(), 0
Homenatge a Joan Gil-Albert
I
Un esperit a punt d'esgrimides essències
on les paraules tenen poderiu de fons càlid
i subtil fortalesa per esclarir la vida
i tot allò que ens volta home endins amb la força
d'un món escrit a colps de destresa forjada
per fruir l'existència més delicadament,
per penetrar el pacte que l'home, en nàixer, signa
assumint les mesures que el destí li ha atorgat.
Aquest és Gil-Albert, un escriptor i un nauta
que ha solcat les singlades dels rumbs més atzarosos
i ha vençut els esculls amb el tremp solitari
del pensarós que arriba a plenituds daurades
per la clarividència del silenciós combat.
II
Has roturat nous camps en vers i prosa
i açò t'ha fet angèlic vianant
El teu esforç s'ha fet forment i poma
del prodigi que duies al teu cant.
«Concertar és amor» -vas dir- i l'aire
que aflairava els teus dons al·lucinants,
tallava aquells sonets diamantins
amb el ritme que portes en la sang.
Conec la teua font de doll seré
- un poc tinc d'aqueixa aigua fraternal-
i sé una mica de la lluminosa
follia que ens ressona com un llamp.
III
Home d'evocacions transfigurades
pel temps transcorregut i el teu esment
en fixar les tendreses enyorades
escandint serenors al pensament.
El paisatge nadiu t'ha madurat
i s'ha tornat ubèrrima collita.
Alcoi vibrava en l'amorosa cita
que el cor t'abriva dolçament lligat.
En «mi menor» i fina exquisitesa
sonava el clavecí. La frase encesa
ha nodrit l'harmonia amb foc lleial.
El concert no admet pols de grisa cendra
i quedarà com una fruita tendra
al rebost del teu goig sentimental.
Lluita de somni i paraula
Ne'l trencament del líquid fèrtil i amarg
em surts, com calze nafrat,
de la divina seguretat dels monstres
d'aquell Mediterrani nu de respostes.
I en la resposta bàsica del somni
besant la còsmica veritat del centaure
-fet histrió sens por-
mostres lluïdora i moderna
la paraula del savi antic.
Pledeja inclús la teua paraula
dolça i virginal
encara que saps mantenir les constants
tel·lúriques de l'univers arrelat, ne'l gaudi,
de la vida sensual que t'embolcalla.
Ja la vida és tota la conseqüència
de l'esperit incansable, sublim,
esbandint les llàgrimes estelades
de la simfonia amatòria en Mi Menor.
I dones forma a la paraula en la vida i en el somni
del blanc, vermell tibant
de la cançó que fa conquesta
endinsant-se més enllà de l'èter.
Ni la toga ni l'àgora són prou fortes
armes invencibles
per donar al llarg de l'espai
harmoniós -en la cadència de l'amor-
una promesa de perviure en la GLÒRIA.
I jo vull escoltar la melodia
sempre ferma i suau
del teu breu delimitar les comes.
La veritable delicadesa d'acaronar
les lletres d'un alfabet quasi
d'acord en la fam de la gràcia.
I jo estimo cada vegada més,
la necessitat de conduir
l'antiga saviesa dels perfils de sempre
devers l'iris reflexiu, no efímer,
d'un cant per noble benvingut.
Si ens crida la lira del temps
escoltarem
amb rostres de quimera
l'esdevenidor de l'esperança.