina se'n burlava de la passió que teníeu pels escarabats. En volíeu escriure un estudi central en les espècies que habiten les illes de la Mediterrània i us acusava que els estimàveu massa, els coleòpters. Durant aquelles tardes de novembre, mentre ens passejàvem per la ribera. Na Caterina em tornava a parlar del seu fracàs com d'un naufragi. Insistia:
—I pensar que hauríem pogut esser tan feliços...